La febre de les darreres setmanes de curs no em va deixar escriure quatre ratlles sobre aquest acte a la Biblioteca Torras i Bages. Es tractava de presentar dos llibres de Pere Martí i Bertran. Sí, dos, coses de la pandèmia, que va impedir dues vegades que poguéssim donar a conèixer L'àvia que perdia les paraules (Fundació El Solà). I quan finalment vam poder fer-ho s'hi va afegir el nou llibre de Martí: Taroda. Haikus de les quatre estacions (Ed. Andana). O sigui, que vam fer allò de dos al preu d'un, que sempre està bé però que té també els seus perills.
El primer era que l'acte es podia fer excessivament llarg i castigar la paciència del públic. L'altre hàndicap era que, perquè no es complís el primer problema, hauríem de fer per força un esforç de síntesi. Val a dir que, a la vista dels comentaris del públic assistent, cap dels riscos es va produir i al final va quedar un acte rodó.
A la primera part, la de "L'àvia...", ens vam partir les paraules entre la Pilar Sabaté, membre de Llambrusca, l'associació que vol donar servei als malalts afectats per l'Alzheimer a l'Alt Penedès i a les seves famílies, l'Àngels Cererols, metgessa i presidenta de Llambrusca durant 16 anys, i un servidor. 
Pilar Sabaté va centrar la seva intervenció en explicar com s'havia gestat la col·laboració entre Llambrusca i Pere Martí que havia convergit finalment en l'edició d'aquest llibre. També va aprofitar per a recordar la importància que té el llenguatge -i la seva pèrdua- en el procés que passen els malalts d'Alzheimer.
La metgessa Àngels Cererols va aportar la vessant mèdica de la qüestió aclarint algunes idees equivocades sobre la malaltia i explicant com ajudar els malalts de manera efectiva, a part d'insistir en la necessitat de donar suport social, psicològic i econòmic als familiars que en tenen cura.
Per la meva part vaig presentar "L'àvia que perdia les paraules" -del qual ja he parlat en aquest blog. Vaig voler començar la meva intervenció llegint un fragment de Postals presents per a una mare absent (Ed. de l'Albí), escrit per Pep Garcia i Orri -sí, el meu germà-, i vaig triar expressament la postal titulada Pesseta, cavall, poma perquè lligava perfectament amb el tema que presenta el llibre de Martí: la pèrdua del llenguatge.
Tot seguit vaig parlar del llibre centrant-me en aquests aspectes:
- La qualitat "pionera" del llibre de Martí a l'hora de presentar l'Alzheimer als infants.
- La relació àvia-néta, que fa entenedora -i més tendra- aquesta situació tan dura per al lector infantil.
- El valor literari i lingüístic de l'obra.
- La força expressiva de les il·lustracions de Joan Miró Oró.
- L'annex que tanca el llibre, redactat per Àngels Cererols, que aporta les dosis mínimes de coneixement de la malaltia als nens i nenes.
Després d'un breu espai perquè el públic assistent pogués formular alguna qüestió vam "atacar" la segona part de l'acte, la dedicada al llibre
Taroda. Haikus de les quatre estacions (Edicions i propostes culturals Andana), del qual també
ja havia parlat a Rapsòdia.
Aquesta segona part la vam configurar en una conversa entre l'autor i jo. Així asseguràvem que l'atenció del públic no defallís i, a la vegada, em permetia confirmar, matisar o ampliar les afirmacions que feia sobre el llibre d'haikus de Pere Martí. Però abans va parlar en Ramon Nadal, l'editor, per a explicar com es va plantejar la publicació d'aquest llibre l'editorial Andana, des del disseny minimalista -acompanyat excel·lentment pels esbossos d'Inma Sancho- fins a la decisió d'incloure els dos pròlegs, els de l'edició catalana i castellana, en ambdues edicions.
El haiku
Vaig començar per un haiku de Matsuo Bashô -poeta japonès del segle XVII- per tal de situar-nos des d'un principi en l'atmosfera d'aquesta forma poètica japonesa:
"D'una granota
que salta al vell estany,
el so de l'aigua." (1)
Aquest exemple -tot un clàssic- em va anar molt bé per a destacar els elements principals del haiku tradicional: observació de la natura, concisió i subtilesa expressiva, i no expressió d'emocions i encara menys de cap tipus de pensament discursiu o fantasia. Segons paraules del mateix Bashô: "simplement allò que està passant en aquest lloc i en aquest moment".
Després de fer un breu esment al llibre de D. Sam Abrams, Llum a les golfes. Una antologia del haiku modern i contemporani català (Viena edicions), que em va permetre apuntar alguns detalls de la relació del haiku amb la literatura catalana, vaig passar a descriure l'estructura bàsica d'un haiku utilitzant, ara ja, exemples de Taroda... :
- El kiru o juxtaposició de dues imatges contraposades unides pel kireji (paraula que talla):
"Refilets dolços
en els cards plens de punxes.
Beats contrastos.
- El kigo, mot que situa el poema en una estació determinada:
"La sargantana,
com cada primavera,
al sol reposa."
(Diu César Millán, autor del pròleg a l'edició castellana, que: "en Pere no en té prou amb un kigo sinó
que fa un llibre amb les quatre estacions".)
- L'estructura mètrica del haiku -a partir de la fórmula proposada en català per Carles Riba, que és la que segueix Martí:
- Tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes (comptats 4, 6 i 4 en la mètrica catalana).
- Versos femenins o paroxítons (o sigui amb final àton).
- Sense rima, tot i que hi pot aparèixer, com en el cas de dos dels haikus de Taroda:
"Olor de palla,
humida de rosada,
de matinada."
"Obre't poncella!
Rosada o bé vermella,
seràs rosella."
El llibre
Després d'aquesta aproximació global al haiku i a Taroda, vaig entrar a analitzar amb més detall aquest recull poètic. El llibre -com ja he esmentat abans- és un d'un minimalisme total, d'un blanc immaculat que omple tot el llibre i en el qual destaquen les formiguetes dels versos i les il·lustracions de Sancho que lligarien perfectament amb la tradició de les haiga japoneses, pintures sense massa perfecció realitzades antigament pel mateix autor del haiku -anomenat haijin- per tal d'acompanyar el seu poema.
Martí situa en la prèvia dues cites molt significatives que, un cop més, fan referència a aquesta brevetat i capacitat de sorpresa:
"La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, n'apareix una altra d'insospitada." (Joan Brossa)
"Brevetat, que n'ets de llarga." (Andrés Neuman)
El llibre compta amb dos pròlegs que inicialment havien d'anar separats, un per a l'edició catalana i un altre per a la castellana. Com ja hem dit l'editor va considerar que eren tan interessants i complementaris que podien aparèixer conjuntament. Els lectors hi surten guanyant. El de l'edició castellana va a càrrec de César Millán, llibreter i crític literari, i fa una aproximació a la realitat del territori sorià que descriu Martí en els seus versos, situant-lo en el que s'anomena l'España vaciada: "una terra d'altiplà i gairebé buida".
Montserrat Morera, catedràtica de Llengua i Literatura espanyoles i escriptora, és l'autora del pròleg Des de Catalunya i centra la seva intervenció en una anàlisi del haiku utilitzat per Martí i les seves múltiples vessants expressives.
"Conreus i pedres
i un rengle de pollancres,
b/vella Taroda."
Després d'uns quants haikus més genèrics i atemporals el llibre s'estructura en quatre parts, una per a cada estació de l'any. El cicle vital comença amb la primavera i acabarà amb els haikus d'hivern. El darrer haiku és tota una declaració d'intencions. La renaixença es prepara ja sota terra:
"Els camps reposen.
Les llavors ja germinen
a sota el gebre."
Cada estació compta amb vint haikus excepte l'estiu on se'n compta una trentena. Segons Martí això és perquè és durant aquesta època quan el poble de Taroda bull de vida -humana especialment- fruit del retorn de molts habitants o familiars, esclat que contrasta amb l'isolament i buidor de l'hivern:
"Només fumegen
tres tristes xemeneies,
desert el poble."
Els temes
A Taroda s'hi descriu, en primer lloc la contemplació (i gaudi) de la natura i l'activitat humana al llarg de l'any. És una veritable declaració d'amor de l'autor a un paisatge que l'ha adoptat (2). Però és alhora una reflexió sobre el pas del temps, no només de les estacions sinó dels anys, i en com ha influït en la petjada humana sobre aquest paisatge:
" Marges de pedra,
fets i refets de segles,
ara qui us cuida?"
Hi destaca aquí un to nostàlgic, d' "enyorament d'aquell passat en què l'home hi era més present, més viu i metamorfosat amb la natura", tal com diu Millán al seu pròleg. Martí, però, sap trobar consol en la contemplació embadalida d'un present encara amable:
"Seure a la fresca,
fer petar la xerrada:
joies nocturnes."
La mirada
Aquesta contemplació passa per diferents graus relacionats amb la progressiva implicació del poeta.
El grau més neutre -i més proper al haiku original- és la mera constatació d'allò observat:
"La calor intensa
deixa desert el poble:
som al migdia."
D'altres cops hi ha una actitud de quietisme (3), semblant a la visió zen. El poeta resta captivat per allò que observa:
"El blat i l'ordi
es gronxen en la brisa
i m'hipnotitzen."
Un pas més apareix quan l'autor deixa entreveure sensacions o sentiments personals:
"El te de roca
cullo amb delicadesa:
brins saludables."
I encara s'implica més quan Martí utilitza el llenguatge poètic per a expressar-se a través de metàfores i personificacions:
"Molins altíssims,
de nit pampalluguegen:
noves lluernes."
El darrer grau de distanciament d'aquella mera contemplació inicial s'assoleix quan el poeta utilitza el haiku com a eina de reflexió antropològica:
"Veure el sol néixer
fa que puguem entendre
que l'adoressin."
"Mig despoblada,
Meseta castellana,
No ets el que fores."
El lèxic
Pere Martí, sempre molt curós amb el llenguatge, ens regala un lèxic molt ric, fruit del seu coneixement personal de la realitat rural i agrícola acumulat durant la seva infantesa i joventut a Sant Quirze de Besora. Coneix amb precisió científica el nom de les plantes i animals (xicoira, te de roca, lluernes, espiadimonis, gavarreres...) i quan la realitat castellana li mostra nous reptes els investiga i ens els ofereix. És el cas, per exemple de la avutarda, una au estepària que habita al centre i al sud d'Espanya:
"Majestuosos,
grans senyors de Castella,
piocs salvatges."
O el del càrtam o safrà bord (cártamo o alazor en castellà), un substitut del safrà que havia estat molt comú als Països Catalans però que actualment resta limitat a Tortosa i àrees marítimes del País Valencià. A Sòria hi és molt conreat per a l'obtenció d'olis vegetals i és una bona alternativa al gira-sol.
"Extenses planes
de gira-sol i càrtam:
or a la terra."
Martí coneix perfectament el lèxic vinculat a les activitats agrícoles: guaret, artigada, pastura, deveses... I ens sorprèn, de vegades, amb una descoberta personal:
"Som a Castella
tardor sense magranes
ens fa estranyesa."
Les referències literàries
Vaig acabar la meva exposició fent esment d'alguns lligams dels haikus de Pere Martí amb la literatura catalana. És el cas del haiku que recorda el poema L'ametller de Joan Maragall ( Déu te guard, bandera blanca (...) Ets la pau que s'anuncia...):
"En el paisatge
arç alb, florida blanca,
de pau bandera."
O el de la Cançó incerta carneriana (Aquest camí tan fi, tan fi, / qui sap on mena?...), un altre exemple del haiku de reflexió metafísica:
"Camí de terra,
estret i fi, on menes?
Potser ets la vida..."
I no vaig poder evitar fer la connexió d'aquest preciós haiku amb l'obra de teatre de Fernando Fernán Gómez adaptada al cinema per Jaime Chavarri, Las bicicletas son para el verano:
"Les bicicletes,
a l'estiu, són les ales
de la mainada."
I fins aquí la ressenya d'aquella tarda literària amb programa doble (com les sessions de cinema dels que ja tenim una edat). Espero no haver caigut aquí en l'error d'haver-me fet massa pesat. El fet d'escriure a casa m'ha fet relaxar l'esforç de contenció que vam fer a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès.
En tot cas si se us ha fet llarg heu pogut parar de llegir, deixar-ho per a més endavant o dosificar-vos-ho a la vostra manera.
En defensa meva acabaré amb una cita del filòsof Joan-Carles Mèlich, un veritable aforisme filosòfic, una mena de haiku del pensament, vaja:
"Tot el que pot fer-se amb rapidesa no m'interessa."(4)
I un darrer haiku de Martí, desitjant-vos un bon estiu:
"L'estiu arriba:
adéu escola i mestres.
Tots cap al poble!"
* * * * *
(2) "... un canto de amor a la que es su localidad de adopción", subtítol de l'entrevista a Pere Martí al Heraldo-Diario de Soria (4-8-20).
(3) Amb aquest mot resumeix Octavio Paz l'actitud de l'escriptor d'haikus, deixant clar que no té res a veure amb el quietisme dels místics occidentals sinó més aviat amb la filosofia zen. Extret de Una forma de la contemplación. Dos notas sobre el haiku. Publicat a biTARTE Revista cuatrimestral de humanidades Año 3, Donostia, abril 1995 , pp. 109-116. https://www2.uned.es/ca-bergara/ppropias/vhuici/haiku.htm
(4) Joan-Carles Mèlich, La lectura com a pregària. Fragments filosòfics I. Fragmenta editorial. Barcelona 2015.
