Ahir l’acomiadàvem i vaig cantar-li a ell.
Pare, “esa niña morena que la mano me da”, ho saps molt bé, va ser la mare, l’amor de la teva vida que ara, vuit anys més tard, ha vingut a donar-te la mà per continuar ballant i cantant junts, sigueu on sigueu, com havíeu fet sempre.
Vaig repassar davant dels familiars i amics un tros d’aquestes memòries. “He viscut tantes coses, tantes històries…” deia ell mentre les rellegia.
 |
| Alcaudete (foto sense data) |
Les d’un nen d’un poble de Jaén, Alcaudete, nascut el 1927. Sí, com els poetes d’aquella generació entre els quals n'hi havia un que sempre li agradà: Federico Garcia Lorca.
Aquell nen va créixer amb l’amor de dos pares, el Domingo i l’Eulàlia. Ell sabater, ella modista. Dues persones d’oficis humils, senzilles, discretes. I molt cantaires! Segur que d’aquí li va venir aquesta passió per cantar i fer cantar la gent. Tothom amb qui vam parlar ens deia el mateix: sempre tenia una cançó a punt!
Dos records que sempre li agradava explicar dels seus pares. De com, agafat de la mà del Domingo, ell amb poc més de tres anyets, acompanyà el pare a la proclamació de la República. I de l’Eulalia aquella vegada que, un cop repartits els trossos de pa entre els fills, quan més tard l’Augusto li va dir que encara tenia gana, ella li va donar el seu tros que havia guardat darrere del quadre de la Virgen del Perpetuo Socorro.
L'Augusto era un nen educat, treballador, juganer, és clar, i sense por de res. Com aquell cop que els companys el van despenjar des de la finestra del campanar amb una corda perquè arribés fins a un niu de coloms que hi havia més avall.
Tot quedà trencat per la guerra, que l’agafà amb 9 anys i al costat republicà (els feixistes estaven a l’altre costat del riu). Continuaven jugant -eren nens!- però ara havien de vigilar que no el enxampés un bombardeig. Amb una canya i una corda feien un cavall i … a córrer! lluitant amb un sabre de fusta a l’altra mà. Eren èpoques de molta gana. Tanta que, d’un card dels que encara eren verds, la seva mare n’agafava les tiges, les arrebossava i deia: “esto es la carne”.
 |
| La fletxa assenyala el Río San Juan, divisòria de la zona republicana - franquista (Alcaudete queda al nord). |
I si la guerra va ser dura, a l’Augusto la postguerra li reservava un disgust molt gran. El seu pare, republicà declarat, tot i que sempre sense fer-se veure gaire, va ser empresonat. Havia de ser molt dur per ell veure el seu pare entre reixes, o escombrant els carrers del poble com si fos un delinqüent… I per poc que no es queda sense pare. Un escamot ja se l’enduia per afusellar-lo quan l’Antonio, un cosí de l’Augusto -a qui el Domingo havia salvat abans de les milícies republicanes- se n’adonà i els digué que si el duien a la presó anaven en la direcció contrària.
Després de la guerra la feina era molt escassa, i més per als marcats com a “rojos”. Per això l’Augusto -fent mostra d’aquell esperir aventurer- es decidí a venir a Catalunya aconsellat per un parent que li deia que allà tindria feina segura. I amb 17 anyets va agafar un tren d’aquells que en deien “borregueros” i, cap a Torelló falta gent. Dos dies de viatge. Allà, una institució franquista anomenada “Regiones Devastadas” estava construint una escola (ja té nassos la cosa: primer et carregues un país i després et penges la medalla que l’estàs reconstruint).
 |
| Fons Associació d'Estudis Torellonencs https://www.adet.info/fotos/3983/ |
Aquesta va ser la primera d’una pila de feines que l’Augusto va anar fent primer a Torelló i després a Vic. Però, tot i l’empenta que tenia, ell mateix confessava que, a les nits, havia plorat molt, tan lluny de casa seva i de la seva família. I ara, mentre ho recordava, pensava que havia estat molt valent, i era conscient del valor que demanava tot el que havia fet. Sort que llavors era jove i es volia menjar el món.
Tres anys més tard d’arribar a Catalunya va aconseguir portar-hi els seus pares i germans, el Manolo i la Paqui. S’ho van vendre tot i van arribar a l’estació amb un matalàs i aquell quadre de la verge del Perpetuo Socorro, sí, el del tros de pa. Els va buscar casa i feina a tots.
Per la feina baixava sovint a Barcelona i s’instal·lava en una pensió del carrer del Pi. D’aquells viatges recorda com, amb els pocs diners que devia tenir, s’escapava fins al Liceu i s’enfilava al galliner per a escoltar òpera o veure-hi espectacles de dansa. Sempre parlava d’un moment molt especial, quan va aconseguir sentir la famosa soprano Renata Tebaldi cantant “Madama Butterfly”. La música, sempre la música…
I el teatre, sobretot de Guimerà o Lorca, de qui el seu pare li llegia fragments: “Yerma”, “Bodas de sangre”… Encara tot just fa uns mesos vaig poder acompanyar-lo -ell ja amb el caminador- a veure “Bodas de sangre”, un cop més. I com va gaudir-ne!
Però… tornem a Vic. A Vic s’envolta d’amics catalans. Té clar que vol integrar-se i no quedar apartat en aquells guetos del franquisme. Per això a partir d’ara es fa dir August i es mou en els cercles laborals i culturals de la capital d’Osona: la Cooperativa, l’Orfeó, el Casino… Aquí, en un ball, coneixerà la Maria. Se n’enamora des del primer moment.
Després de cinc llargs anys de festeig, es casen. I, al cap de poc, anem venint els fills: l’August, el Pep I l’Esther. La feina del pare, ara d’agent comercial de la casa Sigma (màquines de cosir i electrodomèstics) fa que la família hagi d’anar a viure a Manresa. El pare no és gaire per casa, la feina el manté a la carretera i sovint passant nits fora de casa. Però quan hi és li agrada jugar amb nosaltres. Ens porta a algun descampat per fer quatre xuts amb la pilota o anar amb bicicleta, o… a rentar el cotxe.
Dues de les seves passions són la pesca i anar a collir bolets. Intenta que ens hi aficionem amb més o menys èxit. Però, sigui com sigui, cada cap de setmana estem d’excursió familiar: al Segre, a la platja de Vilanova i, als estius al Pirineu, a Ribera de Cardós.
Els fills ens hem fet grans i cadascun ha anat trobant el seu camí, però entre el Bages i el Penedès sempre hem trobat el camí de tornada a casa, que és la casa dels pares. Entremig queden molts viatges dels pares amb la colla: a París, a Itàlia... I molts balls i moltes cantades. I els nets, que sempre van cuidar amb un amor i una entrega sense límits.
Fa gairebé vuit anys que la mare ens va deixar i això sí que va ser un moment molt dur per ell i per nosaltres. La seva companya de tota una vida. Als darrers anys de la mare, amb un Alzheimer galopant, la va cuidar les vint-i-quatre hores del dia fins al final. Les seves memòries acaben així: “Fue el gran amor de mi vida y siempre estará en mi corazón. Espérame en el cielo, Maria, no tardaré mucho en estar contigo.”
I, ves per on, ja t’ha arribat el moment, pare, d’estar amb ella. Gràcies per tots aquests anys que ens has donat. Si m’hagués de quedar només amb una cosa teva triaria aquest to vitalista, amb un punt d’humor, que t’ha caracteritzat sempre i que has posat al servei dels que estimaves.
No fa pas gaires dies encara ens va cantar una cançó. Estava amb la colla al bar de la plaça de l’institut. Aquell dia jo portava la gravadora, així que us ho puc mostrar com la cirereta final d’aquest pastís de 95 anys. M’agrada sentir-lo i recordar-lo així, encara que sigui amb una veu i una memòria que s’estaven apagant però que guardaven aquella il·lusió i aquella força de quan era jove. Una veu que ens convida, els que continuem, a gaudir de la vida plenament. T’estimem pare, descansa en pau.
