Tens la força de la veritat, Carme!

 

Aquest targetó que agafo entre els meus dits és, segurament, el millor resum de l'acte de comiat a la Carme Junyent d'ahir. M'atreviria a dir que és una excel·lent síntesi del que va ser la Carme. Conté la seva mirada infantil, trapella, afable, decidida, la mateixa mirada que li vaig conèixer ja de gran. Amb el llapis a la mà com volent dir: mira què sóc capaç de fer, escriure una cosa ben bonica... ara ho veuràs.

Recordo pocs comiats que, com el d'ahir, hagin reunit tanta gent diversa units per l'amor o l'admiració cap a una altra en els quals la persona que ens deixa ho hagi pogut deixar tot previst, tot ben decidit, ordenat, encarregat. Em ve al cap, de seguida el del meu estimat amic Josep M. Aloy que tingué la sort, malgrat la desgràcia principal que és saber que el teus dies aquí s'acaben, la sort deia -perquè al cap i a la fi potser ho voldríem molts però aquest regal ens és donat, com tants a la vida- la sort de poder acomiadar-te amb temps dels que estimes. I encara està en mans de molt pocs afrontar el final de la teva vida amb serenitat, amb agraïment. Ens deia la Carme que se n'anava contenta perquè no li havia quedat res pendent i agraïda perquè havia viscut cada dia com un present per gaudir, per descobrir.

No conec la Carme des de fa gaire temps, alguns anys a tot estirar, però el seu testimoni, el seu missatge i -sobretot- la seva bonhomia, em van captivar des del minut zero. És per això que, quan vaig saber de l'acte de comiat sabia que havia de ser-hi. En agraïment.

Cap a Masquefa falta gent. No recordava haver estat mai a Masquefa (1) i em semblava, per aquelles coses de la distància mental, que era molt més lluny del que pensava. També ens passa això de vegades amb les persones. En mitja horeta des de Vilafranca ja hi era. I, com que havia sortit d'hora -esclar, era tan lluny...- m'hi vaig trobar una hora abans de l'acte. Fent temps vaig passejar una estona fins a anar a petar a una pastisseria d'aquestes que tenen terrasseta. I aquí vaig rebre el primer impacte del dia a través d'una conversa, sentida més que escoltada per casualitat al meu costat. Tres nois joves parlaven en castellà i , entre bromes diverses, sento: "A qué hora és? A las once. A las once?!! pues tengo que ir a cambiarme, no puedo ir asín, con el chándal del Barça...". A la Carme li hagués agradat, segur, sentir-ho. No descarto que -ara que conec la seva excepcional memòria- els conegués i tot. Potser la prosopagnòsia que patia li ho hagués impedit, vés a saber. Ells semblaven conèixer-la, d'una manera o altra. L'important d'aquella conversa caçada al vol, per a mi, va ser constatar que la Carme era molt estimada i per gent d'àmbits, llengües, cultures, extractes socials diferents. Conviure sense renunciar a la diversitat, un dels seus lemes.

Amb aquesta "injecció" de felicitat vaig entrar a l'auditori on es faria l'acte. I aquí vaig tenir el segon impacte. En un petit vestíbul la nombrosa gent que havia acudit s'arraulia al voltant d'un mostrador on s'hi veien llibres. De la Carme, òbviament. Vaig pensar: "estarà bé mirar si en puc comprar algun que no tingui". Vaig remenar-ne uns quants -n'hi havia de més acadèmics, de més personals, sobre les llengües i escriptors africans que tan bé coneixia, d'altres d'estudi del seu entorn més proper, les escoles de l'Anoia que ella anomena "escoles de frontera", la Revista d'Igualada, òbviament també n'hi havia sobre la llengua catalana... i vaig triar-ne un que em venia molt de gust, un dietari seu, "Tancat temporalment", escrit casualment el 2020 l'any de la pandèmia. Quan anava a pagar-lo, em diuen:"No, aquests llibres són perquè els agafeu" i em va senyalar un rètol en vermell penjat al darrere. "La Carme ha estat generosa com ella fins al final" em va sortir, convençudíssim que darrera aquell regal també hi era ella, encara que el cartell no ho digués expressament.

(Ara em perdonaràs, Carme, però no vaig poder només agafar-ne un. Vaig agafar-ne dos més, això sí, convençut que els llegiré i en treuré bon profit, com he fet de tots els altres que tinc. Ja t'ho faré saber.)

M'esperava el tercer impacte de la jornada, aquest molt més previsible. En entrar pel lateral del vestíbul fins la sala, tot i que encara faltava gairebé mitja hora, no s'hi cabia!! Una gernació omplia ja la platea i a les grades es veien alguns foradets. Amb sort vaig trobar-ne un i m'hi vaig asseure tot gaudint del moment i de la sensació, ara ja confirmada del tot, de quina sort que havia decidit venir! Al meu costat una senyora gran em va confessar amb llum als ulls que ella havia estat mestra dels fills de la Carme i em va preguntar si jo la coneixia. No personalment, li vaig dir, però la llegia i l'admirava molt. I també era mestre com ella, jubilat de feia poc. La conversa no va durar gaire més -i ara em sap greu no haver aprofitat per parlar amb ella de la Carme- una mica per discreció i també perquè l'acte va començar amb una puntualitat britànica, tot i que encara entrava gent pels passadissos laterals.

 Al fons, al mig de l'escenari, la mateixa foto del targetó presidia l'escena. Una noia que va exercir de mestra de cerimònies ens va anunciar que l'acte començava i que, per petició expressa de la Carme, es demanava als assistents que no apludíssim al final dels parlaments perquè allò "era un símbol de celebració". Tot seguit la música i la veu del meu estimat Tom Waits va omplir la sala -una complicitat més- i va anar seguida de la de Raimon i la Marina Rossell, dues peces musicals que desconeixia i que em van emocionar també fortament.

I va venir el moment dels parlaments. Tot estava molt ben tramat -per la Carme és clar! Primer la família més directa -un emocionat fill i un germà serè que, tal com li havia dit la Carme, no va parlar gaire ni va improvisar. D'ell em quedo amb una frase: "la Carme escoltava molt però no per respondre sinó per aprendre". Després va venir la família en sentit més ampli -una de les sorts de viure en un poble com Masquefa era aquesta, mantenir els lligams amb cosins, oncles, nebots... Masquefa, per cert, va ser molt present a l'acte, també per voluntat de la Carme que exercia de masquefina arreu. Després vingueren les "millors amigues". La primera, la millor amiga cronològicament parlant, va explicar una anècdota deliciosa que diu molt de la Carme. I de sa mare, l'Aurèlia, l'esperit de la qual també sobrevolà l'acte en molts moments. Explicava aquesta amiga, la Montserrat, que, quan eren petites i anaven a parvulari -més o menys a l'edat de la fotografia- la Carme estava enamorada del quadern de lectura que la seva amiga tenia. Li va proposar un intercanvi però ella va dir que no perquè "a casa meva no ens deixaven fer aquestes coses". Tant insistí la Carme que un dia li va deixar. Poques hores després, la Carme va venir a dir-li que, sense voler, li havia caigut des del balcó amb tan mala sort que havia anat a parar al foc d'un ferrer que treballava just a sota i s'havia cremat. Com a compensació la Carme li regalà una petita joguina de plàstic. Quan la Montse ho explicà a casa seva, sa mare no ho va veure clar i va anar a parlar amb l'Aurèlia. Sa mare, que ja es devia imaginar per on anava la cosa, va regirar les coses de la Carme fins que, dins d'una motxilleta va trobar el llibre cremat de l'amiga en perfecte estat. I no només li va retornar el llibre sinó que li va dir que aquell regal, com que la Carme li havia donat, també era ben seu. Tota una lliçó del caràcter de l'Aurèlia i de l'amor apassionat pels llibres i la lectura que ja s'intuïa en la Carme i que continuaria durant tota la seva vida. 

Vam riure molt escoltant aquesta vivència, i ho vam fer també en molts altres moments de l'acte perquè, qui més qui menys, tenia una història divertida de la Carme per explicar. No m'estendré amb la resta de l'acte. Després de les amigues vingueren les redactores de la Revista d'Igualada -on ella col·laborà des del principi- i els portantveus dels dos grups que ella creà, mostra del seu deler per estudiar, divulgar i millorar la situació de les llengües: el GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades) i el GLIDI (Grup de Lingüistes per la Diversitat). I després companys d'universitat. Parlaments que destacaren la intel·ligència, la memòria excepcional, la capacitat d'anàlisi i divulgació i també el do d'observar d'una manera diferent, d'arribar a conclusions obrint l'angle de visió, sovint des d'una perspectiva nova, diferent, que és una de les coses que fa el seu llegat tan valuós. I en aquesta defensa de la diversitat és on cal situar també la defensa del català. Algú va dir que la Carme entenia el valor del català perquè era "la nostra aportació a la diversitat de llengües del món." Convivència i Diversitat, doncs, dos eixos del seu treball i també de la seva actitud vital.

I quan ens pensàvem que ja no podíem emocionar-nos més van venir les paraules que la Carme deixà escrites per a ser llegides a l'acte, en un encàrrec especial i preciós a la Marta Vives, periodista amb la qual la Carme va col·laborar al seu espai cultural a Catalunya Ràdio. Soc incapaç de resumir aquesta carta. Sols puc dir que traspuava amor a la vida, agraïment, la convicció que havia tingut una bona vida i no li quedava res pendent. I un darrer consell, això sí: que aprofitem el temps, que no el malgastem. Carpe diem a l'estil de Carme Junyent.

La Marta acabà llegint un poema que la Carme havia afegit poc dies abans de morir. Aquest del meu estimat Casasses -complicitats fins al final!-:

Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.

Enric Casasses

Quedava la cirereta final. La Carme ens havia reservat una peça musical que ella estimava molt i, aquí sí, si volíem podíem aplaudir perquè era una peça molt bonica. Al cap de pocs segons ressonava la música de la passada de la Festa Major d'Igualada (2).  I, com si fóssim al concert d'any nou de Viena, escoltant la Marxa Radetzky, vam picar de mans, entusiasmats a l'uníson, tot seguint el ritme d'aquesta tonada tan festiva. Era el tap de les emocions, acumulades al llarg de gairebé dues hores d'un acte senzill, auster, ple de bondat, com la Carme, que es va destapar amb el públic dempeus. Gràcies Carme per tant!

Que la teva força, Carme, ens acompanyi i ens ajudi a ser fidels hereus del teu llegat: Conviure sense reunciar a la diversitat. Que els vents et siguin favorables allà on siguis. 

(1) Mentida. Hi vaig ser un cop quan tocava amb El Santi no ve. Una actuació especial, estranya. Crec ara que no vam saber estar a l'alçada d'un públic que desconeixia el nostre repertori de ball folc. Allò de la diversitat que parlàvem. No vam saber connectar-hi. La diversitat és bonica però ningú diu que sigui fàcil conviure-hi. Tu ens n'has donat un exemple valuosíssim.

(2) De fet és el "Galop d'Entrada a plaça del Ball de Gitanes" que, a més d'Igualada, es balla a tants pobles...

* Aquí podeu llegir la carta de la Carme llegida per la Marta Vives:  https://www.vilaweb.cat/noticies/lultim-adeu-de-carme-junyent-a-masquefa-i-amb-veu-de-marta-vives/

"Cavar entre les pedres (...) és una forma de bondat" (Gràcies Carme!!)

Ahir vaig tenir l'honor -i l'orgull- d'assistir a la conferència que la meva amiga Carme Miró i Alaix va fer al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona amb motiu dels actes de celebració de l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Fulletó amb el text de la conferència

Poema de Margarit que obre el fulletó (i d'on he tret el títol) 

 

Vam arribar-hi els primers, quan encara la sala estava buida i vam poder saludar la nostra amiga i la seva filla, fer-nos una foto per al record i desitjar-li que tot anés molt bé.

 

Poc a poc van anar arribant amics i coneguts. La majoria, òbviament, del gremi de l'arqueologia perquè -no us ho havia dit encara- la Carme Miró és historiadora i arqueòloga. Ha estat un munt d'anys fent i dirigint excavacions, especialment a Barcelona i en jaciments de l'època romana de la qual n'és una gran especialista, sobretot pel que fa a l'ús de l'aigua (termes, banys, aqüeductes...). És, a més, la responsable del Pla Bàrcino, que ha aglutinat un munt d'iniciatives. Una de les més atractives visualment és aquesta reproducció en 3D on podeu veure la ciutat tal com era en aquella època:

(Si aneu a aquest enllaç podreu veure altres recreacions molt interessants)

La Carme està també al darrere de la creació de la Carta Arqueològica de Barcelona, una eina que ha permès situar en un plànol interactiu més de 3000 punts d'interès arqueològic de la ciutat (si cliqueu sobre la imatge hi podreu accedir):

Una de les darreres iniciatives en les que ha col·laborat ha estat en la creació del mapa de refugis de la ciutat durant la malanomenada guerra "civil" (tothom sap que va ser un cop d'estat). Clicant a la imatge podreu saber la localització d'aquests refugis. Si aneu al menú lateral podreu conèixer moltes coses del context històric i com era la vida sota les bombes.

Perdoneu aquesta digressió inicial però crec que era necessària per tal de fer valer la importància de la feina de Carme Miró en l'estudi de la història de la ciutat. Una feina que, malauradament, no sempre ha estat prou valorada. 

Sigui com sigui, ahir sí que ho va ser i la Carme va tenir una excel·lent oportunitat de cloure la seva etapa professional posant una cirera molt especial en aquest pastís de més de tres dècades de servei -sí, servei, perquè així ha entès sempre la seva feina, com un servei a la ciutat i al país. Una cirereta en forma de conferència, a tall de -podríem dir-ne- síntesi del seu coneixement de la Bàrcino que tant estima i tant ha estudiat.

Imatges de l'emissió en streaming de l'acte (Carmel Carrillo)

I poder fer-ho ni més ni menys que al Saló de Cent, amb motiu de la Diada Nacional, és un altre reconeixement a la vàlua de la seva llarga i fecunda trajectòria. El Saló lluïa ple de gent i acompanyat dels regidors de l'Ajuntament. 

La mesa que presidia l'acte, amb la tinenta d'alcalde Maria Eugènia Gay.

Vam trobar a faltar la presència de l'alcalde Collboni. En un dia i un acte tan importants no vam entendre que no hi fos. I en tot cas no se'n va disculpar prou la seva absència. Però cenyim-nos a les coses bones que van ser moltes i brillants. Sí que hi era, per exemple, l'alcalde Xavier Trias, a qui la Carme té una gran estima i coneix molt bé perquè fou d'ell, precisament, de qui va rebre l'encàrrec del Pla Bàrcino. 

I parlant de coses bones -bones, no, excel·lents!- : quin tros de conferència ens va fer la Carme! Perdoneu l'expressió però no ho dic jo, ho diu tothom que la va poder escoltar. Sota el títol: "Tempesta d'oblit. Placidesa del record que ens fa presents. Què ha passat amb Bàrcino? la Carme va desgranar, no només un munt de coneixement de la Barcelona romana sinó també tot un entramat de reflexions a l'entorn de com hem de tractar la memòria històrica enfront a l'oblit, què suposa precisament excavar en el passat per a fer el present més viu i ric, i com tot això ens ha d'ajudar a encarar el futur. Walter Benjamin, Umberto Eco, Jean-Claude Carrière, Agustí Duran i Sanpere i molts altres pensadors van acompanyar-nos en aquesta reflexió que la Carme va saber entrellaçar tan bé i de manera tan amena, amb un llenguatge acurat, a voltes tècnic quan el contingut ho requeria, però sempre entenedor i escrit amb un clar to divulgatiu. 

Però està clar que aquesta amenitat no hagués estat del nivell que va ser sense l'altra pota de la conferència: la poesia. La Carme sempre ha estat una gran lectora de poesia i ahir també va defensar-la com una altra manera d'apropar-se a la realitat i dir allò que no es pot dir d'altra manera:

"A nosaltres ens motiva llegir arquitectes, historiadors, pensadors i per sobre de tot poetes, que són els que posen paraules a les idees d’una forma rellevant".

I aquí va comptar amb la complicitat total i la qualitat artística de la seva filla, la Neus Ballbé, a l'hora d'intercalar entremig de les seves paraules d'arqueòloga uns fragments poètics deliciosos llegits amb aquella veu avellutada, tendra quan calia -Margarit, sobretot-,  rebel i sarcàstica quan el vers ho demanava -com aquell esplèndid poema de Joan Brossa dedicat a la mort de "Sa Excremència", el dictador:

 

Margarit, Brossa, Maria Mercè Marçal, Anna Gual, Jacint Verdaguer, Joana Raspall... i així fins a gairebé una vintena de poetes ressonaren al Saló de Cent llegits per la Neus amb una rapsòdia lluny del to afectat o impostat que gasten altres recitadors... acompanyant-se, a voltes, d'uns arpegis a la guitarra que es fonien amb la veu de la Carme tot seguit. Un munt de poetes, de diverses èpoques i estils, alguns coneguts, d'altres no tant -com el vers del meu bon amic Jordi Trepat que la Carme trià per posar veu al seu final professional:

Si dic “adéu” i no em reca l’instant,

ho percebo en la calma del respecte.

Miro el passat i el veig futur benèvol.

Amb deixos d’una inútil timidesa,

Preneu amb bonhomia això que he dit.

En qualsevol comiat, hi ha llums que esclaten.

Jordi Trepat

La Neus, veu i expressió al servei dels poetes, contrapunt ideal a sa mare.

La Carme repassà el naixement de Bàrcino, "ciutat bastida sobre un mar fecund d'ostres", com deia el poeta Ausoni. En dibuixà l'origen quan August, cap a l'any 10 aC fundà exnovo la petita colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una ciutat ajustada a l'ideal de ciutat romana, Roma. Descriví com la ciutat neix en un període de conflicte -com la majoria dels grans canvis històrics- i creixerà durant temps de calma, la Pax Romana, aquest interval de prop de dos-cents anys (!!) que August imposà a tot l'imperi sota el poder de les armes i a costa de posar fi a la democràcia, representada en el Senat.

Explicà com, en moments concrets, aquesta història d'èxit lligada a la ciutat fou utilitzada pels feixismes per a argumentar els seus postulats i dotar-los d'un pes manipulat. Repassà després quina empremta ha deixat en l'actual ciutat aquest passat romà i aquí és on va aprofitar per a detallar la feina que ella i el seu equip han fet des del Servei d'Arqueologia de la ciutat alhora que reclamava per a la gestió arqueològica que sigui capaç "d'esdevenir un focus d'atenció important i positiu per a la ciutadania barcelonina, que generi un sentiment generalitzat d'il·lusió col·lectiva". També es demanava com "tot aquest bagatge pot contribuir de manera positiva al creixement cultural, social i econòmic de Barcelona?".

Hi va haver també temps per a les llegendes de l'origen de la ciutat, com aquella tan deliciosa -si non è vero è ben trovato- que l'atribueix a Hèrcules, arribant per mar després de moltes vicissituds havent perdut tot el seu estol de vaixells tret de la seva barca, la novena, la barca nona. D'aquí sorgiria el nom de la nova ciutat fundada per ell mateix, Barcinona.

En general, però, el relat de Miró va farcir-se de fets empírics, analitzats i comprovats científicament, tot i que -com ja sabem- l'Arqueologia no és certament una ciència exacta, però es regeix per criteris constants de verificació. Amb Miró vam saber com era l'urbs però també l'ager, o sigui el territori que l'envoltava -ara en diríem el camp- i com es produí en aquest espai el creixement del territori no només urbanísticament parlant sinó també a nivell econòmic i social -les conegudes vil·les, però també les vies i camins entre els quals destaca, òbviament, la Via Augusta. I arribats a aquest punt la Carme ens explicà un dels seus temes preferits: l'aigua. Vam saber de l'existència no d'un sinó de dos aqüeductes i d'una complexa xarxa hidrològica que, ja a l'edat mitjana, està en la base de la construcció del Rec Comtal, infrastructura que ha pervingut ni que sigui amb restes molt minvades fins l'època actual i que és també una de les línies de l'estudi arqueològic de la ciutat.

Miró acabà el seu ric parlament amb unes pinzellades dels que van ser els ciutadans de l'època i aquí, reivindicà un cop més l'estudi adreçat al coneixement de la vida de la gent. Cità l'arqueòleg Sir Mortimer Wheleer: "els arqueòlegs no desenterrem coses sinó persones." Coneguérem l'existència documentada de lliberts, o sigui antics esclaus alliberats pels seus dominus, i també vam saber que Bàrcino comptà entre les seves elits amb un campió olímpic, Luci Minici Natalis.

Seria una temeritat per part meva pretendre fer una síntesi de la conferència. Espero que, en tot cas el meu atreviment hagi servit per a donar-vos algunes pinzellades del que va ser una conferència magistral (del llatí magister, o sigui mestre). 

Els darrers mots, també d'un poeta -un haiku preciós de Miquel Martí i Pol- i, com no, amb la veu de la Neus, van cloure l'acte que va donar pas a un llarg, sentit i merescudíssim aplaudiment: 

Refàs amb cura

tot un passat que et porta

fins on ets ara.

Gràcies Carme!!! Esperem que el teu llegat sigui recollit per d'altres que el puguin continuar i fer anar més lluny, sempre molt més lluny... com deia un altre poeta, el gran Kavafis.

Gràcies Neus!!! Pels moments tan bonics que ens vas regalar.

I acabo amb la mateixa foto del principi passada ara pel sedàs de la Mònica Gispert:

PD: Si voleu seguir la conferència al complet podeu escoltar-la en aquest enllaç:

De Vic a Vilafranca. 2n dia: Collsuspina - Sant Vicenç de Castellet

Després del tristíssim parèntesi forçat per la mort de Carme Junyent, reprenc (i acabo)  la descripció de les nostres peripècies a la ruta Vic - Vilafranca.

2n dia: Collsuspina - St. Vicenç de Castellet

55 kms. 800 mts desnivell.

                         

Dissabte vam sortir d'hora de Collsuspina, encara mig emboirat, i ens vam endinsar en un camí preciós que ens portà a les Coves del Toll (poblat neolític). Per una estona vam fer el "troglodita".

                                  

De moment el dia "aguantava" bé.

Després d'esmorzar a Moià continuem cap a Calders seguint a trams el Camí Ral Vic - Manresa. Passem pel "llac" de Vilagonella. La calor comença a apretar. Més que pluja feia molta xafogor.

Arribem a Navarcles i al monestir de Sant Benet de Bages. Abans fem una parada a l'Abadia del Pont Vell, decorada amb motius motards, per a dinar. 

   

Just quan volem sortir ens sorprèn la primera tempesta del dia. Quin goig aquesta pluja tan esperada! 

Esperem pacientment que pari i enfilem el camí vora el Llobregat.

Entrada al monestir de Sant Benet de Bages

Al cap de poc de passar per Sant Benet de Bages torna a ploure i ens hem de protegir. El camí segueix vora el Llobregat i els seus "Tres salts". Ens apropem a la "casa de les tines", unes construccions del segle XVIII-XIX fetes de pedra i morter de calç, impermeabilitzades amb rajoles envernissades.

Als boscos del voltant són encara ben visibles els efectes dels incendis d'aquests darrers anys.

Ens enfilem per passar per Viladordis i el Santuari de la Salut.

Just davant hi ha un camp, ara abandonat, on hi havia hagut abans un camp de futbol rústic (molt). De petit, quan vivia a Manresa, fèiem una bona caminada fins aquí per poder jugar a futbol.😅

La pluja ens sorprèn de nou entre el Pont de Vilomara i St Vicenç de Castellet i ja no ens abandonarà. A l'entrada de Sant Vicenç plou amb ganes i quedem xops com grives.

Sort que una bona amiga ens espera i ens ofereix casa seva per refer-nos i dormir a l'espera de l'endemà.

L'endemà es presenta plujós tot el dia. Els camins estaran complicats i no té sentit afrontar en aquestes condicions la pujada a Can Massana i els barrancs fins a Vilafranca. Canvi de plans.

Un parell van en tren a buscar els cotxes que hem deixat a Vic. Mentrestant la meva amiga ens fa un passeig fins la torre romana del Breny (bé, el que en queda), ja en terme de Castellgalí.

La ruta s'ha acabat. Molla, però plena de moments ara ja inoblidables. Hem rigut molt, hem begut molt, ens hem mullat molt, també hem suat molt, hem menjat molt i hem anat en bici (una mica 😅)

Gràcies Ester!😘😘😘 (la nostra amfitriona de St.Vicenç de Castellet).

Esperem que l'any que ve la fem més llarga!

Descansa en pau, Carme, mentre nosaltres continuem la teva tasca

Foto: Júlia Partal

Poc em pensava haver d'insertar aquest escrit enmig de l'explicació de la meva ruta en bicicleta de fa pocs dies. Però la mort de la Carme Junyent m'ha trasbalsat tan profundament que no podia fer altra cosa que dedicar-li quatre mots.

No sé com ni quan vaig saber de l'existència de la Carme. Al meu blog sols he trobat aquest enllaç a una conferència seva molt interessant però jo llavors ja llegia àvidament els seus articles a la xarxa, a Vilaweb, i alguns dels seus llibres.

"El futur del català depèn de tu" em va impressionar fortament per la defensa argumentada -amb dades estadístiques i tot- que, realment, el català sols perviurà si els parlants l'usem a tothora i en qualsevol instància (i si exigim que es faci ús d'aquest dret, per tant) més enllà de polítiques lingüístiques i difusió als mitjans àudiovisuals, que també són necessaris, però arribats a aquest punt on som ja no són la salvació de la nostra llengua.

 

Després va venir la polèmica sobre el llenguatge "inclusiu" que tants cops -vegeu la conferència de més amunt- ella havia combatut. Sempre amb arguments lingüístics i amb respecte. Per això va poder coordinar un llibre on dones vingudes de molts àmbits (universitari, administració, mitjans de comunicació, traductores, filòlogues, activisme feminista...i un llarg etcètera, fins a 70 dones (70!! es diu aviat!) deien la seva opinió al respecte aportant també un argumentari divers i no sempre coincident. Però és que això és el que li agradava a la Carme: debatre, conversar, argumentar... I tant criticada -fins a l'atac personal- que va ser per alguns col·lectius i persones en particular -fins l'administració mateixa la menystenia- que no acceptaven aquest esperit lliure, no lligat a cap "amo" i senyor, que no tenia -i permeteu-me la broma parlant de llengua- "pèls a la llengua". Va ser molt crítica amb l'administració, especialment l'educativa, que es vantava dels èxits d'una immersió lingüística que a Secundària -ella ho deia sempre- no va existir mai en molts instituts del país. Per no parlar de la universitat.

Però la Carme era una dona pertinaç, perseverant i amb aquesta feina callada -cada cop més pública gràcies a les seves aparicions a les nombroses conferències que feu pel país, a les xarxes i a les publicacions com Vilaweb- va anar calant en la societat fins que va esdevenir un referent ineludible en temes de protecció de la llengua (i no només la nostra sinó d'altres llengues amenaçades, de la que n'era una brillant especialista, des del grup GELA). Potser per això el govern finalment la va tenir en compte quan es va crear el Consell Lingüístic Assessor per tal de reactivar l'ús del català especialment a les escoles. Va dissenyar 50 mesures que podeu llegir aquí.

I ha sigut tenaç fins al final, fins la seva pròpia mort. Són molt interessants i especialment emotius els articles que, sota l'epígraf "No patiu per mi" ha publicat a Vilaweb al llarg del mes d'agost, quan sabia la seva mort molt propera. Una mort que volia en català. El seu darrer testament. Llegiu-lo aquí:

El teu llegat és immens, Carme, com ho és d'immens el nostre deure per difondre'l i dur-lo a la pràctica. Que no quedi en pures paraules com deies tu mateixa:

"La recepta inevitable perquè el català pervisqui és: parlar-lo. I si ho diem, hem de ser-ne conseqüents i fer-ho. No n'hi ha prou de dir que hem de parlar en català, sinó que ho hem de posar en pràctica a cada moment. Perquè a vegades, amb el nostre comportament lingüístic, desmentim aquesta idea."

Descansa en pau, Carme. Nosaltres no. A nosaltres ens queda continuar la feina que vas començar.

Torno a pedalar pel meu carrer

 

Entre aquestes dues fotografies hi ha, com a mínim, 55 anys. A la primera estic enfilat a la bici del Miquel, un veí del carrer de Vic on vaig néixer. La segona me la van fer va pocs dies. No volia desaprofitar que la ruta en bici començava a la capital d'Osona per a buscar el lloc on vaig passar els meus primers anys d'infantesa i on, per cert, vaig aprendre a anar en bicicleta. Després de pelar-me els genolls i algun colze, això sí, i caient de la bici un i altre cop fins que vaig poder anar-hi sol. El carrer no estava asfaltat i hi havia d'altres botigues. Després d'aquella primera immigració dels 50-60 en la que va arribar el meu pare (l'any 1945, per cert!) n'hi ha hagut d'altres. 

El meu pare, a les seves "memòries" recorda que, cap al 1950, va aconseguir anar a viure en aquest pis. Especifica que era un "pis complet amb rebedor, cuina, menjador, 3 habitacions i balcó". Això del balcó sevia ser important en aquell temps perquè en fes esment. I també és la dada que m'ha permès d'acabar de localitzar aquell pis antic. Aquí el teniu, el balcó del 3r pis des d'on podíem veure què passava pel carrer.

Sigui com sigui continua sent el meu carrer, el Carrer Virrei Avilés (es podria haver anomenat 1 d'Octubre però no va poder ser, ho vaig explicar aquí),  el carrer on vaig fer les meves primeres passes. I les primeres pedalades.