No crec en les casualitats màgiques però si en la serendipitat. És un terme que prové de la ciència i que designa aquelles descobertes que es fan per atzar mentre s'estava buscant una altra cosa. La de la penicil·lina n'és un dels exemples més coneguts.
Però és un terme que, per extensió, es pot aplicar a d'altres camps. Es parla d'una casualitat buscada, perquè la descoberta no es produeix per mer atzar sinó perquè neix d'una actitud que la propicia i que té molt a veure amb el fet de ser curiosos, flexibles, sagaços. Marcel Proust deia que "la vertadera màgia del descobriment no consisteix a buscar paisatges nous, sinó a canviar la mirada".
I és aquesta mirada més oberta la que m'ha portat a connectar un petit fragment d'una novel·la d'Ali Smith amb Ángel Camino, l'escultor i gravador amb qui vam poder compartir molts moments bonics. La cita de la novel·la "Hivern" d'Smith diu:
"...la Hepworth, posa forats a les seves obres perquè vol que la gent pensi exactament en el que acabes de dir, en el temps, i en coses antigues, però també perquè de fet només vol que vulguin tocar el que fa, ja m'entens, que els faci pensar en coses que són físiques, sensorials, immediates, diu ell.
A les galeries no deixen que es toqui mai res, diu ella.
I és una llàstima, diu ell."
No coneixia la Hepworth però, en llegir aquests mots, se'm va disparar una connexió, com un llamp, i em va venir al cap l'Ángel Camino. Perquè ell sempre ho deia, que les escultures s'havien de tocar. I animava a fer-ho, a treure's aquest pudor o prevenció que tant ens han inculcat ("no toquis res" ens deien sempre de petits quan anàvem a una altra casa, o, a una botiga, o no cal dir-ho, a un museu -ja se n'encarregaven els rètols de recordar-nos-ho). I també, com un flaix m'ha vingut a la memòria la visita que, amb els alumnes de l'escola, vam fer al seu taller. Com van gaudir de veure un "artista" al seu taller de creació! Quantes coses boniques -i estranyes- hi havia! I era llavors quan l'Àngel, sorprenentment, els deia: "toqueu, toqueu!" I les mans d'infant, prudents primer però de seguida desinhibides, palpaven els racons, els buits, les textures d'aquells materials, alguns polits, alguns amb estries, d'altres amb relleus, amb lletres... Veure-hi amb les mans, com han fet sempre els infants fins que les normes de la societat adulta els diuen "no toqueu, no us toqueu, no us abraceu, no acaricieu...".
No ha estat un simple atzar que la Hepworth em portés a l'Ángel, sinó un camí més d'aquesta serendipitat buscada, aquest mirar més enllà, mirar diferent, no posar fronteres al pensament i a les sensacions.
A la mateixa novel·la, Smith diu això. Em sembla també sentir aquests mots en boca de l'Ángel quan explicava la seva escultura GUK (Nosaltres):
"Camina al voltant de l'escultura. 'Demana' que l'envoltis, que hi miris a través des de diferents costats, que hi vegis coses diferents des de posicions diferents. També és com veure una cosa per dins i per fora al mateix temps."
L'altre dia assistia a la inauguració d'una exposició de l'Ángel al Museu d'Art de Sabadell i pensava, un cop més, en aquell esperit lliure, obert, que ens animava a tots a ser-ho des de les seves obres. Gràcies Ángel, per aquest convit. Toquem.
