Ves per on, aquests dies de confinament ha vingut al meu cap un poema de Larkin que vaig musicar fa alguns anys: Retorn als gripaus. Larkin hi parlava de la seva necessitat del treball -malgrat ser una càrrega, un gripau- perquè, més enllà de la feina només hi veia un univers de personatges desolats, fora del món.
No hagués pensat mai que en faria la lectura que n'he fet aquests dies mentre pensava com enyorem tots la normalitat. I el treball en forma una part molt important. Aquí el teniu, en una filmació casolana aprofitant imatges d'un muntatge de Pep Puig i d'altres d'arrabassades d'internet (ho sento però no sé ara d'on). El so és d'un enregistrament casolà que vaig fer d'aquesta peça conjuntament amb dos dels membres de Ran de les coses: Josep Martí (harmònica) i Pep Garcia (baix). La traducció de l'original Toads revisited és de Josep M. Jaumà.
Bon confinament. Quedeu-vos a casa, amb o sense treball.
Retorn als gripaus
Passejar pel parc hauria
d’ésser millor que treballar :
l’estany, la llum del sol,
la gespa on reposar,
somort renou d’infants
minyones d’uniforme...
No és que sigui un mal lloc,
però no em fa cap gràcia
d’arribar a ser un d’aquests
que et trobes a les tardes,
hemiplègics fent uns passos,
oficinistes amb espasmes,
malalts accidentats
pàlids com la cera
i tipus d’abrics llargs
furgant les papereres...
Tots fugint del gripau
treball, per ximples o dèbils.
Imagina’t ser un d’ells!
Sentir tocar les hores,
veure repartir el pa,
veure el sol que se’n va
i els nens tornant d’escola;
imagina’t ser un d’ells
capficant-se amb misèries
vora un reng de lobèlies,
sense tenir on anar
ni amb qui parlar...
No : doneu-me el meu despatx,
la secretària empolistrada,
el : “Vol-que-li-guardi-la-trucada?”
Què podria respondre
si a les quatre ja és fosc
i acabem un altre any?
Do’m el braç, vell gripau;
ajuda’m, Cami del Cementiri avall.
Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà.
