dimarts, 10 de maig de 2022

"Encara podem canviar el món" 103è aniversari de Pete Seeger a Benifallet (La Ribera d'Ebre)

Potser alguns ho considerin un acte nostàlgic. Fins i tot naïf. No els ho retrec. Vivim uns temps on tot allò que no té a veure amb l'estricta actualitat, que no ve carregat de propostes interessades -ja se sap que, si una cosa no té un interès econòmic immediat és baldera, inútil-, que no ens enlluerna amb un desplegament tecnològic, que no va carregada d'una exaltació de la joventut, que no ve acompanyada d'un to irònic, sarcàstic o fins i tot cínic, en definitiva que no és cool ni mainstream, qualsevol iniciativa que no cumpleixi almenys algun d'aquests supòsits, repeteixo, està condemnada a ser menystinguda o, com a mínim, ignorada.

Si poso la bena abans de la ferida és perquè vull avançar-me a qualsevol crítica fàcil a un esdeveniment que, segons el meu parer, i -estic segur- el de tothom que hi participà, va ser profundament significatiu i, en la mesura que podia ser-ho, transformador.

"Molta gent petita,

en llocs petits,

fent petites coses,

poden canviar el món."

(Proverbi africà)

Trobar-se col·lectivament per a compartir durant un dia aficions, interessos, punts en comú ja és, d'entrada,  un acte enriquidor. Si a això li sumem que els participants veníem de llocs i àmbits diferents està clar que l'esdeveniment guanya amb aquest intercanvi personal. I si a sobre es fa en un entorn privilegiat, compartint durant unes hores aquest impuls energètic amb la gent d'una contrada que ens va acollir meravellosament, crec que el balanç no pot ser més que clarament positiu. Voleu saber de què coi estem parlant? Som-hi!

El passat 3 de maig vam aplegar-nos a Benifallet, a la riba de l'Ebre, una quarantena de persones convocades per l'associació d'Amics de Pete Seeger per celebrar el seu 103è aniversari. L'acte va comptar amb el ple suport de l'Ajuntament de Benifallet i del festival BarnaSants de la mà del seu director, en Pere Camps. El lema escollit era el mateix que el que va presidir la trobada ara fa tres anys quan es complien 100 anys justos del naixement del genial músic i activista nordamericà: Encara podem canviar el món. 

       (Cartell de la trobada a càrrec de Mònica Gispert)

Per als que no conegueu la figura de Pete Seeger només dir-vos que va ser -i és- tot un referent de les grans lluites del segle XX: la dels drets civils i dels treballadors, la del medi ambient (quan la paraula ecologia era encara una desconeguda), la del pacifisme i, per tant, la de l'antibel·licisme, i, per acabar, també va destacar en la lluita per la igualtat i la justícia social arreu del món. I tot això "armat" amb el seu banjo de cinc cordes, escampant cançons tradicionals del seu país i de molts d'altres i escrivint-ne de pròpies -o popularitzant les d'altres cantautors- per defensar els ideals per als quals va lluitar tota la seva vida, fins als 94 anys. 

El veler Clearwater

I per què a Benifallet? Segurament per dues raons. La primera, per emular el seu testimoni. Seeger, a principis dels anys seixanta, va decidir viure a Beacon, a les ribes del riu Hudson, i començar la batalla per la seva descontaminació i per recuperar-lo com a patrimoni natural, fet que va aconseguir amb la solidaritat de tantes i tantes persones que van col·laborar -també econòmicament- en la construcció d'un veler, el Clearwater, una rèplica dels vaixells que havien navegat per aquelles aigües els segles XVIII i XIX. Amb ell es va dedicar a anar de poble en poble fent concerts i conscienciant la gent que un altre riu era possible.



La segona raó intueixo que té a veure amb un dels principals impulsors d'aquesta trobada: Arturo  Gaya (molts el coneixereu potser més com a Quico el Cèlio, el cec que acompanya el Noi i el mut de Ferreries en els concerts de música tradicional que aquest grup de les terres de l'Ebre fa arreu del nostre país des d'aviat farà trenta anys!). Està clar que si l'Ebre havia de ser el Beacon català, l'Arturo hi deu haver tingut molt a veure. 

I encara una raó més: Benifallet es dels pocs pobles riberencs amb un llagut que podia cedir-se per a aquest esdeveniment. I aquí hi té un paper fonamental el seu ajuntament. Ja el 2019 va apostar de seguida per la proposta de fer un homenatge a Pete Seeger, algú que segurament no coneixien però van intuir que se'l farien molt seu i, per això, van oferir de seguida el llagut municipal perquè alguns músics vinguts d'arreu poguessin navegar per l'Ebre tot cantant algunes cançons. Està clar que Seeger, fins i tot mort, continua despertant sinergies allà on la gent canta el seu repertori.


Però perquè la festa fos completa, i sobretot participativa, calia que la gent de Benifallet s'hi sentís implicada. I això es va aconseguir per dues bandes. 

Per un cantó, uns dies abans, vaig tenir el plaer d'anar a l'escola, on vaig coneìxer els xiquets i xiquetes grans (4t, 5è i 6è). La implicació de la Rosa, la directora del centre i, especialment, de la mestra de música, l'Imma Esteve, va ser total. Vaig explicar-los qui era Pete Seeger, van aprendre alguna de les seves cançons i, el més bonic de tot: van preparar una cançó que cantarien al concert que faríem uns dies més tard a la riba de l'Ebre. I encara van fer una cosa més: van afegir una estrofa de collita pròpia on expressaven algunes de les coses que els preocupen:


"L'Ebre està en regressió

i això ens fa molta por.

Ja no queden gaires sediments.

Desforestació tenim,

sense arbres, com vivim?

Quan hi ha foc se'ns remouen els sentiments."



                          Els xiquets i xiquetes de Benifallet canten el "Fem sentir la nostra veu" (We sing out)

Amb la mateixa intenció d'explicar a la gent de Benifallet què passaria uns dies més tard al seu poble  es va inaugurar a la biblioteca una exposició que repassa la figura i l'obra de Pete Seeger. 

El principal redactor dels textos, en Ramon Nadal, un estudiós de Pete Seeger i president de l'associació Amics de Pete Seeger, va oferir-se també a fer una xerrada per donar a conèixer Seeger als vilatans de Benifallet. L'acte es va arrodonir amb un petit concert de banjo i cançó folk a càrrec de Lluís Homdedeu i Arturo Gaya, i va acabar amb un tastet dels vins de la terra. 

Amb totes aquestes prèvies el dia D havia de ser un èxit. I així va ser. Fins i tot el temps -que ens va fer patir fins l'últim moment- ens va respectar. Algunes veus diuen que el mèrit és d'uns ous portats a Santa Clara però no està clar si això és una llegenda popular o no.

A mig matí s'aplegaren a l'embarcador de Benifallet una bona colla de músics i cantaires disposats a pujar al llagut i cantar algunes cançons de Pete Seeger o del seu repertori. Ens acompanyà també la Montse Castellà, cantautora, escriptora i activista tortosina. També navegava amb nosaltres en Joan Grané, del col·lectiu que treballa en la commemoració del concert de Seeger a Terrassa, el primer que va fer a Catalunya, l'any 1971.





Amb l'ajut del Pere, patró del llagut, i de la Tània, la segona de bord, vam poder navegar per l'Ebre durant una bona estona mentre entonàvem "Aquesta terra és la nostra terra", o "Baix a la vora del riu", entre d'altres cançons.


Com que ens van acompanyar alguns mitjans (TV3 i el Canal21 de les terres de l'Ebre) n'ha quedat un bonic reportatge que va ser emès fins i tot  al TN migdia!!). Aquí el teniu:

De retorn a la riba encara vam poder fer un concertet amb la gent que no havia pogut pujar al llagut. Va ser un moment molt bonic, sobretot quan vam poder cantar per a la gent gran del poble que ens esperava asseguda als bancs que hi ha al Parc de les Moreres:













Tot seguit hi va haver un petit pica-pica i, al cap de poc, ens vam encaminar cap a "El Xiringuito" on ens esperava un menú boníssim amb les especialitats de la zona. Gràcies també als responsables del restaurant per la seva amabilitat i bon fer.













I per la tarda va arribar, finalment, un dels moments més esperats: el concert al Parc de les Moreres. Gràcies a la sort -o als ous a Santa Clara- el temps no només va aguantar sinó que va acabar regalant-nos un solet preciós. El parc presentava un aforament esplèndid, ple de gent, inclosos tots els xiquets i xiquetes de l'escola i la llar d'infants de Benifallet.













Un cop feta la presentació i agraïments, a càrrec de l'Arturo Gaya, van començar la seva intervenció els integrants del Cor de la Turuta, acompanyats del Ton Dalmau, en Bernat Manzano, en Pierre Alainrolle i en Jordi Griera.  Com ells mateixos van explicar, no són estrictament un cor sinó una associació que té la seu a Vilanova i la Geltrú i que impulsa, entre d'altres iniciatives, una moneda  social coneguda amb aquest nom, Turuta, en homenatge a la música que acompanya les comparses durant el Carnaval d'aquesta vila. Van interpretar "Estem caminant" (I’m On t Way to Canaan’s Land) , "Que bonic és el mar" (Deep blue sea) i "Bancs de marbre" (Banks of marble).











En segon lloc vam intervenir Els Seegers (Rah-mon Roma i August Garcia -el tercer Seeger, en Pep Gasol, no va poder assistir) acompanyats al contrabaix per Pierre Alainrolle. Vam interpretar "Encara em queden forces per a lluitar" (John Henry) i "Remo amunt, remo avall" (Sailing up, sailing down), però el moment més entranyable va ser quan els xiquets i xiquetes de l'escola van sortir per a cantar "Fem sentir la nostra veu" (We sing out) amb la darrera estrofa escrita per ells mateixos. Bravo!! Un moment que, segur, quedarà en la seva memòria. Per acabar vam estrenar  "Busco una fe que m'agradi" (Old time religion) l'adaptació que Ramon Nadal i un servidor han fet d'aquesta divertida cançó.

















Va cloure l'acte l'Arturo Gaya, acompanyat a la guitarra per Sergi Trenzano i a les veus per l'Elena Maureso i l'Anna Arques. Van cantar "Demà" (How Are We Gonna Save Tomorrow), "Baix a la vora del riu" (Down by the river side) i "Paga'm los meus diners" (Pay me my money down), uns temes que Gaya va gravar precisament amb el grup Tren Seeger l'any 2020 com a homenatge al cantant en el cd titulat "El poder de la cançóque va presentar als principals auditoris del país.

















En aquest vídeo elaborat per la Xarxa de Televisions Locals en connexió en directe amb el Canal21 de les terres de l'Ebre podreu sentir dues intervencions molt importants: la de Ramon Nadal, president de l'associació Amics de Pete Seeger, que justifica la vigència d'actes com aquest; i la d'un "històric", en Jordi Llopart. Al bar del seu pare, a Sants, es va poder celebrar de manera clandestina un concert de Pete Seeger que havia de fer-se a l'Escola d'Enginyers de Barcelona però que les autoritats del règim van prohibir al darrer moment. Llopart va ser també la persona que va exercir de presentador i intèrpret. 

El concert va acabar amb una cançó que, tot i que no és de Pete Seeger, sí que la va internacionalitzar i la va convertir en un veritable himne: "Guantanamera". Els versos del poeta cubà José Martí, musicats amb una melodia tradicional cubana, van ressonar a la riba de l'Ebre acompanyats per les veus de la gent de Benifallet a qui emplaçàvem el 3 de maig de l'any vinent per retrobar-nos. 












                          

Foto de família d'alguns dels músics i activistes implicats. D'esquerra a dreta: Dalt: Jordi Griera, Diego López, August G. Orri, Rah-mon Roma, Arturo Gaya, Bernat Manzano i Sergi Trenzano. A baix: Joan Grané, Ton Dalmau i Ramon Nadal.














Està clar que a Benifallet, el passat dia 3 de maig, es van explicar i viure històries positives. Així que seguint la dita "Pensa globalment i actua localment" podem dir que, d'alguna manera, aquell dia "Vam canviar una mica el món".

L'any que ve, hi tornarem!!!

* * *


PD: L'exposició "Pete Seeger. El poder transformador de la cançó" podrà visitar-se a la biblioteca de Benifallet fins el dia 20 de maig. El dia abans de la cloenda està previst que l'Arturo Gaya faci un taller de cançons. I l'endemà clourem tot aquest enfillal d'actes amb la projecció de la pel·lícula documental "The power of song" que repassa la vida i l'obra de Seeger a partir també de testimonis de prestigi com Bob Dylan, Joan Baez, Bruce Springsteen, Tom Paxton o Mary Travers (de Peter, Paul & Mary).




dijous, 7 d’abril de 2022

Número (l'autisme no és un)

 



Amb motiu del Dia Mundial de la conscienciació sobre l'autisme, el 2 d'abril passat, la meva amiga  Montserrat Aloy (àlies @Cantireta)  em va fer arribar aquest preciós poema de la Michele Baron que ella mateixa va traduir fa alguns anys. I afegia: "si t'atrevissis, se li hauria de posar música...  és un poema difícil, però és excel·lent".

A la primera audició (amb la veu de la Cantireta) ja vaig veure que el poema era esplèndid, però també que musicar-lo era un repte majúscul perquè, tot i que té un ritme intern que vas descobrint a mesura que te'l fas teu, així, d'entrada, no tenia una estructura gens regular.

Vaig entomar l'encàrrec pensant que, de moment, el guardava al calaix dels "possibles":  "No se sap mai si un dia em puc llevar i dir: anem a veure aquell poema "Number", a veure si hi fem alguna cosa...

Jo no ho sabia, però el poema ja havia fet un fort impacte al meu interior. De manera que, poques hores després, com qui juga, em vaig asseure amb la guitarra als braços i el poema al faristol... I es va produir un fet que molt poques vegades m'ha succeït: sense saber com, els dits començaren a temptejar uns acords mentre la veu esbossava una melodia... i ja no vaig parar. Semblava que alguna força oculta -el poema- em guiés per uns viaranys que jo no arribava a controlar del tot però que reconeixia com a propis, entenedors, desxifradors dels mots que la Montserrat Aloy m'havia regalat, hereus d'aquells que la Michele Baron havia escrit en una altra llengua. Aquell mateix dia ja vaig tenir clar com volia musicar aquell poema i, tot i que encara havia de resoldre molts petits entrebancs rítmics, d'estructura, de cadència musical, sabia que me l'havia fet meu. I aquesta sensació -que he tingut molts cops però potser mai d'una manera tan rotunda i arravatada- va ser tan potent que no podia deixar de treballar el poema, no podia fer altra cosa fins que l'hagués vençut del tot. Em sentia com el protagonista, empès a comptar d'una manera obsessiva, només que jo no comptava coses sinó que deia i repetia la melodia de la cançó un i altre cop, gairebé com un mantra.

En aquest trànsit vaig passar aquell dia i els següents fins que n'he enllestit una gravació, la que us comparteixo ara, esperant que us commogui com a mi. O, en tot cas, que us retorni als mots d'aquest poema exquisit que són el veritable origen d'aquesta experiència. 

Gràcies, Montserrat, per aquest preciós regal!




Parlant d'orígens, aquí teniu el poema de Michele Baron:


























diumenge, 27 de març de 2022

Josep Maria Aloy: l'home que regava els llibres (i les persones)

Els actes d'homenatge sempre tenen un component emotiu i nostàlgic. De vegades aquest component hi pesa massa i, tot i que és ben lícit -faltaria més- que els familiars i amics del desaparegut facin que l'esdeveniment camini per aquests verals -al cap i a la fi és tracta d'una persona estimada a la que es troba a faltar-, també és cert que agraeixes que de tot plegat te n'emportis alguna cosa més que aquest component emocional. És el cas de l'acte del que us parlaré tot seguit.

El mèrit que ahir a l'Espai Òmnium de Manresa hagi estat un homenatge diferent, ho tinc claríssim, té un sol nom: Josep M Aloy. És ell qui va circular darrere de totes i cadascuna de les intervencions, qui en va provocar els comentaris i reflexions, qui va enllaçar una vida -plena- amb la de tots els que el van conèixer. I com que el Josep M era un pou sense fons -crec que ho va dir el seu estimat amic i biografiat Josep Vallverdú-, d'aquest pou en va sortir una munió de bellesa, rigor, treball, erudició, amor, humor... tantes coses que, posades en boca dels que el van conèixer, ens van omplir la senalla com si haguéssim anat a mercat.

L'excusa, si es vol dir així, la tenien  plenament justificada: presentar un llibre amb un títol que, sols de llegir-lo, et diu que estem parlant d'algú molt especial: L'home que regava els llibres (Edicions L'Albí). 

I, com que es tracta d'un llibre coral on un munt d'escriptors i il·lustradors hi han participat, l'acte demanava també que fossin moltes les veus que ens parlessin del Josep M. des de diferents vessants: la més personal, la professional, la de les seves aficions o dèries... Ara me n'adono, però, que, en practicament tots els parlaments era impossible separar aquests àmbits perquè, com diu en Vallverdú al pròleg, en la relació amb en Josep M va intuir des del primer moment que "no es desplegaria un simple intercanvi de contingut intel·lectual; amb en Josep Maria calia treballar des de sentiments, sempre el vincle era afectiu, el to plaent. L'estimàvem." Puc certificar totalment aquesta intuïció perquè la vaig poder comprovar des del minut u de la nostra coneixença.

Pep Garcia presentant l'acte















Està clar que actes així demanen una mica d'ordre, algú que faci de mestre de cerimònies donant pas a les diferents intervencions i procurant que el timing sigui el correcte. Aquest paper el va encarnar a la perfecció en Pep Garcia, gestor cultural avesat a fer aquest rol, al qual hi afegeix sempre un to humorístic que el fa més amè i equilibra l'excés de formalitat que podria produir-se. A manera de broma -o no tant- va posar damunt de l'escenari un petit rellotge de sorra per assegurar que els diversos ponents s'ajustessin al temps acordat. I va explicar que l'acte tindria tres parts. Vegem-les.

    
 
        Jordi Estrada                                Marc Aloy                                Pep Molist


La primera part la formaven les intervencions dels membres de la Comissió Aloy-Rovelló i els encarregats de l'edició.  En Jordi Estrada, el primer en intervenir ens va explicar que aquesta comissió va ser creada pel mateix Josep Maria poc abans de morir amb la intenció que gestionés amb total llibertat què se n'havia de fer del seu llegat, la ja famosa Biblioteca Rovelló, "la dels vuit mil llibres". De la comissió, conjuntament amb la família, va sorgir la idea de cedir aquest fons a la Fundació Universitària del Bages, en concret a l'espai que aviat veurà la llum  i que acollirà també el nou grau d'Educació Infantil. També van tenir clara la idea de fer aquest llibre d'homenatge.

A continuació el seu fill -i alcalde de Manresa-, en Marc Aloy, va descriure com van viure familiarment la feina del seu pare, destacant que van créixer esperant amb il·lusió els paquets de correu que rebia dels autors i les editorials, perquè allà s'hi amagaven llibres que ells també podrien llegir.

En Pep Molist va comentar com van fer la tria dels autors del recull (1), d'entre els molts amb qui Aloy va treballar o dels quals va fer-ne la crítica. Entre autors i il·lustradors arriben al mig centenar! Molist va fer èmfasi en que, tot i dedicar-se a la LIJ en general, sempre va tenir una especial atenció per als autors de casa, amb qui va acabar establint una veritable amistat.


 

         Marta Luna                          Valentí Gubianes                       Llorenç Capdevila



La Marta Luna va posar en valor el rol que, com a crític literari, va exercir entre el gremi. Defugint la imatge del crític implacable i que sembla més interessat en remarcar els defectes de l'obra literària, Luna va dibuixar un Aloy sempre molt proper, que assesorava els autors i dels que en valorava les bones aportacions. Molts, deia, li demanaven consell: "Com ho veus, Josep Maria?". Parafrasejant el títol del llibre va afegir que Aloy era un crític que "regava els autors", els ajudava a créixer.

Després va ser el torn de Valentí Gubianes, autor de la il·lustració de la portada que, en una breu intervenció, va explicar la seva relació amb Aloy. Gubianes és autor, també, del mural que vesteix l'espai familiar on es va instal·lar l'extensa biblioteca i on s'hi van celebrar un munt de xerrades, presentacions de llibres, etc. Curiosament, el dibuix de la portada és el que ha acabat decidint el títol del llibre.

A continuació, Llorenç Capdevila, va detallar com havien decidit ordenar el devessall de textos i il·lustracions que conformen el llibre. Tenien clar que deixarien els poemes per al final però els calia un ordre per als textos en prosa. Després de rumiar molts criteris possibles -va fer broma dient que haurien pogut ordenar-los per l'alçada dels autors-, se'ls va acudir que els podien ordenar seguir l'ordre cronològic dels personatges de les narracions. Així, el primer text narra la història d'un nen a qui el seu pare li porta un llibre en néixer. A mesura que passem les pàgines els personatges dels textos es van fent més grans fins que el darrer, amb 80 anys, i ja sense vista, rep una visita que el farà somiar.



             

                         Jaume Huch                                               Joaquim Noguero

Després va ser el torn de l'editor, en Jaume Huch, d'Edicions de L'Albí que va destacar que, com a editor, havia estat un encàrrec entranyable, i que, en intercalar les il·lustracions entre tots els textos, van tenir la sensació que un "àngel protector" havia fet la màgia de lligar il·lustracions i narracions com si realment haguessin estat pensades les unes per a les altres. Seria la versió positiva dels follets d'impremta, que aquest cop havien decidit ajudar en comptes de fabricar errors. 

En Joaquim Noguero, autor de l'epíleg, va fer un extens parlament -Garcia li va haver de recordar amb un gest que la sorra del rellotge havia acabat el seu viatge-, un discurs extens però molt interessant, ple de referències personals -va ser alumne del Josep M- i d'un munt de reflexions sobre com Aloy havia entomat el seu paper de crític literari. Ens va ensenyar, orgullós, el quadern de música amb els apunts i treballs de les classes que Aloy els havia fet. S'hi descobreix una altra faceta d'Aloy: l'amor per la música, per tots els gèneres, des dels clàssics als més contemporanis (hi ha una referència, per exemple, a Pink Floyd o una altra a Lluís Llach). Noguero va dir que el Josep M. , com a mestre, els havia traspassat sobretot "recursos, valors i sensibilitat". Una motxilla plena amb la qual cadascú podia fer el seu camí.


La segona part va ser dedicada al testimoni d'un dels grans de la literatura infantil d'aquest país: en Josep Vallverdú. L'autor de Rovelló i un munt més de llibres infantils -i d'uns quants poemaris per a adults, més alguns relats i assaigs molt menys coneguts- va explicar com havia començat l'amistat amb el que havia d'esdevenir amb els anys el seu biògraf i al qual, ho va dir al seu comiat, mai pensava que hauria de sobreviure. 

Vallverdú narrava amb tendresa com havia rebut aquella carta d'un mestre convidant-lo a venir a la seva escola, la Badia-Solé de Manresa. Havien llegit el Rovelló i -ho destacava- els nens n'havien quedat entusiasmats. Això va ser una novetat, deia el veterà escriptor: un mestre que, més que parlar-te d'ell, de la seva lectura, compartís com l'havien viscuda els seus alumnes. Calia anar-lo a veure.

Explicava també que, tot i la diferència generacional, de seguida va veure a Aloy com un germà gran, com algú a qui demanar consell. Així ho deixà dit també en un preciós poema, escrit en saber la mort del seu amic:


Que bo que hagi plorat, Josep Maria,

que bo que hagi plorat com un infant;

jo no volia perdre el germà gran,

el seu amor, consell i companyia.


En acabar la seva intervenció, Vallverdú es va endur un dels aplaudiments més calorosos.



I ja érem a la tercera part, la que va conduir la Fina Tàpias, la companya del Josep M. Ajudada d'una pantalla on s'anaven projectant fotografies d'ell amb molts amics i companys de viatge, va descriure la seva trajectòria, des de la seva infantesa i la seva formació al Seminari de Vic fins la seva etapa de mestre i, més tard, com a crític literari, sense oblidar el seu pas com a tècnic de justícia juvenil. 

La Fina, a qui en Josep M havia atorgat el títol de narradora de la seva vida, va fer-ne un extens i emotiu retrat: un home treballador, rigorós, metòdic, intel·ligent, atractiu... sempre abocat a la lectura, un espai on va ser feliç fins els darrers moments de la seva vida. 

Mentre anava enumerant la llarguíssima llista de col·laboradors aprofitava per a agrair-ne la seva complicitat. Puc dir aquí que em vaig sentir molt afalagat de comptar personalment entre aquests agraïments quan la Fina va esmentar la vinculació del Josep M amb el col·lectiu Eixam d'Amics de la Joana Raspall amb el qual va col·laborar molt intensament l'any del seu centenari, i també publicant tres antologies temàtiques sobre la poeta infantil més estimada del nostre país.

Amb en Josep Vallverdú



















Presentació del Bestiolari de Joana Raspall a Manresa, amb un servidor i l'Alba Besora (Pagès Editors)
 

La Fina no podia acabar de millor manera que citant els darrers versos (*)  d'un poema que va escriure en una de les seves llargues estades a l'hospital i amb els quals ens desitjava un Bon Nadal. Uns versos que ens retraten la immensa humanitat d'aquest regador de llibres que no s'oblidava mai tampoc de regar les persones:

Estimo sobretot  la Fina perquè, incansable, cada matí puja les persianes i obre les cortines sadollant l’habitació de llum, d’afecte i d’harmonia.

I estimo la vida, no pas perquè sigui fàcil de suportar, sinó perquè entre tots m’ajudeu a viure-la i entendre-la millor.


(*) M'he permès d'afegir en aquesta cita els que va adreçar a la Fina, companya de la seva vida. Versos que, ella, per humilitat i discreció, no va llegir però que crec que es just que apareguin aquí.


Gràcies immenses, Fina, per convidar-me, per fer-me sentir part de la família.

Mantindrem el llegat del Josep Maria de manera que pervisqui en les lectures dels infants que han de venir, i dels grans que hem crescut amb la immensa sort d'haver pogut compartir una part del nostre viatge amb ell.

















(1) Hi han participat escriptors com Pep Albanell, Roser Capdevila, Joaquim Carbó, Teresa Duran, Miquel Desclot, Maite Carranza, Josep-Francesc Delgado, Pere Martí, Andreu Sotorra i Jordi Sierra i Fabra. Il·lustradors com Roser Capdevila, Joan Turu, Mercè Galí, Fina Rifà, Jaume Gubianas... També autors i il·lustradors de la Catalunya Central: Jordi Estrada, Llorenç Camprubí, Pep Molist, Pep Tort, Valentí Gubianas i Galdric Sala. Finalment hi ha escriptors que no fan literatura infantil i juvenil però que tenien una relació amb Aloy. És el cas de Màrius Serra, Genís Sinca, Josep Tomàs Cabot i Vicenç Villatoro. També hi va cedir un escrit el berguedà Jordi Cussà abans de morir.

dilluns, 21 de març de 2022

A l'herba (Philip Larkin)


Avui, per celebrar el Dia Mundial de la Poesia comparteixo amb vosaltres aquest vídeo que he fet a partir d'un poema de Philip Larkin (At grass), que Marcel Riera ha traduït (A l'herba), i que jo mateix he musicat.


A L’HERBA 

 

L’ull amb prou feines els pot destriar

en l’ombra fresca on s’han arrecerat,

fins que el vent mou cada cua, cada crinera;

l’un mastega herba i procura avançar

I l’altre, que sembla haver-s’ho mirat,

en l’anonimat novament espera,

 

però fa només quinze anys mal comptats

que amb quatre curses en van tenir prou

per ser famosos sense anar molt lluny,

amb copes, concursos i hàndicaps,

quan els seus noms, amb un gran enrenou,

guanyaven els clàssics del mes de juny.

 

Sedes en sortir: el cel al darrere,

amb números i para-sols i, a fora,

esquadrons de cotxes buits, i calor

i herba amb deixalles, el crit que accelera

i es prolonga, estrident, fins que és l’hora

d’imprimir un breu per tancar l’edició.

 

¿Els records els burxen com els mosquits?

Mouen el cap als vespres, desbordats

d’ombres. Tot fugí estiu rere estiu,

els boxs de sortida, gentada i crits…

Tot, llevat dels immensurables prats.

Als àlbums els seus noms fan la viu-viu.

 

Ells els han oblidat, els noms: van fent

i si galopen deu ser d’alegria;

uns prismàtics ja no els han seguit,

ni tampoc un cronòmetre amatent:

només mossos i un noi a l’establia

amb les brides quan arriba la nit.

 

 

 

Philip Larkin.  Traducció: Marcel Riera


Tret de l'excel·lent antologia "La vida amb un forat a dins" publicada per Quaderns Crema:




diumenge, 13 de març de 2022

Ones



Tot llisca, tot ressona un moment i, després, s'esvaeix.

I malgrat aquesta condició líquida, efímera, alguna cosa queda -en l'aire, en la retina, dins teu- i s'escampa pels plecs del cervell mentre s'hi guarda l'empremta sonora, el flaix visual, l'emoció feta paraula. Memòria. Just allò que l'Alz ens pren sense pietat.

Així és "Postals presents per a una mare absent" (Pep Garcia i Orri). Piano. Sorra. Paraules. Una delícia per als sentits i per al cor. I també per al pensament, que deu estar a mig camí d'aquests dos. 

Les postals t'entren pels ulls i les orelles. A voltes com una ventada, d'altres com un huracà, molt més sovint com una pluja fina. I travessen el cervell, de pas, en un camí que duu irremeiablement al cor de l'emoció i el sentiment.

 

Allà romanen uns segons mentre les onades que han provocat al mig de la superfície s'escampen concèntriques en totes direccions. Unes acaben arribant a la vora i remouen suaument pedres i canyissars, gronxats al ritme cadenciós de la paraula. D'altres ones es perden en lenta progressió aigües enllà mentre la nostra memòria intenta en va posseir-les. Ja han fet, però, el seu efecte exposant-nos a la bellesa d'uns mots, uns acords o uns dibuixos a la sorra.













Hi ha encara unes darreres ones que, imperceptiblement, penetren aigua endins -perquè som aigua encara que molt cops ens imaginem pedra. I és en aquest espai ignot, obscur i profund on arrelen. És d'aquí d'on pouarem un altre dia sensacions, records, sentiments. És en aquesta capbussada lenta, a voltes inconscient i sempre molt incerta, d'on rescatarem, com un tresor, perles d'això que anomenem VIDA: amor, dolor, alegria, pèrdua, tendresa.

Som aigua i som memòria on capbussar-nos.













Gràcies Pep . Gràcies Elisenda. Gràcies Toni.


* * *


PS: Això no és una ressenya, no m'ha sortit. Parla d'aquesta delícia que ahir vaig poder gaudir a l'auditori del Conservatori Municipal de Musica de Manresa. Per si voleu saber-ne més aquí us deixo un parell de coses. Segurament us ajudaran a entendre-ho millor.