dissabte, 1 d’octubre de 2022

REPÚBLICA CATALANA (David Jou)

                                                                               David Jou



Fa cinc anys


Fa cinc anys.

D'aquella nit dormint a l'arxiu.
D'aquella matinada rebent les urnes a toc de matinades.
D'aquell dia tan llarg i intens,ple de complicitats.
Primer feliç i, a poc a poc, tacat de l'horror d'un estat que mai, mai, mai, ens deixarà ser lliures per decidir el nostre futur.
D'un estat que va pegar, maltractar, humiliar.
D'un estat que va fer un cop a la democràcia i ens va voler robar els vots (els sí i els no) que havien parlat lliurement.
D'un estat que continua humiliant, negant la democràcia, a cop de porra, a cop de toga, a cop d'espionatge, a cop de titular mentider, a cop...
Fa cinc anys però el meu esperit es manté ferm en les mateixes conviccions. Desenganyat sí, desconcertat a voltes, sí, però amb la força intacta -més si cal- per continuar aquesta lluita fins al final. 

Donec perficiam.
Més enllà de partits, més enllà d'interessos, més enllà d'atacs, insults o condescències malignes.
I demà, sortirem al carrer un altre cop per dir-ho en veu alta. Per reivindicar aquest 1-0, i el 3-0 que són tot un llegat que no pot caure en terra erma. Els dies que, junts, vam posar en escac el Reino de España, que els vam posar la por al cos, que vam prendre el control del nostre país.
"Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure:" deia Raimon.
Doncs jo encara tinc molta gana.
Bon 1 d'octubre!
Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 4 de setembre de 2022

Un article d'Antoni Batista i un report endarrerit sobre Pete Seeger

 



























Avui ha sortit aquest excel·lent article d'Antoni Batista -sempre amè, sempre documentat, sempre ple d'experiències vitals- sobre Pete Seeger. He pensat que l'havia de reproduir aquí -que em perdoni el diari Ara- perquè arribi a com més gent millor, especialment als seegerians que em llegiu. Gràcies, Sr Batista!

I mentre em posava en contacte amb ell via twitter per agrair-li i, de pas, donar-li a conèixer algunes de les iniciatives que els "Amics de Pete Seeger" hem anat duent a terme aquests darrers anys, he recordat que no havia fet encara la ressenya pertinent d'un acte senzill però molt simbòlic: la inauguració d'una placa en recordatori del concert que Seeger va fer a Terrassa l'any 1971, el primer a l'estat espanyol. Així que aprofito que l'Ebre passa per Amposta...



El passat 21 de maig, després d'un munt d'entrebancs -una pandèmia i alguns endarreriments burocràtics- va poder celebrar-se el "concert" a peu de carrer per a celebrar la col·locació d'aquesta placa a la paret de l'Sferic, el pavelló on, per primer cop, actuava Pete Seeger a Catalunya -i a l'estat espanyol- el 1971. Més avall us deixo uns quants enllaços* a diferents articles que expliquen com va ser i què va significar aquell ja mític concert però ara deixeu-me que em centri en l'acte en qüestió. També afegeixo una nota aclaridora de Ramon Nadal -un dels més experts coneixedors de Pete Seeger i que també va ser al concert- pel que fa al repertori. Un detall que el mateix Joan Grané -el presentador de l'acte- va explicar en el seu parlament.

Gràcies a l'empenta i la tossuderia del "Grup de Petits Seegerians" -que és com ells mateixos s'anomenen- va ser possible fer un acte senzill en la forma però carregat d'una profunda significació. A peu de carrer - al mig, de fet, després de tallar "a la brava" el trànsit col·locant-hi un cotxe atravessat (val a dir que aquí l'ajuntament no va estar a l'alçada tot i enviar-hi en representació la regidora de cultura, la Rosa Boladeras, molt empàtica amb l'acte, això també s'ha de reconèixer). A peu de carrer, deia doncs, s'hi van posar un parell de micros i una cadira, just davant de la paret on destacava la flamant placa commemorativa del concert, en record 

"d'aquest fet històric i un homenatge a la seva persona, al seu treball, i també a la TOSHI, la seva companya imprescindible. També vol ser un reconeixement a tothom qui aleshores va fer-ho possible."




Presenta l'acte en Joan Grané, l'alma mater del Petit Grup de Seegerians, que va ser en aquell concert del 71 i que ha batallat com ningú (amb l'ajut inestimable d'altres companys com en Jordi Setó i l'Albert Llargués) perquè avui puguem recordar Seeger a Terrassa.

La primera intervenció musical, a capella, va a càrrec de la Montserrat Toran i la Montserrat Garriga, del grup d'amics seegerians de Terrassa. Van interpretar Home on the Range  i  The  water is wide.



Entre el reduït nombre de músics que han pogut finalment ser-hi presents pren la veu a continuació tota una figura de la nostra cançó: en Miquel Pujadó. Interpreta, a més d'una versió seva de la cançó Joe Hill,  una peça del seu darrer disc, tota una reivindicació dels Països Catalans: Sóc de la mata de jonc:

Sóc un valencià del nord
(em volen fer anar de tort),
un rossellonès del sud
(alguns em voldrien mut),
balear continental
(em neguen el pa i la sal)
i des de Fraga a l’Alguer
trepitjo el mateix carrer
A les terres del «bon dia»
som branques del mateix tronc.
Ai, Muntaner, què us diria?,
soc de la mata de jonc!






















S'alternen les intervencions musicals amb les de seegerians nostrats com en Jordi Llopart, fill del bar on es feu aquell ja també mític concert clandestí. En aquest enllaç podreu veure una filmació de Pere Botella -llavors estudiant de l'ETSEIB) en Super8. En Llopart era llavors estudiant d'econòmiques i va cedir el bar de la seva família ja que, finalment, el concert a l'Escola d'Enginers havia estat prohibit per les autoritats franquistes de l'època. Llopart, que dominava l'anglès perquè havia fet estudis als Estats Units, va convertir-se també en el traductor-presentador d'aquest acte, com ho havia estat també del concert de Terrassa. Sempre és un plaer sentir-lo.






















Després de Miquel Pujadó tinc l'honor d'intervenir en representació d' "Els Seegers" (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri). Fent meva la idea de Seeger -un concert on la gent no canta les cançons és un fracàs- intento animar el públic perquè s'afegeixi a la meva versió del John Henry. Abans he cantat Pas a pas (Step by step) com a homenatge als sindicats que van intervenir activament en aquell concert del 71 i que van recollir diners per als comitès de solidaritat amb els presos polítics de llavors. No estem tan lluny, com podeu veure...




Darrere meu havia d'actuar el duet Limberjacks (Marta Sala i Xavi Castanys), però al final el Xavi no ha pogut venir i la Marta -una excel·lent guitarrista i molt bona cantant- em demana si la puc acompanyar. Tot molt improvisat com sol passar en aquests casos. M'hi afegeixo només a la veu al seegerià Turn, turn, turn i després, amb el banjo també, a un clàssic del country: You are my sunshine. I no plou i fins i tot ens aplaudeixen. Ens prometrem que la propera vegada ens ho prepararem una miqueta. Ha estat tot un plaer tocar junts.


Els següents son en Ton Dalmau i en Bernat Manzano capitanejant el grup vilanoví de La Turuta. Interpreten Estem caminant (I'm on my way) i Que bonic és el mar (Deep Blue Sea) sempre buscant també la complicitat del públic assistent.

Després dels parlaments del rector de la parròquia de la Sagrada Família -propietària del pavelló l'Sfèric-, que -aquesta sí- ha col·laborat activament en l'organització de l'acte, i de la Rosa Boladeras, regidora de cultura, l'acte es clou amb una cantada conjunta d' Aquesta terra és la nostra terra (This land is your land) on se'ns afegeix el músic, mestre i activista cultural terrassenc Miqui Giménez  (al centre de la foto amb la guitarra).







Deia Pete Seeger que la clau del futur era trobar històries optimistes i donar-les a conèixer. De vegades cal buscar-les en el passat. La memòria històrica pot ser també un trampolí per a impulsar l'acció del present. Estic segur que recordar -i donar a conèixer- la història d'aquell primer concert de Pete Seeger és una d'aquestes "històries optimistes". I el que vam viure en aquell tros de carrer aquell diumenge n'és una altra.

La festa encara va continuar per a uns quants que vam anar fins al Parc Sant Jordi on, després de menjar i beure una miqueta, vam rematar-ho amb una cantada col·lectiva. Al final, la foto de grup, per recordar i recordar-nos que ho hem de repetir. Potser cada maig a Terrassa? Així sia.















Ja tenim dues convocatòries seegerianes anuals: la cita a Benifallet i la de Terrassa.

Qui més s'anima? Potser Reus? Potser Manresa? ...?

I, ja que hem començat amb el record de les cançons de la guerra civil espanyola cantades per la Brigada Abraham Lincoln quina millor manera d'acabar aquest article -una mica improvisat- que escoltant la versió de Jarama Valley a càrrec d'Arlo Guthrie amb comentaris del mateix Pete. No us perdeu quan comenta, sorprès, com, precisament l'any 1971 quan va tornar a Espanya va veure que el públic cantava aquelles cançons igual que ell...


* * * * *

*Aquí teniu uns quants enllaços per si voleu saber més coses del concert de Seeger aquell 7 de febrer de 1971 a Terrassa:

https://malarrassa.cat/cultura/pete-seeger-50-anys-del-primer-i-historic-concert-a-terrassa-i-lestat-espanyol-dossier/


https://terrassadigital.cat/lhistoric-concert-de-pete-seeger-a-terrassa-compleix-50-anys/


https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2021/02/01/fa-50-anys-que-va-actuar-pete-seeger-a-terrassa/


https://www.joseppuy.net/post/fa-50-anys-pete-seeger-va-actuar-a-terrassa


Nota de Ramon Nadal:  Tot i que la majoria de ressenyes del concert informen que Seeger va començar amb Guantanamera i va acabar amb We shall overcome, això no és cert. Nadal, que a part de ser al concert el va enregistrar en una petita gravadora que portava, ens precisa que la primera cançó que va interpretar Seeger va ser Harry Simms, una cançó que relata la mort d'aquest líder sindicalista americà assassinat per impedir que organitzés la lluita dels miners del comtat de Harland, Kentucky. Tenia molt sentit començar amb aquesta peça precisament donat el context del concert de Terrassa, organitzat de manera clandestina pels sindicats per ajudar al Comitè de Solidaritat amb els obrers presos pel franquisme. I va acabar, diu Nadal, amb Bye, bye Terrassa la versió adhoc d'aquell dia de Bye bye Roseyanne. Gràcies, Ramon pels teus aclariments.

dijous, 14 de juliol de 2022

Un jardí on continuar "regant els llibres"



Ahir vaig ser en un acte preciós que, en certa manera, tanca un cercle obert fa dos anys amb la mort del nostre estimat Josep M. Aloy, mestre, escriptor i crític de literatura infantil i juvenil. Ja n'he parlat altres cops aquí així que no em repetiré.

Quan fa gairebé 7 anys justos que inauguràvem la Biblioteca Rovelló al "garatge" de casa seva, cap dels presents imaginava que en Josep M. ens deixaria al cap de pocs anys. Estàvem exultants, sobretot ell, orgullós de poder obrir aquell espai casolà a tota aquella colla de lletraferits (escriptors, il·lustradors, mestres, alumnes, nens, inquiets culturals..) i a tanta més gent que hi ha anat passant al llarg d'aquest temps. Per això un dels neguits més grans del Josep M, que va traspassar a la Comissió Aloy-Rovelló, va ser el de fer tot el possible perquè aquest llegat, el seu llegat, fruit d'una feina ingent de més de 40 anys treballant per la literatura infantil i juvenil, no quedés en l'oblit.













I a fe que això no passarà! La Comissió Aloy-Rovelló ha sabut trobar complicitats amb la FUB, la Fundació Universitària del Bages, perquè tot aquest fons documental quedi en molt bones mans. L'atzar -no hi crec gaire jo, més aviat penso que les energies que treballen en un mateix sentit no és estrany ni casual que acabin convergint-, l'atzar o el que sigui, doncs, repeteixo, va fer coincidir aquest impàs amb la creació de l'edifici que havia d'incloure el nou grau de mestres d'Educació Infantil. I aquí, un cop més, la sensibilitat dels responsables de la FUB, i en especial de la directora del grau, la Montserrat Pedreira, van ser claus a l'hora de definir l'espai que acollirà a partir d'ara aquesta col·lecció.













Només entrar-hi ja es respira una sensació d'agradable benestar -la llum que entra per dues bandes amb finestra del sostre al terra hi ajuda molt- i hom sap que allà dintre, entre tots aquells llibres tan ben endreçats, s'hi produiran històries de descoberta, de plaer, d'estudi... Perquè la idea no és que funcioni només com una biblioteca sinò que serveixi com a Centre de Documentació per a impulsar el coneixement, la divulgació i totes aquelles iniciatives que ajudin a escampar la llavor de la Literatura Infantil i Juvenil. 


Per a això compta, també, amb l'arxiu documental que el mateix Aloy va anar confegint al llarg de tots aquests anys estudi: carpetes monogràfiques dedicades a escriptors com Joaquim Carbó, Joana Raspall, Emili Teixidor, Joaquim Sorribas, Gabriel Janer Manila.. i tants d'altres. Val a dir que tota la documentació sobre Josep Vallverdú, del qual Aloy n'era biògraf, serà cedida a la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida. L'arxiu es completa amb tots els articles que va anar publicant a Idees -el suplement literari del diari Regió 7- i a Mascaró de Proa, el seu blog de crítica de LIJ, pel qual va rebre l'any 2013 el Premi Aurora Díaz-Plaja.













L'acte d'ahir, delicat, equilibrat i molt en la línia del que mereixia, va passar per tres moments. El primer, el més formal, dels parlaments. Uns parlaments mesurats, i plens de la càrrega emotiva i intel·lectual que hagués agradat -segur- a en Josep M. Aloy. Perquè es va parlar molt d'ell però sobretot -i això és el que li hagués encantat- es va parlar de literatura, de lectors, nens i mestres, de lletraferits, d'escriptors, il·lustradors i de tot aquell a qui va adreçat el nou espai. 

Sílvia Mas, vicerectora del Campus Manresa, glosant la figura de Josep M. Aloy

Cal destacar la glosa exquisida de la Sílvia Mas, vicerectora del Campus Manresa de la Universitat de Vic, de la figura i l'obra de Josep M. Aloy; les emotives paraules del Llorenç Capdevila, membre de la Comissió Aloy-Rovelló; i les triplement justificades d'en Marc Aloyalcalde, president de la FUB i fill del Josep M.

Mas va dir que "no només ens donen uns llibres i uns arxius, ens regalen el temps d'una persona, la passió i la perseverança d'un estudiós, la convicció i l'obstinació d'un salvador d'històries i paraules, en definitiva, el somni de tota una vida". Va voler deixar clar que des de la Universitat de Manresa "fem nostre aquest llegat amb un alt sentit de la responsabilitat i amb el ferm compromís de voler retornar a la societat el que ens ha estat donat".

Capdevila, va afirmar que s'havien acomplert "amb bona nota" els grans objectius que s'havien plantejat des de la Comissió Aloy-Rovelló: fer un homenatge a l'escriptor (que va quedar reflectit en el llibre "L'home que regava els llibres"), i buscar una sortida al llegat de l'escriptor emplaçant-lo en "la millor ubicació que podia tenir la col·lecció de literatura pública infantil i juvenil en català més important del país".

En Marc Aloy, alcalde de Manresa i fill de Josep M. Aloy



Marc Aloy, va parlar de l'orgull com a alcalde d'una ciutat que és capaç de trobar les sinergies necessàries per a salvaguardar el llegat de manresans com el Josep M Aloy. Va destacar, com a president del Patronat de la Fundació Universitària del Bages, que el nou espai queda vinculat als projectes LAB 0_6 i la Upetita. Tres iniciatives que per a l’alcalde «fan de la Facultat de Ciències de l’Educació de Manresa, un centre referència en la formació de professionals». I com a fill va recordar la il·lusió que sentien de petits en rebre per correu aquelles caixes plenes de llibres i va agrair la delicadesa amb què s'havia triat aquest espai perquè "fos visible, en planta baixa, molt lluminós". Un espai que, fins ara era compartit per molt pocs i que, a partir d'ara "estarà al servei de la comunitat universitària, dels estudiants, dels estudiosos, del professorat i, en definitiva, de la ciutat".

La Laia Oliveras llegint magistralment un conte d'Aloy














El segon moment, la cirereta del pastís, va ser la fantàstica lectura del conte d'en Josep M Aloy "Un cotxe a la biblioteca. Un conte quasi real.”, a càrrec de la Laia Oliveras, actriu i neboda de Josep M. Aloy. Semblava que el Josep M. l'hagués escrit per a un dia com ahir. 

I tot va acabar regat amb una copa de cava i la visita al nou espai. Una delícia!

Llarga vida al Centre de Documentació Josep M Aloy de Literatura Infantil i Juvenil!!


* * * * *

Podeu veure un resum força complet de l'acte en aquest vídeo de Canal Taronja:


* Ressenya de l'acte  al Regió 7. 
* Article del Nació Digital.
* Notícia de l'acte al web de UManresa

dissabte, 18 de juny de 2022

Blues de les esperes (Albert Claramont - August G. Orri)

Darrerament he estat enfeinat en diversos projectes musicals. Entre ells aquest poema d'Albert Claramont que he musicat:



dimarts, 10 de maig de 2022

"Encara podem canviar el món" 103è aniversari de Pete Seeger a Benifallet (La Ribera d'Ebre)

Potser alguns ho considerin un acte nostàlgic. Fins i tot naïf. No els ho retrec. Vivim uns temps on tot allò que no té a veure amb l'estricta actualitat, que no ve carregat de propostes interessades -ja se sap que, si una cosa no té un interès econòmic immediat és baldera, inútil-, que no ens enlluerna amb un desplegament tecnològic, que no va carregada d'una exaltació de la joventut, que no ve acompanyada d'un to irònic, sarcàstic o fins i tot cínic, en definitiva que no és cool ni mainstream, qualsevol iniciativa que no cumpleixi almenys algun d'aquests supòsits, repeteixo, està condemnada a ser menystinguda o, com a mínim, ignorada.

Si poso la bena abans de la ferida és perquè vull avançar-me a qualsevol crítica fàcil a un esdeveniment que, segons el meu parer, i -estic segur- el de tothom que hi participà, va ser profundament significatiu i, en la mesura que podia ser-ho, transformador.

"Molta gent petita,

en llocs petits,

fent petites coses,

poden canviar el món."

(Proverbi africà)

Trobar-se col·lectivament per a compartir durant un dia aficions, interessos, punts en comú ja és, d'entrada,  un acte enriquidor. Si a això li sumem que els participants veníem de llocs i àmbits diferents està clar que l'esdeveniment guanya amb aquest intercanvi personal. I si a sobre es fa en un entorn privilegiat, compartint durant unes hores aquest impuls energètic amb la gent d'una contrada que ens va acollir meravellosament, crec que el balanç no pot ser més que clarament positiu. Voleu saber de què coi estem parlant? Som-hi!

El passat 3 de maig vam aplegar-nos a Benifallet, a la riba de l'Ebre, una quarantena de persones convocades per l'associació d'Amics de Pete Seeger per celebrar el seu 103è aniversari. L'acte va comptar amb el ple suport de l'Ajuntament de Benifallet i del festival BarnaSants de la mà del seu director, en Pere Camps. El lema escollit era el mateix que el que va presidir la trobada ara fa tres anys quan es complien 100 anys justos del naixement del genial músic i activista nordamericà: Encara podem canviar el món. 

       (Cartell de la trobada a càrrec de Mònica Gispert)

Per als que no conegueu la figura de Pete Seeger només dir-vos que va ser -i és- tot un referent de les grans lluites del segle XX: la dels drets civils i dels treballadors, la del medi ambient (quan la paraula ecologia era encara una desconeguda), la del pacifisme i, per tant, la de l'antibel·licisme, i, per acabar, també va destacar en la lluita per la igualtat i la justícia social arreu del món. I tot això "armat" amb el seu banjo de cinc cordes, escampant cançons tradicionals del seu país i de molts d'altres i escrivint-ne de pròpies -o popularitzant les d'altres cantautors- per defensar els ideals per als quals va lluitar tota la seva vida, fins als 94 anys. 

El veler Clearwater

I per què a Benifallet? Segurament per dues raons. La primera, per emular el seu testimoni. Seeger, a principis dels anys seixanta, va decidir viure a Beacon, a les ribes del riu Hudson, i començar la batalla per la seva descontaminació i per recuperar-lo com a patrimoni natural, fet que va aconseguir amb la solidaritat de tantes i tantes persones que van col·laborar -també econòmicament- en la construcció d'un veler, el Clearwater, una rèplica dels vaixells que havien navegat per aquelles aigües els segles XVIII i XIX. Amb ell es va dedicar a anar de poble en poble fent concerts i conscienciant la gent que un altre riu era possible.



La segona raó intueixo que té a veure amb un dels principals impulsors d'aquesta trobada: Arturo  Gaya (molts el coneixereu potser més com a Quico el Cèlio, el cec que acompanya el Noi i el mut de Ferreries en els concerts de música tradicional que aquest grup de les terres de l'Ebre fa arreu del nostre país des d'aviat farà trenta anys!). Està clar que si l'Ebre havia de ser el Beacon català, l'Arturo hi deu haver tingut molt a veure. 

I encara una raó més: Benifallet es dels pocs pobles riberencs amb un llagut que podia cedir-se per a aquest esdeveniment. I aquí hi té un paper fonamental el seu ajuntament. Ja el 2019 va apostar de seguida per la proposta de fer un homenatge a Pete Seeger, algú que segurament no coneixien però van intuir que se'l farien molt seu i, per això, van oferir de seguida el llagut municipal perquè alguns músics vinguts d'arreu poguessin navegar per l'Ebre tot cantant algunes cançons. Està clar que Seeger, fins i tot mort, continua despertant sinergies allà on la gent canta el seu repertori.


Però perquè la festa fos completa, i sobretot participativa, calia que la gent de Benifallet s'hi sentís implicada. I això es va aconseguir per dues bandes. 

Per un cantó, uns dies abans, vaig tenir el plaer d'anar a l'escola, on vaig coneìxer els xiquets i xiquetes grans (4t, 5è i 6è). La implicació de la Rosa, la directora del centre i, especialment, de la mestra de música, l'Imma Esteve, va ser total. Vaig explicar-los qui era Pete Seeger, van aprendre alguna de les seves cançons i, el més bonic de tot: van preparar una cançó que cantarien al concert que faríem uns dies més tard a la riba de l'Ebre. I encara van fer una cosa més: van afegir una estrofa de collita pròpia on expressaven algunes de les coses que els preocupen:


"L'Ebre està en regressió

i això ens fa molta por.

Ja no queden gaires sediments.

Desforestació tenim,

sense arbres, com vivim?

Quan hi ha foc se'ns remouen els sentiments."



                          Els xiquets i xiquetes de Benifallet canten el "Fem sentir la nostra veu" (We sing out)

Amb la mateixa intenció d'explicar a la gent de Benifallet què passaria uns dies més tard al seu poble  es va inaugurar a la biblioteca una exposició que repassa la figura i l'obra de Pete Seeger. 

El principal redactor dels textos, en Ramon Nadal, un estudiós de Pete Seeger i president de l'associació Amics de Pete Seeger, va oferir-se també a fer una xerrada per donar a conèixer Seeger als vilatans de Benifallet. L'acte es va arrodonir amb un petit concert de banjo i cançó folk a càrrec de Lluís Homdedeu i Arturo Gaya, i va acabar amb un tastet dels vins de la terra. 

Amb totes aquestes prèvies el dia D havia de ser un èxit. I així va ser. Fins i tot el temps -que ens va fer patir fins l'últim moment- ens va respectar. Algunes veus diuen que el mèrit és d'uns ous portats a Santa Clara però no està clar si això és una llegenda popular o no.

A mig matí s'aplegaren a l'embarcador de Benifallet una bona colla de músics i cantaires disposats a pujar al llagut i cantar algunes cançons de Pete Seeger o del seu repertori. Ens acompanyà també la Montse Castellà, cantautora, escriptora i activista tortosina. També navegava amb nosaltres en Joan Grané, del col·lectiu que treballa en la commemoració del concert de Seeger a Terrassa, el primer que va fer a Catalunya, l'any 1971.





Amb l'ajut del Pere, patró del llagut, i de la Tània, la segona de bord, vam poder navegar per l'Ebre durant una bona estona mentre entonàvem "Aquesta terra és la nostra terra", o "Baix a la vora del riu", entre d'altres cançons.


Com que ens van acompanyar alguns mitjans (TV3 i el Canal21 de les terres de l'Ebre) n'ha quedat un bonic reportatge que va ser emès fins i tot  al TN migdia!!). Aquí el teniu:

De retorn a la riba encara vam poder fer un concertet amb la gent que no havia pogut pujar al llagut. Va ser un moment molt bonic, sobretot quan vam poder cantar per a la gent gran del poble que ens esperava asseguda als bancs que hi ha al Parc de les Moreres:













Tot seguit hi va haver un petit pica-pica i, al cap de poc, ens vam encaminar cap a "El Xiringuito" on ens esperava un menú boníssim amb les especialitats de la zona. Gràcies també als responsables del restaurant per la seva amabilitat i bon fer.













I per la tarda va arribar, finalment, un dels moments més esperats: el concert al Parc de les Moreres. Gràcies a la sort -o als ous a Santa Clara- el temps no només va aguantar sinó que va acabar regalant-nos un solet preciós. El parc presentava un aforament esplèndid, ple de gent, inclosos tots els xiquets i xiquetes de l'escola i la llar d'infants de Benifallet.













Un cop feta la presentació i agraïments, a càrrec de l'Arturo Gaya, van començar la seva intervenció els integrants del Cor de la Turuta, acompanyats del Ton Dalmau, en Bernat Manzano, en Pierre Alainrolle i en Jordi Griera.  Com ells mateixos van explicar, no són estrictament un cor sinó una associació que té la seu a Vilanova i la Geltrú i que impulsa, entre d'altres iniciatives, una moneda  social coneguda amb aquest nom, Turuta, en homenatge a la música que acompanya les comparses durant el Carnaval d'aquesta vila. Van interpretar "Estem caminant" (I’m On t Way to Canaan’s Land) , "Que bonic és el mar" (Deep blue sea) i "Bancs de marbre" (Banks of marble).











En segon lloc vam intervenir Els Seegers (Rah-mon Roma i August Garcia -el tercer Seeger, en Pep Gasol, no va poder assistir) acompanyats al contrabaix per Pierre Alainrolle. Vam interpretar "Encara em queden forces per a lluitar" (John Henry) i "Remo amunt, remo avall" (Sailing up, sailing down), però el moment més entranyable va ser quan els xiquets i xiquetes de l'escola van sortir per a cantar "Fem sentir la nostra veu" (We sing out) amb la darrera estrofa escrita per ells mateixos. Bravo!! Un moment que, segur, quedarà en la seva memòria. Per acabar vam estrenar  "Busco una fe que m'agradi" (Old time religion) l'adaptació que Ramon Nadal i un servidor han fet d'aquesta divertida cançó.

















Va cloure l'acte l'Arturo Gaya, acompanyat a la guitarra per Sergi Trenzano i a les veus per l'Elena Maureso i l'Anna Arques. Van cantar "Demà" (How Are We Gonna Save Tomorrow), "Baix a la vora del riu" (Down by the river side) i "Paga'm los meus diners" (Pay me my money down), uns temes que Gaya va gravar precisament amb el grup Tren Seeger l'any 2020 com a homenatge al cantant en el cd titulat "El poder de la cançóque va presentar als principals auditoris del país.

















En aquest vídeo elaborat per la Xarxa de Televisions Locals en connexió en directe amb el Canal21 de les terres de l'Ebre podreu sentir dues intervencions molt importants: la de Ramon Nadal, president de l'associació Amics de Pete Seeger, que justifica la vigència d'actes com aquest; i la d'un "històric", en Jordi Llopart. Al bar del seu pare, a Sants, es va poder celebrar de manera clandestina un concert de Pete Seeger que havia de fer-se a l'Escola d'Enginyers de Barcelona però que les autoritats del règim van prohibir al darrer moment. Llopart va ser també la persona que va exercir de presentador i intèrpret. 

El concert va acabar amb una cançó que, tot i que no és de Pete Seeger, sí que la va internacionalitzar i la va convertir en un veritable himne: "Guantanamera". Els versos del poeta cubà José Martí, musicats amb una melodia tradicional cubana, van ressonar a la riba de l'Ebre acompanyats per les veus de la gent de Benifallet a qui emplaçàvem el 3 de maig de l'any vinent per retrobar-nos. 












                          

Foto de família d'alguns dels músics i activistes implicats. D'esquerra a dreta: Dalt: Jordi Griera, Diego López, August G. Orri, Rah-mon Roma, Arturo Gaya, Bernat Manzano i Sergi Trenzano. A baix: Joan Grané, Ton Dalmau i Ramon Nadal.














Està clar que a Benifallet, el passat dia 3 de maig, es van explicar i viure històries positives. Així que seguint la dita "Pensa globalment i actua localment" podem dir que, d'alguna manera, aquell dia "Vam canviar una mica el món".

L'any que ve, hi tornarem!!!

* * *


PD: L'exposició "Pete Seeger. El poder transformador de la cançó" podrà visitar-se a la biblioteca de Benifallet fins el dia 20 de maig. El dia abans de la cloenda està previst que l'Arturo Gaya faci un taller de cançons. I l'endemà clourem tot aquest enfillal d'actes amb la projecció de la pel·lícula documental "The power of song" que repassa la vida i l'obra de Seeger a partir també de testimonis de prestigi com Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen, Tom Paxton o Mary Travers (de Peter, Paul & Mary).