Ahir vaig tenir el privilegi d'assistir a la commemoració de l'Any Vallverdú a la Universitat de Manresa. Un acte que quedarà gravat en la meva memòria perquè va ser d'una humanitat i un rigor que dignifiquen encara més la figura del nostre centenari escriptor, degà de les lletres catalanes, que gaudeix, per cert, d'una salut envejable.
L'acte va començar a l'Espai Aloy on Vallverdú va fer donació del seu darrer llibre, 'El vuitè nan'. La degana de la Facultat de Ciències Socials, Sílvia Mas, presentà l'acte tot fent un recorregut per la trajectòria humana i literària que uneix Vallverdú amb qui fou el seu biògraf, en Josep M Aloy. A continuació, Marta Luna, escriptora i pedagoga, va fer una glossa excel•lent d'El vuitè nan. Luna aconseguí, sense parlar gairebé de la trama del llibre, que tots els assistents ens quedéssim amb unes ganes tremendes de llegir-lo i descobrir tots els valors que Vallverdú hi ha anat destil•lant.
L'autor, amb una claredat d'idees i un sentit de l'humor molt afinat, ens explicà com s'havia plantejat el repte d'escriure una història sobre un nan diferent que s'afegís al septet clàssic de la literatura infantil.
Seguidament ens desplaçàrem a la sala d'actes de la universitat on Miquel Desclot i Josep Vallverdú mantingueren un col•loqui molt interessant a l'entorn de la importància de la poesia a l'escola, amanida amb la lectura de poemes dels bestiolaris de cadascun. Una conversa deliciosa, només a l'abast de dos "monstres" de la literatura com ells.
En fi, un acte de just homenatge que diu molt també dels qui l'han pensat i dut a bon terme. Enhorabona! Un acte d'aquells que fan lectors i fan país.
L'orquestrina del Llagut Benifallet (d'esquerra a dreta): Bernat Manzano, Arturo Gaya, Joan Roig, Ton Dalmau, Pierre Alian Rolle, August G. Orri, Amadeu Rosell i Rah-mon Roma. Asseguts: Emili Gaya, Noè Rivas i Sergi Trenzano.
Un petitíssim tast del que es va viure el dimecres 3 de maig a Benifallet, amb motiu de la trobada seegeriana "Encara podem canviar el món", en homenatge a Pete Seeger i tots els que creuen -com ell- que cal "fer cadena" per enllaçar totes les persones disposades a millorar la nostra realitat.
D'esquerra a dreta: un servidor, Arturo Gaya, Lluís Homdedéu i, assegut, en Sergi Trenzano.
Gràcies a tothom però, molt especialment, al poble de Benifallet que ens acull cada any, ens deixa passejar pel riu amb el seu llagut i fer un concert a la vora del riu. Menció especialíssima als xiquets i xiquetes de l'escola -i a la seva mestra de música, l'Imma Esteve- que cada any -ja és el segon- s'afegeixen cantant el "Fem sentir la nostra veu" (T.Paxton - Rivertown kids) i afegint dues estrofes expressant els seus anhels:
Amb en Rah-mon Roma i els xiquets i xiquetes grans de l'escola de Benifallet
"L'Ebre està en regressió
i això ens fa molta por.
Ja no queden gaires sediments. Desforestació tenim,
sense arbres, com vivim?
Quan hi ha foc se'ns remouen els sentiments."
"Fora discriminació!
Si volem fer un món millor respectem-nos tots els sers humans.
Ja la tenim aquí, com una d'aquelles cites que esperes que arribi -Nadal, Sant Joan, Sant Jordi...
Si som a mitjans d'abril vol dir que s'acosta la trobada seegeriana per excel·lència a casa nostra, el 3 de maig a Benifallet. Com que ja n'he parlat altres cops aquí, els qui no sapigueu de què parlo podeu rellegir la meva crònica de l'any passat.
Avui només vull presentar-vos el programa d'actes (que enguany inclou unes prèvies a Tortosa) i animar-vos a participar-hi.
El pare va cantar-me aquesta cançó no fa pas gaire, mentre repassàvem amb ell el que vam anomenar -amb una mica de broma però també amb molta il·lusió- les seves “memòries”.
Ahir l’acomiadàvem i vaig cantar-li a ell.
Pare, “esa niña morena que la mano me da”, ho saps molt bé, va ser la mare, l’amor de la teva vida que ara, vuit anys més tard, ha vingut a donar-te la mà per continuar ballant i cantant junts, sigueu on sigueu, com havíeu fet sempre.
Vaig repassar davant dels familiars i amics un tros d’aquestes memòries. “He viscut tantes coses, tantes històries…” deia ell mentre les rellegia.
Alcaudete (foto sense data)
Les d’un nen d’un poble de Jaén, Alcaudete, nascut el 1927. Sí, com els poetes d’aquella generació entre els quals n'hi havia un que sempre li agradà: Federico Garcia Lorca.
Aquell nen va créixer amb l’amor de dos pares, el Domingo i l’Eulàlia. Ell sabater, ella modista. Dues persones d’oficis humils, senzilles, discretes. I molt cantaires! Segur que d’aquí li va venir aquesta passió per cantar i fer cantar la gent. Tothom amb qui vam parlar ens deia el mateix: sempre tenia una cançó a punt!
Dos records que sempre li agradava explicar dels seus pares. De com, agafat de la mà del Domingo, ell amb poc més de tres anyets, acompanyà el pare a la proclamació de la República. I de l’Eulalia aquella vegada que, un cop repartits els trossos de pa entre els fills, quan més tard l’Augusto li va dir que encara tenia gana, ella li va donar el seu tros que havia guardat darrere del quadre de la Virgen del Perpetuo Socorro.
L'Augusto era un nen educat, treballador, juganer, és clar, i sense por de res. Com aquell cop que els companys el van despenjar des de la finestra del campanar amb una corda perquè arribés fins a un niu de coloms que hi havia més avall.
Tot quedà trencat per la guerra, que l’agafà amb 9 anys i al costat republicà (els feixistes estaven a l’altre costat del riu). Continuaven jugant -eren nens!- però ara havien de vigilar que no el enxampés un bombardeig. Amb una canya i una corda feien un cavall i … a córrer! lluitant amb un sabre de fusta a l’altra mà. Eren èpoques de molta gana. Tanta que, d’un card dels que encara eren verds, la seva mare n’agafava les tiges, les arrebossava i deia: “esto es la carne”.
La fletxa assenyala el Río San Juan, divisòria de la zona republicana - franquista (Alcaudete queda al nord).
I si la guerra va ser dura, a l’Augusto la postguerra li reservava un disgust molt gran. El seu pare, republicà declarat, tot i que sempre sense fer-se veure gaire, va ser empresonat. Havia de ser molt dur per ell veure el seu pare entre reixes, o escombrant els carrers del poble com si fos un delinqüent… I per poc que no es queda sense pare. Un escamot ja se l’enduia per afusellar-lo quan l’Antonio, un cosí de l’Augusto -a qui el Domingo havia salvat abans de les milícies republicanes- se n’adonà i els digué que si el duien a la presó anaven en la direcció contrària.
Després de la guerra la feina era molt escassa, i més per als marcats com a “rojos”. Per això l’Augusto -fent mostra d’aquell esperir aventurer- es decidí a venir a Catalunya aconsellat per un parent que li deia que allà tindria feina segura. I amb 17 anyets va agafar un tren d’aquells que en deien “borregueros” i, cap a Torelló falta gent. Dos dies de viatge. Allà, una institució franquista anomenada “Regiones Devastadas” estava construint una escola (ja té nassos la cosa: primer et carregues un país i després et penges la medalla que l’estàs reconstruint).
Aquesta va ser la primera d’una pila de feines que l’Augusto va anar fent primer a Torelló i després a Vic. Però, tot i l’empenta que tenia, ell mateix confessava que, a les nits, havia plorat molt, tan lluny de casa seva i de la seva família. I ara, mentre ho recordava, pensava que havia estat molt valent, i era conscient del valor que demanava tot el que havia fet. Sort que llavors era jove i es volia menjar el món.
Tres anys més tard d’arribar a Catalunya va aconseguir portar-hi els seus pares i germans, el Manolo i la Paqui. S’ho van vendre tot i van arribar a l’estació amb un matalàs i aquell quadre de la verge del Perpetuo Socorro, sí, el del tros de pa. Els va buscar casa i feina a tots.
Per la feina baixava sovint a Barcelona i s’instal·lava en una pensió del carrer del Pi. D’aquells viatges recorda com, amb els pocs diners que devia tenir, s’escapava fins al Liceu i s’enfilava al galliner per a escoltar òpera o veure-hi espectacles de dansa. Sempre parlava d’un moment molt especial, quan va aconseguir sentir la famosa soprano Renata Tebaldi cantant “Madama Butterfly”. La música, sempre la música…
I el teatre, sobretot de Guimerà o Lorca, de qui el seu pare li llegia fragments: “Yerma”, “Bodas de sangre”… Encara tot just fa uns mesos vaig poder acompanyar-lo -ell ja amb el caminador- a veure “Bodas de sangre”, un cop més. I com va gaudir-ne!
Però… tornem a Vic. A Vic s’envolta d’amics catalans. Té clar que vol integrar-se i no quedar apartat en aquells guetos del franquisme. Per això a partir d’ara es fa dir August i es mou en els cercles laborals i culturals de la capital d’Osona: la Cooperativa, l’Orfeó, el Casino… Aquí, en un ball, coneixerà la Maria. Se n’enamora des del primer moment.
Després de cinc llargs anys de festeig, es casen. I, al cap de poc, anem venint els fills: l’August, el Pep I l’Esther. La feina del pare, ara d’agent comercial de la casa Sigma (màquines de cosir i electrodomèstics) fa que la família hagi d’anar a viure a Manresa. El pare no és gaire per casa, la feina el manté a la carretera i sovint passant nits fora de casa. Però quan hi és li agrada jugar amb nosaltres. Ens porta a algun descampat per fer quatre xuts amb la pilota o anar amb bicicleta, o… a rentar el cotxe.
Dues de les seves passions són la pesca i anar a collir bolets. Intenta que ens hi aficionem amb més o menys èxit. Però, sigui com sigui, cada cap de setmana estem d’excursió familiar: al Segre, a la platja de Vilanova i, als estius al Pirineu, a Ribera de Cardós.
Els fills ens hem fet grans i cadascun ha anat trobant el seu camí, però entre el Bages i el Penedès sempre hem trobat el camí de tornada a casa, que és la casa dels pares. Entremig queden molts viatges dels pares amb la colla: a París, a Itàlia... I molts balls i moltes cantades. I els nets, que sempre van cuidar amb un amor i una entrega sense límits.
Fa gairebé vuit anys que la mare ens va deixar i això sí que va ser un moment molt dur per ell i per nosaltres. La seva companya de tota una vida. Als darrers anys de la mare, amb un Alzheimer galopant, la va cuidar les vint-i-quatre hores del dia fins al final. Les seves memòries acaben així: “Fue el gran amor de mi vida y siempre estará en mi corazón. Espérame en el cielo, Maria, no tardaré mucho en estar contigo.”
I, ves per on, ja t’ha arribat el moment, pare, d’estar amb ella. Gràcies per tots aquests anys que ens has donat. Si m’hagués de quedar només amb una cosa teva triaria aquest to vitalista, amb un punt d’humor, que t’ha caracteritzat sempre i que has posat al servei dels que estimaves.
No fa pas gaires dies encara ens va cantar una cançó. Estava amb la colla al bar de la plaça de l’institut. Aquell dia jo portava la gravadora, així que us ho puc mostrar com la cirereta final d’aquest pastís de 95 anys. M’agrada sentir-lo i recordar-lo així, encara que sigui amb una veu i una memòria que s’estaven apagant però que guardaven aquella il·lusió i aquella força de quan era jove. Una veu que ens convida, els que continuem, a gaudir de la vida plenament. T’estimem pare, descansa en pau.
"La clau del futur del món consisteix a trobar històries optimistes i donar-les a conèixer."(Pete Seeger)
Això és el que començo a fer ara mateix. Perquè el que ha passat a Reus aquest cap de setmana és, sense cap mena de dubte, un enfilall d' "històries optimistes" que cal compartir.
I per a ser justos, el nexe que les uneix té un nom: Ramon Nadal (Barcelona, 1950). Aquest enginyer químic jubilat, especialista en els "Espirituals Negres" -aquells cants que van acompanyar el pas dels afroamericans des de l'esclavisme a la llibertat i a la lluita pels drets civils- és també un expert en Pete Seeger. De fet el va conèixer personalment i hi va mantenir una correspondència durant anys, especialment amb ocasió de les seves visites a Catalunya (del 1971 al 1993). És per tot això que Nadal, sempre que ha pogut, ha escampat arreu el testimoni d'aquest cantant folk i activista social i ha organitzat events amb aquest objectiu. Ja ho va fer fa cinc anys, també a Reus -la seva ciutat des de fa anys- amb motiu de l'homenatge a Pete Seeger (mort el 2014) i de la creació de l'Associació d'Amics de Pete Seeger. Nadal ho explica molt bé enaquesta entrevista
I ara ho ha tornat a fer. Aquest cap de setmana Reus s'ha convertit en la capital seegeriana de Catalunya. El divendres, al Centre de Lectura de Reus, el mateix Nadal va fer una conferència titulada: "Pete Seeger: una vida i una música al servei de causes socials." Tal com explicà ell mateix: "totes les causes socials que Seeger defensava, segueixen vigents, sense solució i moltes, fins i tot, anant a pitjor."
Ramon Nadal, conferenciant. A la seva dreta, August G. Orri, Arturo Gaya i Jordi Llopart. Foto: Elena Maureso
Al llarg d'una hora, Nadal va anar desgranant tots els matisos de la rica personalitat de Pete Seeger centrant-los especialment en les causes per les que va lluitar, però també donant a conèixer aspectes més íntims de la personalitat de Seeger que ell, pel seu tracte personal, va poder conèixer. La conferència va estar molt ben amenitzada amb una vintena de fragments de vídeos amb les cançons de Seeger, bé cantades per ell -la majoria-, bé interpretades per insignes seguidors com Joan Baez o acompanyat per Arlo Guthrie, Bruce Springsteen, Lorre Wyat, Tao Seeger... Hi hagué dos talls de vídeo que Nadal va voler que fossin interpretats justament pels dos grups que participarien en el concert de diumenge: el grup Terra, liderat per Arturo Gaya, i Els Seegers (un membre dels quals, August Garcia -un servidor- era també present a la taula per al col·loqui posterior).
La millor manera de fer-se una idea del valor de la conferència és sentir-la sencera. Estic convençut que és un material que perdurarà i ha de servir en el futur per a mantenir ben viu el testimoni de Pete Seeger en la veu de Ramon Nadal. Ho podeu fer en aquest enllaç del canal de Youtube del Centre de Lectura (per cert, la xerrada es fa emetre també per streaming):
A la conferència seguí un col·loqui on el públic va poder fer preguntes sobre Seeger i la seva implicació amb Catalunya. Per respondre-les, a la taula, a més del mateix Nadal hi erenJordi Llopart, Arturo Gaya i un servidor,August G. Orri. El primer hi era com a intèrpret de Seeger en un parell de concerts a Catalunya i fill del propietari del bar de Sants on es va fer elmític concert clandestí de Seeger. Llopart explicà amb detall les anècdotes d'aquell concert -i d'altres de, per exemple, el concert a Terrassa el febrer del 71, el primer que Seeger feu a l'estat espanyol.
L'Arturo Gaya parlà sobretot dels actes d'homenatge que des del 2019 -any del centenari de Seeger- es fan a Benifallet emulant la lluita ecològica de Seeger al riu Hudson. Cada 3 de maig -si no ho impedeix una altra pandèmia- la idea es retrobar-se a Benifallet, navegar dalt d'un llagut per l'Ebre tot cantant les seves cançons i, després de dinar, fer un concert a la riba del riu. Aquest blog ja s'ha fet ressò d'aquestes trobades.
I, finalment, un servidor va voler fer un altre petit homenatge a totes les persones que han fet adaptacions al català de les cançons de Seeger. Començant pels pioners, com Xesco Boix, Joan Boix, Ramon Casajoana, Joan Dalmau, Albert Batiste, J.M. Camarasa... que als anys 60 van aprofitar les cançons de Seegers per alimentar la lluita contra el franquisme des del Grup de Folk, Falsterbo 3 o Els Sapastres. Més tard, s'hi afegiren nous adaptadors des del Bages (Lluís Pinyot, Albert Camprubí, August Garcia, Francine Jordà, Eulàlia Torras...), des del Vallès (Toni Giménez, Rah-mon Roma, Jaume Masqué, Oriol Canals...), i des del Garraf (Ton Dalmau) o des de les Terres de l'Ebre (Arturo Gaya). Segur que hi ha d'altres noms que nosaltres desconeixem i que han aportat el seu granet de sorra. Disculpeu. Tots ells han fet possible que, des dels anys 60 fins avui dia el repertori de Seeger pugui ser cantat en català i passi a les noves generacions.
* * *
Mentre el ressò de les paraules de Nadal encara era ben viu, el diumenge es llevà ple d'esperances seegerianes. Uns quants músics i algun tècnic entràvem a l'Orfeó Reusencper a preparar el concert de la tarda. Qui ens obria la porta era en Ferran Figuerola, responsable delBràvium Teatre, actualment "a l'exili" pel seu litigi amb l'Arxiprestat (si voleu saber-ne les raons el mateix Figuerola ho explica aquí).
Els Seegers (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri) ens retrobàvem amb l'Arturo Gaya i els seus companys de Terra (Sergi Trenzano, Maria Elena Maureso i Anna Arques). Havíem coincidit abans a Benifallet però mai havíem compartit escenari junts i això ens feia una il·lusió especial. Val a dir que el responsable d'aquesta trobada és, un cop més, en Ramon Nadal.
Mentre fèiem assajos i proves de so, a fora, molt a prop, a la Plaça Prim tenia lloc un altre event seegerià. Els companys del Cor de la Turuta de Vilanova i la Geltrú, capitanejats per l'incombustible Ton Dalmau acompanyat sempre d'enBernat Manzano havien aconseguit contactar amb l'Andreu i la Misericòrdia de la Cooperativa local El Brot per a organitzar una Cantada popular per la pau al món i contra totes les guerres. L'acte -que es va fer tot i no tenir el permís municipal (com es pot entendre???)- prenia ple sentit en el context en què vivim actualment amb la guerra a Ucraïna. Van fer complicitats amb dos cors de la ciutat: Veus de la Terrai elCor Acordsi amb el grup de folk Cinc quarteres.
Ton Dalmau, al banjo, i Bernat Manzano, a la mandolina, en la cantada per la pau.
Poc abans de les 6 de la tarda, el vestíbul de l'Orfeó Reusenc s'anava omplint de gent que venia al concert, tots amb moltes ganes de cantar, com es va poder comprovar més tard.
Entre bambolines ja es preparaven els integrants del grup Terra i Els Seegers, fent el darrer repàs abans de saltar a l'escenari. Un parell d'hores abans havien fet les proves de so per a les peces conjuntes. Tot gràcies al Pere, tècnic de so de la Fatarella, que, juntament amb l'Imma, també encarregada de les llums, van fer que tot sonés de meravella.
Els Terra (Arturo Gaya, Sergi Trenzano, Maria Elena Maureso i Anna Arques) van arrencar amb una de les cançons que Seeger va recuperar entre el repertori dels brigadistes internacionals que van intervenir en la guerra civil espanyola: "Ai, Carmela!" (Viva la quince brigada). Tota una declaració d'intencions. La seva adaptació, òbviament, duia el text original cap a l'escenari de la batalla de l'Ebre. De seguida el públic va acompanyar amb les seves veus.
Van seguir amb "TB Blues", una cançó sobre la tuberculosi del músic Jimmie Rodgers (1897-1933) que va morir amb 35 anys a causa d'aquesta malaltia. Seeger la recollí dins del seu vastíssim repertori de música folk americana.
La tercera peça fou un dels himnes que van popularitzar The Weavers: "Bona nit, Irene" (Good night Irene)i van convertir en un hit l'any 1950. Aquesta tarda del 2023, l'Orfeó Reusenc s'omplí de l' "Irene, bona nit, molt bona nit...".
Els Terra
La dolça i persuasiva veu de l'Arturo- i el seu discurs crític però esperançador- anava creant un ambient molt càlid, en el qual tothom se sentia cridat a participar. A la següent peça "Demà" (How are we gonna save tomorrow) aquest clima pujà un esglaó més mentre tots cantàvem "així és com salvarem demà".
Les dues darreres peces de Terra van ser dues propostes per a recuperar l'esperança: "Me'n torno al camp" (I'm on my way to Canaan's land)i "Baix a la vora del riu" (Down by the riverside).Tornar al camp com a metàfora de recuperar una vida més senzilla, més plena, més ecològica, més propera a les persones... i Baixar al riu tot allò que volem fer fora de la nostra vida -entre d'altres coses la guerra- però no per embrutar el riu sinó per aprofitar-ne la seva força purificadora.
I sense més transició que les mínimes regulacions tècniques, Els Seegers (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri) entomàrem la segona part del concert començant -gairebé a cappella- amb una de les peces més boniques i emotives de Seeger: "A la meva terra bruna" (To my old brown Earth). Tal com vaig explicar és una cançó creada per a un comiat fúnebre que es va convertir en tota una crida a la unió de les persones i la defensa del nostre planeta:
"El nostre món,
serveu-lo verd i pur.
Ara sóc teu
i tu també ets amb mi."
Els Seegers
A partir de la cançó següent -i ja fins el final- Els Seegers vam fer cantar el públic tot fent bona aquella idea de Seeger que deia que, si als seus concerts la gent no cantava, és que ell no ho havia fet prou bé. Val a dir que, a aquestes alçades del concert, el públic ja estava disposat a tot.
Amb "Amic meu" (Precious friend) vam "xivar" la lletra en els silencis musicals (una tècnica molt utilitzada per Seeger i que després van copiar il·lustres seguidors seus com Xesco Boix) cosa que va permetre que el públic la cantés sense haver-la ensenyada prèviament.
A "Un cel blau per sostre" (My rainbow race) això no va ser necessari perquè la majoria del públic ja coneixia la tornada (adaptada, precisament al català pel mateix Xesco i Joan Dalmau).
A "Somagwaza, una cançó bantú de la qual se'n desconeix el significat -però se sap que formava part d'un ritus de pas de l'adolescència- en Rah-mon Roma va convidar no només a aprendre la lletra bantú sinó a fer-ne dues veus diferents. Pete Seeger hagués estat content de sentir aquesta cançó africana cantada amb accent català.
La peça següent no necessitava de cap presentació perquè es pot dir que, segurament, és la seva cançó més coneguda: "Què se n'ha fet, d'aquelles flors?" (Where have all the flowers gone?). Tot i aixíen Pep Gasol s'encarregà de fer conèixer detalls molt interessants de com Seeger construí aquest veritable himne antibel·licista a partir d'uns versos d'una vella cançó ucraïnesa. La connexió amb la realitat més actual és evident. Pot ser per això a l'aire s'hi sentia una emoció especial.
Seguí "Petons més dolçs que el vi" (Kisses swetter than wine), una cançó que popularitzaren també The Weavers i de la qual Roma en va fer aquesta versió. La dedicà a aquelles parelles que conviuen durant molts anys fent-se costat, com fou també el cas de Seeger i Toshi.
Els Seegers vam acabar la nostra part amb una cançó tradicional americana John Henry en una versió que vaig fer jo mateix: "Encara em queden forces per a lluitar". El desafiament que descriu la cançó original, la del gegant negre contra la màquina -el martell de vapor- que havia de deixar sense feina molts treballadors del ferrocarril, es converteix aquí en la crida a la perseverança en la lluita, encara que tot empenyi cap al desànim. El públic corejà amb entusiasme la tornada final:
"encara em queden forces per a lluitar, sí noi,
encara ens queden forces per a lluitar."
Actuació conjunta d' Els Seegers i Terra
Però el concert no s'havia acabat. Els Terra pujaren a l'escenari per afegir-se a Els Seegers i cantar conjuntament dues peces -que després serien tres, amb el bis-: "Paga'm los meus diners" (Pay me my money down) i una altra de les cançons seegerianes que s'ha convertit en un altre himne, "Aquesta terra és la meva terra" (This land is your land). Als clàssics versos adaptats per La Trinca (sí, sí, La Trinca també adaptà repertori seegerià!):
"Aquesta terra és la nostra terra, de la muntanya fins a la vall,
de dalt del cel al fons del mar
tot això és nostre de veritat."
s'hi afegiren els adaptats pel mateix Arturo Gaya seguint fidelment els escrits originalment per Woody Guthrie:
"Una barrera em diu: On vas?
plantada al mig del camí,
però la trenco i ningú em talla el pas
això està fet per a tu i per a mi."
I en el bis demanat pel públic -i que els músics, com a bons professionals, ja teníem preparat- va sonar una d'aquelles cançons que Pete va popularitzar tant que molts creuen que és seva: "Guantanamera".Els versos del poeta cubà José Martí amb la música de José Fernández Díaz (Joseíto) van posar la cirereta a un pastís molt especial:
"Con los pobres de la tierra
quiero yo mi suerte echar.
El arroyo de la sierra
me complace más que el mar.
Guantanamera..."
Un pastís cuinat a foc lent, amb la complicitat de molta gent, tal com Seeger ens demanà:
"Vetlleu i enfortiu
cada baula del món
mentre llueixi el sol."
Que continui així està a les nostres mans. Per la nostra part, estic segur que Seeger ens ha de donar moltes més alegries, la propera a Benifallet el 3 de maig. I qui sap si Terrassa abans. Oi, amic Joan Grané?
.png){kind=tracking}
