Aquest dissabte és diferent. No perquè no us escrigui des del meu raconet al cafè de Gràcia, que no ho faig, sinó perquè ja no podré llegir la columna de la Tatiana a la contraportada de l'ARA. Sí, ja sé que feia temps que havia deixat aquest espai, recordo fins i tot el seu darrer dia i com s'acomiadava dels lectors amb aquella bonhomia i vitalitat que omplien sempre els seus escrits. Ja no podré llegir-la perquè, senzillament, ja no hi és.
S'han dit i es diran coses molt boniques sobre la Tati -així he sabut que l'anomenaven els seus amics-, i jo, pobre de mi, només vull dir-vos que trobaré a faltar aquells escrits que m'alegraven el dissabte, de bon matí. Abans he dit una cosa que no és del tot certa: és veritat que ja no podré llegir la seva columna com si l'acabés d'escriure, però també és veritat que m'agradarà molt rellegir-la. I avui ho faig, per ella, i per tots els que creiem que va ajudar a fer d'aquest món un món una mica més humà i alegre. He recuperat, per a mi i per a tots vosaltres, una entrada del meu blog on us parlava d'ella i us convidava a llegir una d'aquelles columnes tan esplèndides. Sembla irònic però ella, que es queixava que potser massa sovint tenim pressa, se n'ha anat massa aviat. Regalem-nos una mica de la calma que ella ens proposava i dediquem-li un moment de lectura, sense pressa. Gràcies Tatiana.
