Sons del Castell a Penedès TV

Notícia del concert de Sons del Castell a Vilafranca (25/1/19).  A Penedès TV (2/2/19)

(vegeu des de 1:09 a 4:05)

"Llegir per sentir" està d'aniversari!!

D'esquerra a dreta: Josep M Soler i Pere Martí, responsables del "Llegir per sentir". (Foto : Jordi Morgades)

En un país com el nostre -i m'aventuro a afirmar que en qualsevol país del món- celebrar 25 anys d'un fet ininterromput és tota una notícia. Si hi afegim que es tracta d'una notícia de l'àmbit de la cultura segurament és encara més sorprenent. Però si del que parlem és d'un programa de ràdio sobre literatura infantil i juvenil m'atreviria a dir que estem davant d'un cas únic al món.

El programa de Ràdio Vilafranca Llegir per sentir celebra aquest curs escolar 2018-2019  el seu 25è aniversari (1). M'afegeixo des d'aquest blog a la felicitació als seus autors, en Pere Martí crític i escriptor, i en Josep M Soler, periodista. No és gens fàcil -insisteixo- mantenir l'energia, la constància -i vés a saber quantes coses més- per tal d'emetre cada setmana un programa on els protagonistes siguin els autors, els il·lustradors, els bibliotecaris, els editors, els traductors -segur que em deixo gent implicada-  que treballin dins del camp de la LIJ, o sigui, la literatura adreçada als nostres infants i joves. Els que poc o molt coneixem aquest àmbit sabem de la dificultat que té donar-lo a conèixer als mitjans.

(1) Ja ens en vam fer ressò des d'aquest blog quan el programa va celebrar el 20è aniversari.

Com que us ho explicarà millor el mateix resum que els autors van preparar com a nota de premsa us l'adjunto a continuació, tot desitjant que aquests vint-i-cinc anys serveixin per a celebrar-ne molts més. Enhorabona!!

RÀDIO VILAFRANCA - RESUM DEL PROGRAMA DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL "LLEGIR PER SENTIR"

Locutor, entrevistador...: Josep M. Soler

Coordinador: Pere Martí i Bertran

Inici del programa: Octubre 1993 (Curs 1993-1994) AQUEST CURS EN CELEBREM EL XXVè ANIVERSARI.

Franja horària: 

            Ha anat variant amb els anys. Enguany s’emet els dimecres a les 9 del vespre i els dissabtes a les 13h 30m. Des de l’any 2015 es penja a internet i, doncs, també es pot escoltar a través de la xarxa: http://www.rtvvilafranca.cat/programa/llegir-per-sentir

Sinopsi del programa: 

            Un cop per setmana, un autor, il×lustrador o traductor (més excepcionalment el director de la col×lecció o l'editor) de literatura infantil i juvenil és entrevistat arran d'una obra seva recent. Durant uns 20 minuts en Josep M. Soler i l'entrevistat conversen sobre el llibre en concret, sobre la seva obra en general i, de vegades, sobre aspectes diversos relacionats amb la literatura infantil i juvenil. Alguna vegada s'han fet programes especials, com per exemple els dedicats a revistes infantils i juvenils en català, als jocs informàtics en català, a llibres teòrics sobre LIJ, a blogs de LIJ... 

            Quatre vegades l'any (inici de curs, Nadal, sant Jordi i final de curs) el coordinador del programa, en Pere Martí i Bertran, fa de convidat i hi parla de novetats i de notícies de LIJ, hi presenta les editorials que hi passaran al llarg d’aquell trimestre... 

            El programa no és un programa per a un públic infantil o juvenil. Va adreçat fonamentalment a possibles prescriptors: pares, mares, avis, àvies, mestres..., a qui pot interessar de conèixer aquell llibre, o aquell autor, per recomanar-lo o comprar-lo. Per això ni les franges horàries ni les preguntes de l’entrevista, ni... són pensades de cara als infants. 

            Gairebé durant vint anys, cada final de curs es va fer un sopar-tertúlia al restaurant Cal Ton de Vilafranca del Penedès, en el qual es convidaven els entrevistats, més la premsa especialitzada i gent del món editorial de LIJ. A les postres, s'hi debatia a l'entorn del tema triat durant aquell curs i des del curs 2001-2002 fins al 2011-12, s'hi va fer el lliurament del "Premi Aurora Díaz-Plaja d'articles d'anàlisi i estudi sobre la literatura infantil i juvenil catalana", convocat per l’AELC.

En total hi han passat més de 500 persones diferents (336 autors; 75 il·lustradors; 31 traductors; 67 editors, curadors...), amb obra a 45 editorials, tant de grans grups com de petites, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. Hem de tenir en compte que la majoria d’editorials hi han passat en més d’una ocasió, com també ho han fet una bona colla d’entrevistats. Els autors que hi han intervingut més vegades han estat Joan de Déu Prats, Ma. Carme Roca i Dolors Garcia Cornellà (7 vegades) i Pau-Joan Hernàndez i Josep-Francesc Delgado (8 vegades). 

També val la pena destacar que el programa sempre s’ha fet amb una visió de Països Catalans i per això hi han estat convidats, i hi han passat, autors i editorials d’arreu dels territoris de parla catalana. Quan s’ha dedicat el programar a títols no catalans, sempre ha estat perquè n’hi havia l’edició catalana (d’aquí que s’hagin entrevistat traductors i autors de fora de l’àmbit lingüístic que podien ser entrevistats en castellà: bascos, gallecs, espanyols...).

També cal assenyalar que l’any 2003, arran dels 10 anys de programa, va estar guardonat amb el premi Atlàntida, que atorga el Gremi d’Editors de Catalunya, i que l’any 2007 ho va ser amb el premi “Pàgines hertzianes” de la revista Faristoli el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. 

* * *

 Podreu trobar altres comentaris als següents mitjans:

• Al blog Mascaró de proa de Josep M. Aloy.
• Al web de la revista digital Cornabou, a càrrec d'Andreu Sotorra.
• A la pàgina web de l'escriptor Miquel Rayó.

"Sons del Castell" a la Capella de Sant Joan (Vilafranca)

"Rapsodes, músics, prosistes,

tècnics de so, cantautors,

informàtics, muntadors,

ha estat un aplec d'artistes.

La idea i el redactor

-amb bon to d'oralitat-

a tots ens han captivat

                         capturant-nos l'atenció."   (Jordi Trepat)

"Quin fred, reïra de bet!" diu Joan Oliver en un dels poemes sobre la guerra que divendres passat van ressonar a la Capella de St. Joan. Mentre el cantava no podia deixar de pensar que aquell fred -atmosfèric, però sobretot vital- havia de ser infinitament més dur que els tremolors que ens van acompanyar durant una bona part del concert. Tot i així, si hagués de resumir el bolo d'ahir la paraula seria un antònim: escalf. L'escalf de la gent que ens va venir a veure i sentir, l'escalf dels companys músics-rapsodes-tècnics. Ho notes en l'ambient receptiu, un silenci actiu que t'acompanya mentre vas descabdellant les peces musicals, mentre es van succeint les rapsòdies dels textos que ens condueixen al llarg de la història del castell de Penyafort. Un escalf que es comparteix amb el zel de tots els que fem de "Sons del Castell" un petit espectacle que emociona, que explica la nostra història:

"...avui ha estat una festa

de cultura i de conquesta

perquè, misteriosament,

en nit mágica i festiva,

ha ressonat plenament

i se'ns ha fet avinent

       que la història hi és ben viva."     

Diu Jordi Trepat en un dels ResSons del concert que vam fer al Castell De Penyafort. 

El d'ahir va ser un concert diferent. D'entrada pel lloc i després pel moment. De l'espai obert davant les parets del castell a l'interior de les parets de la capella gòtica. De la xafogor d'una nit d'estiu a la gelor d'un gener especialment cru. I tot condiciona. Les voltes gòtiques de St. Joan Baptista ens van acollir i van fer que tot plegat, sons i llums, es concentrés formant un embolcall que ens va atrapar tots -intèrprets i públic- en un únic alè on la paraula llegida, recitada o cantada ressonava amb claredat i potència. El fred no va fer més que concentrar encara més aquesta actitud tensa dels cossos cercant en la música o la poesia l'escalf que l'aire ens volia arrabassar. Però siguem sincers: de fred en va fer, i molt!

Interpretant la moaxaja andalusí: "Lamma Bada Yatathana" (Moulay Sherif, segon per la dreta, al llaüt i veu)

No sé si era per tot això, o perquè ja era la tercera vegada, el cas és que "Sons del Castell" va sonar com mai, compacte i clar, seguint aquest viatge musical que també és: 

                                                          "I hem anat a dormir

amb molts sons per agrair :

moaxaja, gregorià,

corrandes, tons per ballar,

força goigs tradicionals,

poemes ben personals

intimistes i amorosos,

                   de protesta i dolorosos."   (J.Trepat)

El concert es va iniciar amb unes breus però molt interessants paraules de Raimon Gusi, el conseller comarcal de cultura -que va apostar des de l'inici per l'organització d'aquest concert- glosant la figura de Sant Raimon de Penyafort com a home de cultura, de lleis i de consensos. "Conseller de reis i papes" -com diu la Cançó de Ramon- va exercir d'inquisidor quan això no volia dir cremar a la gent a la foguera sinó intentar la conversió per la base de la predicació. Com s'entén, sinó, que creés diverses escoles d'estudi de l'àrab a Tunis o a Múrcia? 

Cantant la "Cançó de Ramon" (1601?)

Pels que no l'heu vist mai, us presento tot seguit uns flaixos de l'espectacle. 

La primera part del concert transita per l'època medieval. Això permet al públic escoltar -a més d'una cançó àrab deliciosa- una peça de trobadors i descobrir la viola de roda, un instrument poc conegut del gran públic.

Interpretant "A l'entrada del temps clar" cançó de trobadors anònima del segle XII)

Guillem Ballaz tocant la viola (o viella) de roda

El fil conductor de l'espectacle està a les mans de les rapsodes Mònica Gispert i Marta Masachs.  Seguint el guió de l'historiador Joan Torrents van situant l'auditori en els diversos moments de la història del castell, explicant les peripècies dels seus propietaris o inquilins: primer Raimon de Penyafort i més tard el pare abat dominic Pere Guasch.

Marta Masachs i Mònica Gispert, rapsodes i conductores de l'espectacle

De l'època del castell com a convent dominic se senten dos fragments de cant gregorià del Llibre de Cor (recuperat fa pocs anys en una universitat nordamericana):  el Credo i el Sanctus.

Mostra del Llibre de Cor del Convent de Sant Raimon de Penyafort

I arriba un moment en que es trenca la dinàmica del concert: quan interpretem les cançons de pandero lligades a les Confraries del Roser. Comencem amb dues de clàssiques per, tot seguit, entrar en el terreny de la improvisació. El Guillem -que té moltes taules- demana al públic una paraula a partir de la qual pugui crear una estrofa nova. Les paraules d'ahir van ser INDEPENDÈNCIA i LLIBERTAT. El culte al Roser -molt impulsat pels dominics- es completa amb els Goigs del Roser. Apareixen més instruments "nous" per al públic: el pandero quadrat i el guitarró.

Interpretant els "Goigs del Roser" (segle XV-XVI)

A l'esquerra el Guillem tocant el pandero quadrat il·lustrat amb iconografies del Roser

Un altre moment "diferent" és quan les rapsodes es posen el vestit de cantants per a interpretar un poema "picantó" de Pere Serafí: "Si em lleví de bon matí" (S. XVI):

(...) A mon dolç amat trobí

adormit sobre l'herbeta, 

despertà's dient així,

de matinet,

l'aire dolcet la fa rira-riret,

si vull ésser sa amieta. 

Ai llasseta, ¿què faré 

ni què diré? 

Valga'm Déu, que estic dolenta,

 l'amor és que m'aturmenta. 

Poc després apareix un nou personatge, l'enginyer vilanoví Josep Puig i Llagostera. Amb ell assistim a la transformació del castell en casa senyorial rural i a la industrialització de Catalunya amb les seves llums i ombres. El poema L'Elionor de Miquel Martí i Pol n'és un trist exemple.

Cantant "El carril" (tradicional recollida a Bagà)

I així arribem a finals del segle XIX, principis del XX.  D'aquesta època són les peces que les orquestrines interpretaven en els balls de Festa Major que es feien als aplecs del mateix castell.

El Josep, el Carles i el Ramon al saxo, tible i fiscorn, respectivament, interpretant "Los hortelanos" de Ramon Roig (1867-1915)

Després arriba, inevitablement el parèntesi de la guerra civil. Dos poemes ens ajuden a il·lustrar-la: "Quin fred al cor, Camarada!" (Joan Oliver) i "Els exilats" (Miquel Forteza). És un moment trist, colpidor, que també visqué el castell ja que es convertí en presó republicana.

El concert acaba amb una Suite de peces penedesenques que es toquen a la Ràpita (Sta. Margarida i Els Monjos) i a molts pobles de la comarca per Festa Major. La cloenda va de la mà de la cançó "Castell de Penyafort" a partir del poema homònim de Roser Cabré.

Divendres les darreres paraules van ser les del president del Consell Comarcal, en Xavier Lluch que va expressar la seva agradable sorpresa per l'espectacle que acabava de presenciar. Va aprofitar per a remarcar la implicació del Consell en les obres de remodelació del Castell de Penyafort, un lloc emblemàtic de l'Alt Penedès.

Els músics afegint-se a l'aplaudiment a les rapsodes

I, si he de fer cas del que em van transmetre moltes de les persones que van assistir, crec que és molt just acabar amb aquestes paraules:

"(...)Com ha recordat algú

després d'aquesta ocasió,      

és cert que ho sent cada u: 

els "Sons del Castell", segur,

ens han fet a tots millor."

Jordi Trepat

Per cartells que no quedi!!

Aquest és l'altre cartell del nostre proper concert a Vilafranca. Disseny de Narcís Cabré, el nostre dissenyador de capçalera i autor de les precioses projeccions de l'espectacle.

Presentem "Sons del Castell" a Vilafranca!!

Finalment podrem presentar el nostre espectacle "SONS DEL CASTELL DE ST. RAIMON DE PENYAFORT" a Vilafranca!! Apunteu-vos la data: 25 de gener, dins del cicle de les Festes de St. Raimon.

Us hi esperem!!

Pels que encara no sapigueu de què va cliqueu aquí.

Tot l'enyor del dia de Reis

Els Reis davant Herodes. Diorama de l'exposició de pessebres a St. Pere Apòstol (Reus)

Ja tenim aquí, un cop més, la nit de Reis. I no puc resistir-me a escriure –com he fet tants cops en aquest blog- quatre paraules per acompanyar-ne d’altres, les d’algun poema escrit al voltant d’aquests màgics moments. Màgics, segurament, perquè connecten amb allò més misteriós i sorprenent que té la nostra infantesa: l’esperança en alguna cosa extraordinària. Més enllà de creences i religions –que també enllacen amb l’infant que vaig ser i que procuro mantenir viu dins meu malgrat els anys i les maltempsades- vull creure encara que aquesta màgia roman encara entre nosaltres intacta, esperant que la convertim en fets que, per més quotidians que siguin, ens parlen de la força miraculosa de la condició humana quan es posa al servei de les grans causes com la justícia o la llibertat. Segurament ja sabeu de què parlo, així que callaré per deixar que una altra veu amiga us parli d’un “enyor de demà”, la del capvespre del dia de Reis quan, amb les llums de la posta començarem a esperar el retorn, d’aquí a un any, del meravellós. Tant de bo ens hagi deixat aquesta nit les llavors perquè aquesta esperança fructifiqui. Bona nit de Reis a tothom!

Capvespre de Reis

Els Reis tornaven a Orient

però a l’Oest deixaven la bellesa

d’un lent capvespre plàcid.

Hi ha moments i llocs

que bé voldria retenir

amb un esguard de calma.

Sento els infants jugar al menjador de casa

i el dins i el fora s’entrecreuen.

M’enduc a la ciutat 

un paisatge serè i apaivagat.

D’una terrassa oberta estant,

m’aturo i miro l’horitzó,

un horitzó ferit de rastres blancs,

traces de kerosè

d’alguns avions en maniobres fútils

que fan dibuixos encreuats

al fons d’un cel blau pàl·lid.

El sol s’adorm i va a cau.

La lentitud del groc plana als camps

i tornen al color de l’hivern fred,

sempre tan quiet i silenciós

tot i que borden gossos allà lluny.

Els núvols, poc després,

es van tenyint d’un cert vermell difús,

i el ponent sencer s’encén amb més colors.

Després, arriba el gris per acabar el dia.

I finalment, s’albiren

els llums taronja

d’alguns carrers d’entrada al poble. 

Tot és ben encalmat 

i no hi ha vent.

Escric, però m’abelliria no dir res

fins que arribés la nit

que no serà negra del tot

perquè és viva en el silenci,

i el silenci sempre és blanc.

M’adormo amb la imatge d’aquest vespre.

Els Reis deuen tornar cap a Orient.

Doncs, bon viatge,

vells pelegrins de màgia i pau.

Avui us he trobat i vist

en un capvespre esplèndid.

Si us sembla bé, torneu d’aquí a un any,

i farem festa a casa amb els infants.

De la terrassa estant,

traces de llum a l’horitzó,

amb tocs de vermell, groc i gris,

recordaran que heu estat aquí

i fareu festa novament

amb tots nosaltres.

                                               Jordi Trepat, Dímers de ponent

Manifestació dels Avis i Àvies de Reus, matí del 5 de gener de 2019

Nadal sobrevingut

Hi ha amics d'infantesa, hi ha amics adolescents, d'altres que fas de més gran i, per acabar, hi ha els que apareixen quan ja creies que no en faries de nous.

Aquesta és la història d'uns amics que van ser amics d'altres abans de ser meus. Amics sobrevinguts, podríem dir, fent servir una expressió que ja gairebé ningú usa. Perquè vénen quan ja no els esperes, quan ni tan sols els buscaves. I vet aquí que apareixen i s'instal·len a la teva vida i els fas un lloc, un raconet on compartir coses que ja no són de nens o de quan tenies quinze anys.

Perquè la vida -ara ho veus clar- és massa curta com per a esperar que l'amistat aparegui de tant en tant. I vols que sigui prop  teu, sinó cada dia, sovint o, si més no, de tant en tant.

I alguns d'aquests amics escriuen poemes i un bon dia penses: per què no fer-ne una cançó? Ell, que tants cops ha vingut a escoltar-te cançons d'altri: Larkin, Subirana...

I arriben les festes de Nadal i busques un poema que es deixi musicar. I de seguida apareix, allà, on era feia temps esperant-te, com ell.(1)

Posar música a un poema és per a mi sobretot una qüestió de feeling, de connexió. No planifico, no preparo, senzillament llegeixo els versos buscant un ritme intern. I si el percebo -o m'ho sembla- agafo la guitarra i els dit manen, ells sols, el camí. No sempre s'obra el prodigi, és clar, però quan passa ho notes i saps que aquella melodia serà, a partir d'ara, la que et porti als mots, la que enllaci sensacions, la que faci aflorar les emocions i els pensaments que el poema guardava dintre seu, per a tu.

Així:

Necessitem un nou Nadal

Necessitem cada any un nou Nadal

enmig de tant de gris com ens escanya.

Massa sovint sembla que tot enganya

i l’esperança gairebé ens fa mal.

I tanmateix, volem tossudament

reveure llums i somnis d’impossible

creient que Algú es torna disponible

per fer viure les coses altrament.

Estrenarem Infant altra vegada

i pouarem espers en plena nit

que ens permetran de mantenir el delit

i cloure els ulls, la festa ben guanyada,

imaginant que la joia no és barrada

i que el Nadal reneix amb nou sentit.

Jordi Trepat

Variants condicionades, Ed. Saragossa. 2009

(1) No és la meva primera nadala sinó la tercera. La primera va ser "Non non de Nadal" de Joana Raspall. La segona "Nadal ho dic" de Jaume Subirana.

En bicicleta pel carrer del virrei

Aquest senyor que veieu aquí és Gabriel de Avilés y del Fierro (1735-1810). Sí, ja m'imagino que no us sona gaire. Ni a mi tampoc si no fos que el carrer de Vic on vaig néixer i creixer els primers anys de la meva vida portava el seu nom. Portava i porta perquè encara es diu així. I em temo que continuarà per un temps. Segurament us deveu preguntar a què treu cap tot això. Us ho explico.

L'altre dia, mentre escrivia unes notes per a un projecte que he anomenat Personal i transferible, em va picar la curiositat per saber d'on coi venia el nom del meu carrer d'infantesa. I vaig quedar sorprès.
Resulta que el tal Avilés va ser Virrey de España a les amèriques, més concretament al Perú. De fet aquest títol de virrei és el que apareixia a la placa del carrer, i aquest és el nom que jo recordava: Virrey Avilés. Continuant la recerca la sorpresa ha estat descobrir que fa dos anys es va aprovar -a instàncies d'una moció de la CUP-CAPGIREM VIC- que fos retirada la condició de vigatà il·lustre a aquest personatge que, entre d'altres, ostenta el mèrit d'haver escapçat la rebel·lió indígena contra el govern español de l'època. En concret va ser responsable de la tortura, humiliació i mort de Túpac Amaru II. Tal i com diu Vicenç Pasqual, l'historiador a qui se li va encomanar l'informe per avalar aquesta moció:

“probablement Gabriel d’Avilés va rebre el títol de ‘vigatà il·lustre’ pel fet d’haver estat virrei, i no pels coneixements que es tinguessin en aquell moment sobre el seu govern i la seva persona”. El càrrec de virrei, segons l'historiador, “era considerat per la societat com una eina per a l’enriquiment personal, sobretot degut a què els virreis rebien molts obsequis de la població criolla, desitjosa de mantenir els seus privilegis, i com a persones que podien accedir al rei i a l’alta administració de l’Estat”.

Déu-n'hi-dó, quin peça estava fet aquell senyor del meu carrer... Però he continuat la recerca i m'ha encantat trobar la següent notícia. CAPGIREM VIC proposa -ho deia fa 2 mesos- la retirada del nom del carrer i la substitució per la de 1 d'octubre. 
Visca! -he pensat jo-, és la jugada rodona, ens treiem de sobre aquest senyor, donem una lliçó de memòria històrica i, a més, reivindiquem per a la història de Vic aquest dia que va ser tot un exemple contrari, el de donar la veu al poble.





La meva alegria ha durat poc quan, pujant una mica més amunt he trobat aquest titular:

(Font: Osona.com)

Vaja, "no hi ha felicitat completa" -com digué la guineu del Petit Príncep. Remenant una mica més he descobert que aquesta "consulta" no es va fer amb totes les garanties. O sigui que defensem les consultes sempre i quan no vagin a la nostra contra, he pensat jo. I si no, llegiu aquest comunicat de CAPGIREM VIC criticant-ne la dubtosa neutralitat.

I per afegir-hi una mica d'humor, van penjar aquest vídeo on, a la manera de l'APM, es mofen de com ha anat tot plegat, especialment del paper que hi ha tingut el regidor de l'ajuntament encarregat d'organitzar la consulta:



Sigui com sigui encara tenim carrer del virrei però el seu retrat ja no penja de la galeria de vigatans il·lustres. Alguns ho interpreten així:

No sé com acabarà tot plegat a hores d'ara. Ja se sap que en aquest país nostre tan convuls, les coses poden canviar de la nit al dia. Només espero que, passi el que passi amb el nom del meu carrer, aprenguem tots d'això que se'n diu els errors del passat. Us sona?  Si resulta que 181 generals i alts comandaments de l'exèrcit d'Ejpaña poden demanar respecte per Franco (ai, uix!) jo puc demanar que no se'm tingui en compte que vaig aprendre a anar en bicicleta en el carrer d'un virrei (ai, uix!).

                                              

PD: Sí, ja sé que aquí no la porto jo, que em porta de paquet el Miquel -ho sé per la nota de

la mare-, però, us asseguro que al cap de poc ja la portava jo solet...

Els "Sons del Castell" ressonen a la Ràpita

Fent les proves de so i llum amb algun públic ja al davant, a la plaça Santi Casañas, mentre la tarda va enfosquint-se

Ahir els "Sons..." van ressonar a la Plaça Santi Casañas de la Ràpita (Sta. Margarida i Els Monjos). Set setmanes després de l'estrena al Castell de Penyafort, les velles/belles tonades i les paraules que les acompanyen van poder-se sentir de nou davant d'un públic molt silenciós, expectant, que, al final, ens va fer arribar la seva satisfacció per haver assistit al concert. Més enllà d'alguna anècdota puntual (que, com sol passar, quedarà per a la història: un músic va caure d'esquena de l'escenari...) que només va quedar en un ensurt, la veritat és que el concert va agradar a tothom -o gairebé, que sempre hi ha d'haver de tot- i, des d'un punt de vista tècnic va sortir més arrodonit. Per alguna cosa hi ha això que se'n diu el rodatge dels directes, que et permet anar perfilant aquells detalls que en viu has vist que podien millorar-se. 
Des d'aquest punt de vista no puc més que estar agraït al fantàstic grup de músics que m'acompanyen. Potser seria més correcte dir que jo els acompanyo a ells, perquè tots són molt més músics que jo, però hi actuen amb una senzillesa i implicació personals que són inestimables. Aquí sota els teniu:

D'esquerra a dreta: la Mònica Gispert, rapsoda -al costat del Pep Puig, que no ha sortit a la foto. I després els músics: Josep Martí, Carles Casanova, Ramon Casanova, Guillem Ballaz, August Garcia, Moulay Sherif i Victor Solana

Ahir no teníem cor i ho vam haver de suplir amb la gravació que en vam fer al Castell de Penyafort. Això potser li va restar ritme a l'espectacle -no és el mateix sentir gregorià que veure alhora els que l'estan cantant- i és un tema que ens haurem de plantejar cara a possibles bolos a venir. Però la veritat és que el tempo de la proposta és el que és, vol ser tranquil, reposat, que doni temps a escoltar bé les paraules dels rapsodes i a gaudir de les peces musicals. No és un espectacle que busqui tenir el públic atrapat rere un anar i venir constant de nous flaixos impactants. I tanmateix, continua tenint un element sorpresa que molts valoren. No es mou en una estructura repetitiva (text-música-text-música) sinó que busca altres elements que puguin destacar. Començant per les fantàstiques projeccions que ha dissenyat en Narcís Cabré, que et permeten deixar-te endur lentament cap a universos visuals diferents mentre la música et va agombolant. O el fet que els registres musicals són molt variats: gran grup, duet, peça instrumental, ara un tema àrab, ara un de trobadoresc, ara un enregistrament d'una veu popular, ara una havanera, ara una cançó improvisada...
I els textos del Joan Torrents que aconsegueixen acostar el públic a la vivència històrica, més enllà del discurs acadèmic. La combinació de textos originals d'èpoques diferents amb escenes molt viscudes -impacten molt especialment les de la guerra civil- fa que els espectadors tinguin més la sensació que se'ls està explicant una història que no pas donant-ne una lliçó.
Ahir, tocant a la plaça Santi Casañas, en certa manera es va tancar un cercle. Aquí havíem d'haver fet l'homenatge al Santi l'any passat. Per qüestions meteorològiques es va acabar fent a la Societat que hi ha al davant. D'aquest homenatge va sorgir la complicitat entre el Joan i jo per a crear aquest espectacle i dedicar-lo al Santi, amic nostre i un enamorat del Castell de Penyafort, al qual va dedicar moltes hores de la seva vida. Siguis on siguis, Santi, el teu record i el del Castell que tant vas estimar romanen entre nosaltres. Salut company!

PD: Esperem poder oferir aviat aquest espectacle pel altres llocs del territori. Us en mantindrem informats.

PD2: Si voleu saber més coses de "Sons del Castell", aneu al seu blog.

Lectures d'estiu, lectures d'escola (i 2)

No tinc paraules per a aquest llibre... Si "Wolfgang" em va atrapar, si "Un regal sense obrir" em va captivar, no sé com descriure què té aquesta meravella... Només sé que m'ha arribat molt endins, allà on les coses bones fan sentir-nos millor. Sé que estic quedant molt 'cursi' però tant me fa. Feia anys que no llegia una cosa tan bonica, tan plena de sentiments, tants matisos. I alhora divertida i intrigant! Feu-me cas: deixeu entrar la #TàniaClaravall(#NordicaLibros) de #MariaParr a la vostra vida, deixeu que "el terratrèmol de Claravall" faci el seu efecte. I ja no sereu els mateixos. Sereu millors, o en camí de ser-ho.
Hi descobrireu traces de Heidi o de Pippi Calcesllargues, dos personatges claus en la història de la literatura nòrdica infantil.

Ah! I amb la mateixa traductora que "Un regal sense obrir": Meritxell Salvany.

Ai, quina feinada lectora se'ls gira aquest curs als Llimonàtics de 6è! I quines ganes tinc que s'hi trobin!!!

(tret del meu instagram: @auggie.orri)

Mentre busco més informació a Nordica Libros sobre aquesta nova col·lecció infantil que han creat, he topat amb aquesta cita d'Auden. No puc estar-hi més d'acord!

"Existe una literatura de una gran calidad literaria, que es la que queremos publicar. Decía el poeta inglés W. H. Auden «no hay ningún libro infantil bueno que sea exclusivamente infantil». Nosotros también pensamos, por experiencia propia, que los libros infantiles tienen que gustar al adulto, no como tal sino como el niño que una vez fue."