dijous, 5 de gener de 2023

Una cançó per a la Nit de Reis

Fa molts anys que aquesta "Cantiga dos Reis" em té el cor robat. Algun cop ja l'he penjat en aquest blog però avui, finalment, l'he musicada i adaptada també al català. I m'he permès l'atreviment de cantar-la també en portuguès en honor d'una amiga meva, la Dulce, que em va obrir la porta a aquesta llengua i a la seva cultura.  

Boa Noite dos Reis, Dulce!  ("Havemos de nos ver outra vez".)


CANTIGA DELS REIS

 

Oh, sants Reis, sants coronats,

qui va ser que us coronà?

Fou la verge, mare santa,

quan per aquí va passar.

 

El camí era ben tort

una estrella us va guiar.

Al damunt d'una establia

aquella estrella es va posar.

 

L’establia era petita

no hi cabien tots tres junts.

Al Fill de Déu adoraren

cadascú entrà d’un en un.


                                                       Cantiga popular de Barcelos


Del llibre que la Dulce em regalà: "Primeiro livro de Poesia", Editorial Caminho


Cantiga dos Reis

 

Santos Reis,

santos coroados

Vinde ver quem vos coroou

Foi a virgem, mãe sagrada,

Quando por aqui passou.

O caminho era torto

Uma estrela vos guiou

Em cima de uma cabana

Essa estrela se pousou.

A cabana era pequena

Não cabiam todos três

Adoraram Deus-Menino

Cada um por sua vez.


(Cantiga popular de Barcelos recolhida por Luisa Miranda)

 

Bona Nit de Reis a tothom!!







dissabte, 31 de desembre de 2022

Dos poemes per a l'any que està a punt de començar

Poema de tot l'any (Miquel Martí i Pol) Música : Toti Soler from AUGUST on Vimeo.

 

Fa ja set anys que vaig tornar a penjar aquest petit muntatge de la Companyia Poètica Rapsòdia amb el "Poema de tot l'any" de Miquel Martí i Pol. I en fa tretze que el vaig penjar per primer cop. Em consta que sempre ha estat una de les entrades més vistes, així que el torno a compartir amb vosaltres.


Amb ell, avui, us trasllado els millors desitjos per al nou any que comença.
Salut i poesia per a tothom!



Miquel Martí i Pol
de "Per molts anys!" (Ed. Barcanova)


I, posats a fer, també aquest altre poema d'any nou de Josep Carner. Certament no és tan lluminós, però segurament s'acosta més al que la Vida ens prepara. Qui sap? Una mica de tot...


Josep Carner


(Tret del bloc Marjades d'Enric Bou.)









divendres, 23 de desembre de 2022

Cançó de Nadal (Enric Casasses - August G. Orri)

 

Un any més he musicat una nadala a partir d'un poema d'altri. Aquest any tocava Casasses, no podia ser altrament. Així que aquí el teniu. Certament no és un poema de Nadal ortodox. Com es diu a Vilaweb: "desfà el miracle i el misteri de Nadal i ens duu a un terreny tan planer com iconoclasta." 

I tanmateix és un bon poema de Nadal, perquè sempre podem mirar les coses des d'una altra perspectiva. I la de Sant Josep, certament, és força curiosa.

Bon Nadal a tothom!!





dimecres, 7 de desembre de 2022

Un poema sobre l'autisme que té música i, ara, imatges.

 

Fa ja alguns mesos vaig parlar-vos d'aquest poema de Michele Baron, traduït per Montserrat Aloy, que vaig musicar per a la Federació Catalana d'Autisme. Ara tinc el plaer de compartir amb vosaltres el vídeo que la federació ha elaborat amb la meva música i unes imatges de les entitats membres de la federació. Entremig hi podeu veure també algunes obres d'art de l'autora del poema original.



Michele Baron

Montserrat Aloy



diumenge, 4 de desembre de 2022

ELS LLOPS DE LA LLUNA ROJA

La primera edició a Empúries (2002) i la flamant reedició a El roure de Can Roca (2022)

Quan en Josep-Francesc Delgado, l'autor -i bon amic meu-, va demanar-me una ressenya que ell creia que jo havia escrit sobre Els llops de la lluna roja per tal de poder incorporar-la al seu web ara que n'havia fet una nova edició, vaig haver-li de dir que aquesta ressenya no existia, no l'havia escrita mai.

Vaig córrer a buscar el llibre per si el trobava en algun prestatge i... allà era encara, esperant-me pacient. No n'havia escrit cap comentari perquè, senzillament, no l'havia llegit. I em va semblar el moment perfecte per a fer-ho.

Uns quants dies més tard -mentre acabava de lluitar contra una covid que finalment m'ha atrapat- vaig enllestir-la. Quin goig de lectura! Havia recuperat velles sensacions, les mateixes que havia tingut en llegir la seva tetralogia sobre l'Himàlaia -aquesta sí que l'he ressenyada en aquest blog-: una barreja de gaudi literari, trama fascinant i aprenentatge de realitats per a mi molt llunyanes (l'Himàlaia, el budisme, els xerpes, el ieti...).

Només que aquí el personatge principal no és "l'abominable home de les neus" sinó el llop. Per a ser més concrets una llopada que travessa el Berguedà -i bona part del nostre Pirineu Oriental- durant l'hivern del 38, en ple tram final de la guerra civil espanyola. Aquesta llopada, però, no va sola, la persegueix la Maria, una pastora de tretze anys que es farà dona durant aquestes setmanes en que intentarà recuperar el Fílax, el seu gos mastí. 

La novel·la justifica molt bé la presència d'aquests llops en un territori d'on havien desaparegut des de feia un munt d'anys. Aquí és on se'ns mostra el completíssim treball de documentació de Delgado que, tot i amarar tota l'obra, mai s'imposa a la trama. Un exercici que es descobreix amb tota la seva amplitud al final de la novel·la, en un apèndix informatiu que, per desgràcia, no apareix en aquesta nova edició. 

Sigui com sigui, gràcies a aquesta feina prèvia, les aventures que se'ns expliquen prenen una vida i una versemblança difícilment possibles altrament. Menció especial crec que mereix el capítol dedicat a Tío Lobo, el més expert caçador de feristeles -"alimañeros" en castellà- que ens parla de la cacera del llop en terres castellanes a principis del segle XX. Un altre moment per a mi molt especial és l'aparició del Dr. Trueta enmig de les llargues columnes d'exiliats.(1)

El ritme narratiu és abassegador, se t'emporta des de la primera línia. No té moments baixos. Això sí, sap combinar moments d'un vertigen absolut, com la persecució de la llopada per part de la protagonista a través de mig Pirineu, amb d'altres d'una agradable placidesa, com quan la Maria aconsegueix descansar finalment en una cabana al mig del bosc mentre es guareix de les seves ferides.

Com a totes les novel·les de Delgado és impossible destriar el fil narratiu d'una sempre discreta però constant reflexió de fons. En aquest cas el dilema és si el llop, animal que arrossega una mala fama llegendària -en part justificada-, té dret a conviure amb l'home, aquest altre animal que, sovint, es comporta oblidant les lleis de la natura i fent girar el món al seu voltant. A la vista està on ens ha portat aquesta visió antropocèntrica. Ara que es torna a plantejar la reintroducció del llop a casa nostra és un tema que caldrà abordar amb tota la transparència i tenint en compte tots els sectors perquè no passi com amb l'ós.

L'altre gran tema d'Els llops... és la guerra i tot allò que se'n deriva. Explicada tal i com la degueren viure als masos rurals allunyats del front i de les grans ciutats quan descobriren que, de cop, els queia a sobre. Les rancúnies, l'odi, el feixisme, el fanatisme d'alguns sectors diguem-ne "esquerrans", també la solidaritat... En resum, les petites històries que als pobles van marcar més d'una generació són aquí presents fruit també de l'excel·lent treball de documentació, molts cops recollides de primera mà, fins i tot del mateix nucli familiar de l'autor. Els adolescents d'avui dia descobriran més sobre la guerra en aquesta novel·la que segurament en molts manuals d'història. Els arribarà a través dels sentiments dels personatges i de les sensacions més bàsiques: la por, el fred, la gana, el dolor...



I l'amor. O la descoberta de les beceroles de l'amor en el cos i el cor d'una nena/noia de tretze anys que creix a marxes forçades. Crec que el personatge de la Maria, la pastora, els atraparà des del primer moment i, malgrat la distància generacional i cultural, compartiran els seus anhels, el seu empoderament "avant la lettre", el seu lligam amb la tradició i els valors d'una època que respecta però que transgredeix per fer-se gran, com han fet i faran totes les generacions abans i després d'ella.


Els joves d'avui dia no poden esperar vint anys -com he fet jo- a llegir aquesta novel·la. Sense cap mena de dubte és una excel·lent proposta de regal per aquest Nadal que s'apropa. O per a qualsevol moment, sempre hi ha una bona excusa per a regalar cultura. Bona literatura.

Des d'aquí celebrem la reedició d'Els llops de la lluna roja i li desitgem llarga vida.




(1) La casualitat va voler que, just enllestida aquesta novel·la, llegís un dels capítols de Moments estel·lars de Catalunya de Joan Bosch (La Campana). En concret el titulat: "La victòria final sobre la gangrena". Apassionant.

dissabte, 19 de novembre de 2022

"... la oscura raíz del grito." (Bodas de sangre - F.G.LORCA)


 




















Una sessió esplèndida ahir al @kursaalmanresa veient la representació de "Bodas de sangre" de Federico García Lorca a càrrec de @projecteingenu 





Versió contemporània, arriscada, creativa, que juga amb molts llenguatges: el teatral, el musical (música en directe de tall experimental), el coreogràfic (uff, quin tros de ballarí, que representava Lorca dalt l'escenari) i l'àudio-visual (actors filmant actors en directe projectats en una pantalla central). Més enllà d'algun petit moment de sobrecàrrega d'estímuls (no sabies on mirar, on era l'eix de l'acció dramàtica) i d'algun dèficit en el so (o en la dicció), en conjunt una proposta excel•lent que mereix ser vista. Si la fan a algun lloc no dubteu ni un moment.





I per sobre de tot el verb de Lorca, no només el de l'obra sinó el de les seves paraules parlant del duende, la poesia, l'España aquella que el va assassinar, però també aquella de la Institución Libre de Enseñanza que el va ajudar a créixer...

I la nana del caballo en el agua, i la del "sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito".

 


El millor de tot: anar-ho a veure amb el pare, que em va traspassar -fa ja molts anys- l'amor per Federico.



Rodolins ben fins






























Ahir va sortir la meva ressenya a El 3 de Vuit sobre aquest llibre de Pere Martí i Bertran, escriptor, crític de literatura infantil i juvenil i bon amic també -per què no dir-ho? Un llibre que, ara que ja s'acosta, podria ser un bonic regal de Nadal per als infants de la vostra família.

La mateixa ressenya apareixerà també als diaris El Vallenc, Nova Conca i El 9 Nou




















diumenge, 13 de novembre de 2022

A la llar (Marilynne Robinson)


Una de les meves darreres lectures ha estat "A la llar" de Marilynne Robinson.

Vaig llegir una altra obra seva "Lila" durant la pandèmia i, la veritat, és que em va impactar profundament. Amb aquesta expectació vaig començar "A la llar" però he de dir que, malgrat tot, no m'ha acabat de convèncer.


Crec sincerament que li sobren un munt de pàgines centrals que fan la novel·la tediosament lenta i carregosa per les divagacions dels personatges. Algú dirà o pensarà que és precisament això el que buscava l'autora: crear aquest tempo on sembla que no passa res mentre que de manera molt subliminal l'interior dels personatges es va transformant. Potser sí, però hagués agraït accelerar el procés.
Dit això, l'escriptora hi manté el mateix tremp que a "Lila" a l'hora de descriure moments, reflexions i sentiments, i aquí és on m'he agafat per tal d'arribar fins al final. Hi ha fragments realment bellíssims.
El perdó, la culpa i, sobretot, la predestinació o la incapacitat de trencar amb les velles motxilles són, segurament, alguns dels eixos de l'obra, per bé que embolicats en el farcell de les innombrables discussions religioses que el pare -un vell pastor presbiterià- enceta a cada moment.
"Tenir el que et mereixes és la cosa més trista del món" diu un dels personatges més tristos i torturats de la novel·la.

La relació que s'estableix entre els dos personatges principals, dos germans -l'un, el fill pròdig, l'altra la germana petita i sovint infravalorada que ha tornat a casa per a tenir cura del pare ja vell- i el pare que els "acull" de nou "a la llar" és molt intensa i plena de subtileses i complicitats, de coses no dites, de gestos... Com vaig dir a "Lila": "Una història tendra i tanmateix creuada de tristor". D'una tristor que l'art de Robinson converteix en bellesa.
Tot això passa en aquest poble anomenat Gilead (Illinois) -de ressonancies bíbliques- que és l'univers particular on Robinson situa les seves novel·les.
En fi, no sé si us animo massa a llegir-la -crec que no. En tot cas, jo començaria per "Lila" i, si us agrada, ja estareu entrenats en la manera que té Marilynne Robinson d'explicar el seu món literari.



Edicions de 1984

Col·lecció Mirmanda.

Traducció d'Emili Olcina

divendres, 4 de novembre de 2022

A un amic (Marc Valls) d'Enric Casasses





































Mentre continuo preparant i assajant el meu nou projecte poètico-musical, NUSFLOREJANT, a partir de la poesia d'Enric Casasses, i quan em pensava que ja tenia totes les peces fetes, les muses m'han sorprès xiuxiuejant-me la música per a aquest preciós poema sobre la bondat: "A un amic". Aquí el teniu per si us ve de gust sentir-lo.

L'atzar -o la serendípia- ha fet que al mateix temps aparegués aquest article de Josep M. Lozano al Periódico sobre la bondat. I és que, en els temps que vivim, tan carregats de cinisme, la bondat esdevé revolucionària. Feu bondat.




diumenge, 9 d’octubre de 2022

Enregistrant en català els vells espirituals negres














Aquest és el meu nou projecte. De fet neix de l'encàrrec d'un bon amic, en Ramon Nadal, seegerià de soca-rel i especialista en els espirituals negres. Un projecte que anirà creixent a mesura que passi el temps. De moment, si voleu, ja podeu donar-hi un cop d'ull.

dissabte, 1 d’octubre de 2022

REPÚBLICA CATALANA (David Jou)

                                                                               David Jou



Fa cinc anys


Fa cinc anys.

D'aquella nit dormint a l'arxiu.
D'aquella matinada rebent les urnes a toc de matinades.
D'aquell dia tan llarg i intens,ple de complicitats.
Primer feliç i, a poc a poc, tacat de l'horror d'un estat que mai, mai, mai, ens deixarà ser lliures per decidir el nostre futur.
D'un estat que va pegar, maltractar, humiliar.
D'un estat que va fer un cop a la democràcia i ens va voler robar els vots (els sí i els no) que havien parlat lliurement.
D'un estat que continua humiliant, negant la democràcia, a cop de porra, a cop de toga, a cop d'espionatge, a cop de titular mentider, a cop...
Fa cinc anys però el meu esperit es manté ferm en les mateixes conviccions. Desenganyat sí, desconcertat a voltes, sí, però amb la força intacta -més si cal- per continuar aquesta lluita fins al final. 

Donec perficiam.
Més enllà de partits, més enllà d'interessos, més enllà d'atacs, insults o condescències malignes.
I demà, sortirem al carrer un altre cop per dir-ho en veu alta. Per reivindicar aquest 1-0, i el 3-0 que són tot un llegat que no pot caure en terra erma. Els dies que, junts, vam posar en escac el Reino de España, que els vam posar la por al cos, que vam prendre el control del nostre país.
"Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure:" deia Raimon.
Doncs jo encara tinc molta gana.
Bon 1 d'octubre!
Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 4 de setembre de 2022

Un article d'Antoni Batista i un report endarrerit sobre Pete Seeger

 



























Avui ha sortit aquest excel·lent article d'Antoni Batista -sempre amè, sempre documentat, sempre ple d'experiències vitals- sobre Pete Seeger. He pensat que l'havia de reproduir aquí -que em perdoni el diari Ara- perquè arribi a com més gent millor, especialment als seegerians que em llegiu. Gràcies, Sr Batista!

I mentre em posava en contacte amb ell via twitter per agrair-li i, de pas, donar-li a conèixer algunes de les iniciatives que els "Amics de Pete Seeger" hem anat duent a terme aquests darrers anys, he recordat que no havia fet encara la ressenya pertinent d'un acte senzill però molt simbòlic: la inauguració d'una placa en recordatori del concert que Seeger va fer a Terrassa l'any 1971, el primer a l'estat espanyol. Així que aprofito que l'Ebre passa per Amposta...



El passat 21 de maig, després d'un munt d'entrebancs -una pandèmia i alguns endarreriments burocràtics- va poder celebrar-se el "concert" a peu de carrer per a celebrar la col·locació d'aquesta placa a la paret de l'Sferic, el pavelló on, per primer cop, actuava Pete Seeger a Catalunya -i a l'estat espanyol- el 1971. Més avall us deixo uns quants enllaços* a diferents articles que expliquen com va ser i què va significar aquell ja mític concert però ara deixeu-me que em centri en l'acte en qüestió. També afegeixo una nota aclaridora de Ramon Nadal -un dels més experts coneixedors de Pete Seeger i que també va ser al concert- pel que fa al repertori. Un detall que el mateix Joan Grané -el presentador de l'acte- va explicar en el seu parlament.

Gràcies a l'empenta i la tossuderia del "Grup de Petits Seegerians" -que és com ells mateixos s'anomenen- va ser possible fer un acte senzill en la forma però carregat d'una profunda significació. A peu de carrer - al mig, de fet, després de tallar "a la brava" el trànsit col·locant-hi un cotxe atravessat (val a dir que aquí l'ajuntament no va estar a l'alçada tot i enviar-hi en representació la regidora de cultura, la Rosa Boladeras, molt empàtica amb l'acte, això també s'ha de reconèixer). A peu de carrer, deia doncs, s'hi van posar un parell de micros i una cadira, just davant de la paret on destacava la flamant placa commemorativa del concert, en record 

"d'aquest fet històric i un homenatge a la seva persona, al seu treball, i també a la TOSHI, la seva companya imprescindible. També vol ser un reconeixement a tothom qui aleshores va fer-ho possible."




Presenta l'acte en Joan Grané, l'alma mater del Petit Grup de Seegerians, que va ser en aquell concert del 71 i que ha batallat com ningú (amb l'ajut inestimable d'altres companys com en Jordi Setó i l'Albert Llargués) perquè avui puguem recordar Seeger a Terrassa. Entre els assistents hi ha també un seegerià de reconeguda vàlua artística: l'escultor Joaquim Camps i Giralt. Amb un banjo de construcció pròpia ens acompanyarà també en algunes peces.

La primera intervenció musical, a capella, va a càrrec de la Montserrat Toran i la Montserrat Garriga, del grup d'amics seegerians de Terrassa. Van interpretar Home on the Range  i  The  water is wide.



Entre el reduït nombre de músics que han pogut finalment ser-hi presents pren la veu a continuació tota una figura de la nostra cançó: en Miquel Pujadó. Interpreta, a més d'una versió seva de la cançó Joe Hill,  una peça del seu darrer disc, tota una reivindicació dels Països Catalans: Sóc de la mata de jonc:

Sóc un valencià del nord
(em volen fer anar de tort),
un rossellonès del sud
(alguns em voldrien mut),
balear continental
(em neguen el pa i la sal)
i des de Fraga a l’Alguer
trepitjo el mateix carrer
A les terres del «bon dia»
som branques del mateix tronc.
Ai, Muntaner, què us diria?,
soc de la mata de jonc!






















S'alternen les intervencions musicals amb les de seegerians nostrats com en Jordi Llopart, fill del bar on es feu aquell ja també mític concert clandestí. En aquest enllaç podreu veure una filmació de Pere Botella -llavors estudiant de l'ETSEIB) en Super8. En Llopart era llavors estudiant d'econòmiques i va cedir el bar de la seva família ja que, finalment, el concert a l'Escola d'Enginers havia estat prohibit per les autoritats franquistes de l'època. Llopart, que dominava l'anglès perquè havia fet estudis als Estats Units, va convertir-se també en el traductor-presentador d'aquest acte, com ho havia estat també del concert de Terrassa. Sempre és un plaer sentir-lo.






















Després de Miquel Pujadó tinc l'honor d'intervenir en representació d' "Els Seegers" (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri). Fent meva la idea de Seeger -un concert on la gent no canta les cançons és un fracàs- intento animar el públic perquè s'afegeixi a la meva versió del John Henry. Abans he cantat Pas a pas (Step by step) com a homenatge als sindicats que van intervenir activament en aquell concert del 71 i que van recollir diners per als comitès de solidaritat amb els presos polítics de llavors. No estem tan lluny, com podeu veure...




Darrere meu havia d'actuar el duet Limberjacks (Marta Sala i Xavi Castanys), però al final el Xavi no ha pogut venir i la Marta -una excel·lent guitarrista i molt bona cantant- em demana si la puc acompanyar. Tot molt improvisat com sol passar en aquests casos. M'hi afegeixo només a la veu al seegerià Turn, turn, turn i després, amb el banjo també, a un clàssic del country: You are my sunshine. I no plou i fins i tot ens aplaudeixen. Ens prometrem que la propera vegada ens ho prepararem una miqueta. Ha estat tot un plaer tocar junts.


Els següents son en Ton Dalmau i en Bernat Manzano capitanejant el grup vilanoví de La Turuta. Interpreten Estem caminant (I'm on my way) i Que bonic és el mar (Deep Blue Sea) sempre buscant també la complicitat del públic assistent.

Després dels parlaments del rector de la parròquia de la Sagrada Família -propietària del pavelló l'Sfèric-, que -aquesta sí- ha col·laborat activament en l'organització de l'acte, i de la Rosa Boladeras, regidora de cultura, l'acte es clou amb una cantada conjunta d' Aquesta terra és la nostra terra (This land is your land) on se'ns afegeix el músic, mestre i activista cultural terrassenc Miqui Giménez  (al centre de la foto amb la guitarra).







Deia Pete Seeger que la clau del futur era trobar històries optimistes i donar-les a conèixer. De vegades cal buscar-les en el passat. La memòria històrica pot ser també un trampolí per a impulsar l'acció del present. Estic segur que recordar -i donar a conèixer- la història d'aquell primer concert de Pete Seeger és una d'aquestes "històries optimistes". I el que vam viure en aquell tros de carrer aquell diumenge n'és una altra.

La festa encara va continuar per a uns quants que vam anar fins al Parc Sant Jordi on, després de menjar i beure una miqueta, vam rematar-ho amb una cantada col·lectiva. Al final, la foto de grup, per recordar i recordar-nos que ho hem de repetir. Potser cada maig a Terrassa? Així sia.















Ja tenim dues convocatòries seegerianes anuals: la cita a Benifallet i la de Terrassa.

Qui més s'anima? Potser Reus? Potser Manresa? ...?

I, ja que hem començat amb el record de les cançons de la guerra civil espanyola cantades per la Brigada Abraham Lincoln quina millor manera d'acabar aquest article -una mica improvisat- que escoltant la versió de Jarama Valley a càrrec d'Arlo Guthrie amb comentaris del mateix Pete. No us perdeu quan comenta, sorprès, com, precisament l'any 1971 quan va tornar a Espanya va veure que el públic cantava aquelles cançons igual que ell...


* * * * *

*Aquí teniu uns quants enllaços per si voleu saber més coses del concert de Seeger aquell 7 de febrer de 1971 a Terrassa:

https://malarrassa.cat/cultura/pete-seeger-50-anys-del-primer-i-historic-concert-a-terrassa-i-lestat-espanyol-dossier/


https://terrassadigital.cat/lhistoric-concert-de-pete-seeger-a-terrassa-compleix-50-anys/


https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2021/02/01/fa-50-anys-que-va-actuar-pete-seeger-a-terrassa/


https://www.joseppuy.net/post/fa-50-anys-pete-seeger-va-actuar-a-terrassa


Nota de Ramon Nadal:  Tot i que la majoria de ressenyes del concert informen que Seeger va començar amb Guantanamera i va acabar amb We shall overcome, això no és cert. Nadal, que a part de ser al concert el va enregistrar en una petita gravadora que portava, ens precisa que la primera cançó que va interpretar Seeger va ser Harry Simms, una cançó que relata la mort d'aquest líder sindicalista americà assassinat per impedir que organitzés la lluita dels miners del comtat de Harland, Kentucky. Tenia molt sentit començar amb aquesta peça precisament donat el context del concert de Terrassa, organitzat de manera clandestina pels sindicats per ajudar al Comitè de Solidaritat amb els obrers presos pel franquisme. I va acabar, diu Nadal, amb Bye, bye Terrassa la versió adhoc d'aquell dia de Bye bye Roseyanne. Gràcies, Ramon pels teus aclariments.