Per cartells que no quedi!!

Aquest és l'altre cartell del nostre proper concert a Vilafranca. Disseny de Narcís Cabré, el nostre dissenyador de capçalera i autor de les precioses projeccions de l'espectacle.

Presentem "Sons del Castell" a Vilafranca!!

Finalment podrem presentar el nostre espectacle "SONS DEL CASTELL DE ST. RAIMON DE PENYAFORT" a Vilafranca!! Apunteu-vos la data: 25 de gener, dins del cicle de les Festes de St. Raimon.

Us hi esperem!!

Pels que encara no sapigueu de què va cliqueu aquí.

Tot l'enyor del dia de Reis

Els Reis davant Herodes. Diorama de l'exposició de pessebres a St. Pere Apòstol (Reus)

Ja tenim aquí, un cop més, la nit de Reis. I no puc resistir-me a escriure –com he fet tants cops en aquest blog- quatre paraules per acompanyar-ne d’altres, les d’algun poema escrit al voltant d’aquests màgics moments. Màgics, segurament, perquè connecten amb allò més misteriós i sorprenent que té la nostra infantesa: l’esperança en alguna cosa extraordinària. Més enllà de creences i religions –que també enllacen amb l’infant que vaig ser i que procuro mantenir viu dins meu malgrat els anys i les maltempsades- vull creure encara que aquesta màgia roman encara entre nosaltres intacta, esperant que la convertim en fets que, per més quotidians que siguin, ens parlen de la força miraculosa de la condició humana quan es posa al servei de les grans causes com la justícia o la llibertat. Segurament ja sabeu de què parlo, així que callaré per deixar que una altra veu amiga us parli d’un “enyor de demà”, la del capvespre del dia de Reis quan, amb les llums de la posta començarem a esperar el retorn, d’aquí a un any, del meravellós. Tant de bo ens hagi deixat aquesta nit les llavors perquè aquesta esperança fructifiqui. Bona nit de Reis a tothom!

Capvespre de Reis

Els Reis tornaven a Orient

però a l’Oest deixaven la bellesa

d’un lent capvespre plàcid.

Hi ha moments i llocs

que bé voldria retenir

amb un esguard de calma.

Sento els infants jugar al menjador de casa

i el dins i el fora s’entrecreuen.

M’enduc a la ciutat 

un paisatge serè i apaivagat.

D’una terrassa oberta estant,

m’aturo i miro l’horitzó,

un horitzó ferit de rastres blancs,

traces de kerosè

d’alguns avions en maniobres fútils

que fan dibuixos encreuats

al fons d’un cel blau pàl·lid.

El sol s’adorm i va a cau.

La lentitud del groc plana als camps

i tornen al color de l’hivern fred,

sempre tan quiet i silenciós

tot i que borden gossos allà lluny.

Els núvols, poc després,

es van tenyint d’un cert vermell difús,

i el ponent sencer s’encén amb més colors.

Després, arriba el gris per acabar el dia.

I finalment, s’albiren

els llums taronja

d’alguns carrers d’entrada al poble. 

Tot és ben encalmat 

i no hi ha vent.

Escric, però m’abelliria no dir res

fins que arribés la nit

que no serà negra del tot

perquè és viva en el silenci,

i el silenci sempre és blanc.

M’adormo amb la imatge d’aquest vespre.

Els Reis deuen tornar cap a Orient.

Doncs, bon viatge,

vells pelegrins de màgia i pau.

Avui us he trobat i vist

en un capvespre esplèndid.

Si us sembla bé, torneu d’aquí a un any,

i farem festa a casa amb els infants.

De la terrassa estant,

traces de llum a l’horitzó,

amb tocs de vermell, groc i gris,

recordaran que heu estat aquí

i fareu festa novament

amb tots nosaltres.

                                               Jordi Trepat, Dímers de ponent

Manifestació dels Avis i Àvies de Reus, matí del 5 de gener de 2019

Nadal sobrevingut

Hi ha amics d'infantesa, hi ha amics adolescents, d'altres que fas de més gran i, per acabar, hi ha els que apareixen quan ja creies que no en faries de nous.

Aquesta és la història d'uns amics que van ser amics d'altres abans de ser meus. Amics sobrevinguts, podríem dir, fent servir una expressió que ja gairebé ningú usa. Perquè vénen quan ja no els esperes, quan ni tan sols els buscaves. I vet aquí que apareixen i s'instal·len a la teva vida i els fas un lloc, un raconet on compartir coses que ja no són de nens o de quan tenies quinze anys.

Perquè la vida -ara ho veus clar- és massa curta com per a esperar que l'amistat aparegui de tant en tant. I vols que sigui prop  teu, sinó cada dia, sovint o, si més no, de tant en tant.

I alguns d'aquests amics escriuen poemes i un bon dia penses: per què no fer-ne una cançó? Ell, que tants cops ha vingut a escoltar-te cançons d'altri: Larkin, Subirana...

I arriben les festes de Nadal i busques un poema que es deixi musicar. I de seguida apareix, allà, on era feia temps esperant-te, com ell.(1)

Posar música a un poema és per a mi sobretot una qüestió de feeling, de connexió. No planifico, no preparo, senzillament llegeixo els versos buscant un ritme intern. I si el percebo -o m'ho sembla- agafo la guitarra i els dit manen, ells sols, el camí. No sempre s'obra el prodigi, és clar, però quan passa ho notes i saps que aquella melodia serà, a partir d'ara, la que et porti als mots, la que enllaci sensacions, la que faci aflorar les emocions i els pensaments que el poema guardava dintre seu, per a tu.

Així:

Necessitem un nou Nadal

Necessitem cada any un nou Nadal

enmig de tant de gris com ens escanya.

Massa sovint sembla que tot enganya

i l’esperança gairebé ens fa mal.

I tanmateix, volem tossudament

reveure llums i somnis d’impossible

creient que Algú es torna disponible

per fer viure les coses altrament.

Estrenarem Infant altra vegada

i pouarem espers en plena nit

que ens permetran de mantenir el delit

i cloure els ulls, la festa ben guanyada,

imaginant que la joia no és barrada

i que el Nadal reneix amb nou sentit.

Jordi Trepat

Variants condicionades, Ed. Saragossa. 2009

(1) No és la meva primera nadala sinó la tercera. La primera va ser "Non non de Nadal" de Joana Raspall. La segona "Nadal ho dic" de Jaume Subirana.

En bicicleta pel carrer del virrei

Aquest senyor que veieu aquí és Gabriel de Avilés y del Fierro (1735-1810). Sí, ja m'imagino que no us sona gaire. Ni a mi tampoc si no fos que el carrer de Vic on vaig néixer i creixer els primers anys de la meva vida portava el seu nom. Portava i porta perquè encara es diu així. I em temo que continuarà per un temps. Segurament us deveu preguntar a què treu cap tot això. Us ho explico.

L'altre dia, mentre escrivia unes notes per a un projecte que he anomenat Personal i transferible, em va picar la curiositat per saber d'on coi venia el nom del meu carrer d'infantesa. I vaig quedar sorprès.
Resulta que el tal Avilés va ser Virrey de España a les amèriques, més concretament al Perú. De fet aquest títol de virrei és el que apareixia a la placa del carrer, i aquest és el nom que jo recordava: Virrey Avilés. Continuant la recerca la sorpresa ha estat descobrir que fa dos anys es va aprovar -a instàncies d'una moció de la CUP-CAPGIREM VIC- que fos retirada la condició de vigatà il·lustre a aquest personatge que, entre d'altres, ostenta el mèrit d'haver escapçat la rebel·lió indígena contra el govern español de l'època. En concret va ser responsable de la tortura, humiliació i mort de Túpac Amaru II. Tal i com diu Vicenç Pasqual, l'historiador a qui se li va encomanar l'informe per avalar aquesta moció:

“probablement Gabriel d’Avilés va rebre el títol de ‘vigatà il·lustre’ pel fet d’haver estat virrei, i no pels coneixements que es tinguessin en aquell moment sobre el seu govern i la seva persona”. El càrrec de virrei, segons l'historiador, “era considerat per la societat com una eina per a l’enriquiment personal, sobretot degut a què els virreis rebien molts obsequis de la població criolla, desitjosa de mantenir els seus privilegis, i com a persones que podien accedir al rei i a l’alta administració de l’Estat”.

Déu-n'hi-dó, quin peça estava fet aquell senyor del meu carrer... Però he continuat la recerca i m'ha encantat trobar la següent notícia. CAPGIREM VIC proposa -ho deia fa 2 mesos- la retirada del nom del carrer i la substitució per la de 1 d'octubre. 
Visca! -he pensat jo-, és la jugada rodona, ens treiem de sobre aquest senyor, donem una lliçó de memòria històrica i, a més, reivindiquem per a la història de Vic aquest dia que va ser tot un exemple contrari, el de donar la veu al poble.





La meva alegria ha durat poc quan, pujant una mica més amunt he trobat aquest titular:

(Font: Osona.com)

Vaja, "no hi ha felicitat completa" -com digué la guineu del Petit Príncep. Remenant una mica més he descobert que aquesta "consulta" no es va fer amb totes les garanties. O sigui que defensem les consultes sempre i quan no vagin a la nostra contra, he pensat jo. I si no, llegiu aquest comunicat de CAPGIREM VIC criticant-ne la dubtosa neutralitat.

I per afegir-hi una mica d'humor, van penjar aquest vídeo on, a la manera de l'APM, es mofen de com ha anat tot plegat, especialment del paper que hi ha tingut el regidor de l'ajuntament encarregat d'organitzar la consulta:



Sigui com sigui encara tenim carrer del virrei però el seu retrat ja no penja de la galeria de vigatans il·lustres. Alguns ho interpreten així:

No sé com acabarà tot plegat a hores d'ara. Ja se sap que en aquest país nostre tan convuls, les coses poden canviar de la nit al dia. Només espero que, passi el que passi amb el nom del meu carrer, aprenguem tots d'això que se'n diu els errors del passat. Us sona?  Si resulta que 181 generals i alts comandaments de l'exèrcit d'Ejpaña poden demanar respecte per Franco (ai, uix!) jo puc demanar que no se'm tingui en compte que vaig aprendre a anar en bicicleta en el carrer d'un virrei (ai, uix!).

                                              

PD: Sí, ja sé que aquí no la porto jo, que em porta de paquet el Miquel -ho sé per la nota de

la mare-, però, us asseguro que al cap de poc ja la portava jo solet...

Els "Sons del Castell" ressonen a la Ràpita

Fent les proves de so i llum amb algun públic ja al davant, a la plaça Santi Casañas, mentre la tarda va enfosquint-se

Ahir els "Sons..." van ressonar a la Plaça Santi Casañas de la Ràpita (Sta. Margarida i Els Monjos). Set setmanes després de l'estrena al Castell de Penyafort, les velles/belles tonades i les paraules que les acompanyen van poder-se sentir de nou davant d'un públic molt silenciós, expectant, que, al final, ens va fer arribar la seva satisfacció per haver assistit al concert. Més enllà d'alguna anècdota puntual (que, com sol passar, quedarà per a la història: un músic va caure d'esquena de l'escenari...) que només va quedar en un ensurt, la veritat és que el concert va agradar a tothom -o gairebé, que sempre hi ha d'haver de tot- i, des d'un punt de vista tècnic va sortir més arrodonit. Per alguna cosa hi ha això que se'n diu el rodatge dels directes, que et permet anar perfilant aquells detalls que en viu has vist que podien millorar-se. 
Des d'aquest punt de vista no puc més que estar agraït al fantàstic grup de músics que m'acompanyen. Potser seria més correcte dir que jo els acompanyo a ells, perquè tots són molt més músics que jo, però hi actuen amb una senzillesa i implicació personals que són inestimables. Aquí sota els teniu:

D'esquerra a dreta: la Mònica Gispert, rapsoda -al costat del Pep Puig, que no ha sortit a la foto. I després els músics: Josep Martí, Carles Casanova, Ramon Casanova, Guillem Ballaz, August Garcia, Moulay Sherif i Victor Solana

Ahir no teníem cor i ho vam haver de suplir amb la gravació que en vam fer al Castell de Penyafort. Això potser li va restar ritme a l'espectacle -no és el mateix sentir gregorià que veure alhora els que l'estan cantant- i és un tema que ens haurem de plantejar cara a possibles bolos a venir. Però la veritat és que el tempo de la proposta és el que és, vol ser tranquil, reposat, que doni temps a escoltar bé les paraules dels rapsodes i a gaudir de les peces musicals. No és un espectacle que busqui tenir el públic atrapat rere un anar i venir constant de nous flaixos impactants. I tanmateix, continua tenint un element sorpresa que molts valoren. No es mou en una estructura repetitiva (text-música-text-música) sinó que busca altres elements que puguin destacar. Començant per les fantàstiques projeccions que ha dissenyat en Narcís Cabré, que et permeten deixar-te endur lentament cap a universos visuals diferents mentre la música et va agombolant. O el fet que els registres musicals són molt variats: gran grup, duet, peça instrumental, ara un tema àrab, ara un de trobadoresc, ara un enregistrament d'una veu popular, ara una havanera, ara una cançó improvisada...
I els textos del Joan Torrents que aconsegueixen acostar el públic a la vivència històrica, més enllà del discurs acadèmic. La combinació de textos originals d'èpoques diferents amb escenes molt viscudes -impacten molt especialment les de la guerra civil- fa que els espectadors tinguin més la sensació que se'ls està explicant una història que no pas donant-ne una lliçó.
Ahir, tocant a la plaça Santi Casañas, en certa manera es va tancar un cercle. Aquí havíem d'haver fet l'homenatge al Santi l'any passat. Per qüestions meteorològiques es va acabar fent a la Societat que hi ha al davant. D'aquest homenatge va sorgir la complicitat entre el Joan i jo per a crear aquest espectacle i dedicar-lo al Santi, amic nostre i un enamorat del Castell de Penyafort, al qual va dedicar moltes hores de la seva vida. Siguis on siguis, Santi, el teu record i el del Castell que tant vas estimar romanen entre nosaltres. Salut company!

PD: Esperem poder oferir aviat aquest espectacle pel altres llocs del territori. Us en mantindrem informats.

PD2: Si voleu saber més coses de "Sons del Castell", aneu al seu blog.

Lectures d'estiu, lectures d'escola (i 2)

No tinc paraules per a aquest llibre... Si "Wolfgang" em va atrapar, si "Un regal sense obrir" em va captivar, no sé com descriure què té aquesta meravella... Només sé que m'ha arribat molt endins, allà on les coses bones fan sentir-nos millor. Sé que estic quedant molt 'cursi' però tant me fa. Feia anys que no llegia una cosa tan bonica, tan plena de sentiments, tants matisos. I alhora divertida i intrigant! Feu-me cas: deixeu entrar la #TàniaClaravall(#NordicaLibros) de #MariaParr a la vostra vida, deixeu que "el terratrèmol de Claravall" faci el seu efecte. I ja no sereu els mateixos. Sereu millors, o en camí de ser-ho.
Hi descobrireu traces de Heidi o de Pippi Calcesllargues, dos personatges claus en la història de la literatura nòrdica infantil.

Ah! I amb la mateixa traductora que "Un regal sense obrir": Meritxell Salvany.

Ai, quina feinada lectora se'ls gira aquest curs als Llimonàtics de 6è! I quines ganes tinc que s'hi trobin!!!

(tret del meu instagram: @auggie.orri)

Mentre busco més informació a Nordica Libros sobre aquesta nova col·lecció infantil que han creat, he topat amb aquesta cita d'Auden. No puc estar-hi més d'acord!

"Existe una literatura de una gran calidad literaria, que es la que queremos publicar. Decía el poeta inglés W. H. Auden «no hay ningún libro infantil bueno que sea exclusivamente infantil». Nosotros también pensamos, por experiencia propia, que los libros infantiles tienen que gustar al adulto, no como tal sino como el niño que una vez fue."

Lectures d'estiu, lectures d'escola (1)

El curs que ve participaré amb els meus alumnes en el Premi Atrapallibres. Això vol dir que ens haurem de llegir 3 llibres ja triats i els haurem de puntuar entre tots. La nostra votació final s'ajuntarà a la dels altres centres participants i decidirà quin dels tres llibres s'endú el premi. Una ocasió per a que les valoracions dels meus alumnes tinguin una funció real. La idea m'atrapa, com el premi, i ja he començat a llegir aquests llibres. Aquí una petitíssima crònica (treta del meu instagram@auggie.orri):

20 juliol.  Avui he acabat de llegir Wolfgang. Un llibre tan extraordinari com el seu protagonista: un nen superdotat d'onze anys, molt poc dotat per a les relacions humanes, a qui un fet tràgic farà créixer com a persona. Ja tinc ganes de compartir amb els Llimonàtics les 'aventures' d'aquest personatge tan especial, que es fa estimar tant encara que ell pensi que la resta d'humans som uns "sota cent", unes "esponges". Molt ben escrit per la LaiaAguilar !

22 juliol. Quina delícia de llibre: "Un regal sense obrir" de MarianneVerge a Pages editors . Traducció de MeritxellSalvany .

Després de llegir Wolfgang ha estat com una carícia, una estona de pau, una abraçada... De l'energia de Wolfgang a la placidesa de la Mona, amb un punt de tristesa, sense llagrimeta fàcil ni dramatismes ensucrats. Una nena sense mare -també- però amb un pare que fa el que pot per ajudar-la a sobreviure en un dia a dia que no és fàcil quan no hi ha feina i els àpats escassegen...
Una novel•la d'una sensibilitat molt especial, com la llum de Copenhage que va canviant al llarg de l'any, mentre la Mona coneix gent nova i aprèn a ser feliç en les coses petites. Acompanyat d'unes il•lustracions d'EsterGarciaCortés igual de subtils i delicades que el text.

Properament:  el llibre que falta, Tània Claravall de Nórdica Libros.

Bon estiu lector a tots i totes!

Sons del Castell: proper concert!!

100 Endevinalles noves per a tothom (Pere Martí i Bertran)

Ressenya apareguda al setmanari El 3 de VUIT (29/6/18)

Més ResSONS DEL CASTELL (Penedès TV i Xarxa de TV locals)

A Penedès TV  (13/06/18):  (des de 21:03 al 23:45)

 




A la XARXA de televisions locals  (18/06/18):  
                   (des de 46:05.   fins a 50:44)

www.alacarta.cat/1moncat/capitol/cap-284-remeiart-de-santa-margarida-i-els-monjos 

Més ResSONS (ara poètics) DEL CASTELL

Un bon amic poeta, Jordi Trepat, em fa arribar aquesta

Crònica ingènua i estrafeta

d'una nit de juny 

al Castell de Penyafort. 

En franca convocatòria

al Castell de Penyafort,

s'han casat en el record

passat-present d'una història.

Comtes, nobles, plebeus, senyors, abats,

fronteres, ràtzies, assentaments,

defensa, població, castells, convents :

això és el que s'esmenta en els relats.

I almoràvits i castlans,

cristians i sarraïns,

tots, segons com, pelegrins,

en la gleva, catalans.

I en els detalls

segons lligalls,

Sant Ramon el conseller

del bon rei Jaume primer,

jurisprudent, miracler.

I un poc més lluny,

Joan d'Espuny

i el prior Guasch, fundadors.

I els Puig-Amat, compradors.

I en següents itineraris,

masovers i propietaris.

I un poc més tard,

com en apart,

saqueig, espoli, presó,

i molta, molta buidor,

i força especulació.

Fins que ho agafa per fi

Na Jordina Gallemí,

i comencen les clarors

quan s'arriba al 2002.

Però avui ha estat una festa

de cultura i de conquesta

perquè, misteriosament,

en nit mágica i festiva,

ha ressonat plenament

i se'ns ha fet avinent

que la història hi és ben viva.

Al cansat mur de la torre,

s'hi han pintat v/belles imatges

recurrents testimoniatges

que la memòria no esborra.

El Castell s'ha embaumat

de sons, història i paraules,

mostrant de tants segles baules

que a tots ens han fascinat.

Rapsodes, músics, prosistes,

tècnics de so, cantautors,

informàtics, muntadors,

ha estat un aplec d'artistes.

La idea i el redactor

-amb bon to d'oralitat-

a tots ens han captivat

capturant-nos l'atenció.

I hem anat a dormir

amb molts sons per agrair :

moaxaja, gregorià,

corrandes, tons per ballar,

força goigs tradicionals,

poemes ben personals

intimistes i amorosos,

de protesta i dolorosos.

Al cava final-comiat

de tot i tots hem parlat.

Lloances, agraïments,

somriures, retrobaments,

satisfaccions generals,

felicitacions grupals.

Com ha recordat algú

després d'aquesta ocasió,      

és cert que ho sent cada u: 

els "Sons del Castell", segur,

ens han fet a tots millor. 

                                                                      Scripsit : Jordi Trepat

                                                                      9 de juny del 2018

ResSONS del Castell

 Segurament de les tres accepcions de la paraula "ressò" aquest escrit és més proper al primer dels significats. Un so que ressona és un so que retorna, que creix, que es repeteix, que és memòria de si mateix. I això pretenc ara aquí: fer memòria del que succeí ahir al Castell de Penyafort, sense descartar que també arribi -amb el temps i el boca-orella- a ser també una cosa granment esmentada (amb "una mica" em sentiré feliç). I qui sap si també hagi servit per a divulgar idees o fets aliens. Comencem.

Castell de Penyafort. 17:00.
Arribo al castell per ajudar a posar cadires i decidir alguns temes tècnics. Són moments tranquils, de preparació, pensant en allò que s'ha d'esdevenir hores més tard. El Joan -el meu soci- ja hi és, i també el Tomàs el tècnic de so. Al cap de poc arriba l'Imma de l'ajuntament, mòbil a l'orella, sempre enfeinada, sempre eficaç. La tarda és calorosa, gairebé xafogosa, i ens fa patir algun moment amb quatre gotes mal comptades.

Castell de Penyafort. 19:00

Poc a poc van arribant els primers músics per a les proves de so. No ens hem vist des de l'assaig general, el 19 de maig, (amb alguns fa menys però tots junts és el primer cop). La rutina és sempre la mateixa: salutació, demanar com ha anat el viatge (n'hi ha que s'han perdut; això del Penedès -i el Castell de Penyafort en concret- sembla difícil de trobar), de seguida l'impacte del lloc, ningú s'espera  un edifici tan gran, un espai que imposa la seva història. Se'ls acompanya a un lloc on poder deixar les coses, canviar-se si cal, un lavabo que segur que cal, en fi... el de sempre. I, tot seguit, cadascú busca el seu espai per esperar les proves de so.

Castell de Penyafort. 20:30

Tots els músics ja han arribat. Bé, tots no. N'hi ha que tenien un bolo a Calaf i han hagut de marxar corrents per ser aquí prop de les 9 del vespre. Coses de músics, no patiu, estem acostumats.

El que si arriba d'hora és el públic:

Ai no! Perdoneu. Són els nervis. Un ramat travessa pel camí del Castell cercant pastures muntanya amunt. El veritable públic no és tan gregari. Arriben amb discreció i van prenent seient mentre es va fent fosc. Jo ja no els veig. Fa massa estona que vaig amunt i avall intentant no deixar cap detall a l'atzar (que l'atzar ja se'n pren pel seu compte sense que li demanis).

Castell de Penyafort. 21:10 h

Decidim engegar un cop sembla que tothom està a lloc. Són els pitjors moments d'un bolo, just abans d'engegar. Voldries ser ja a dintre el concert, quan "alea jacta sunt", o sigui, quan els daus estiguin llançats. Un cop més l'atzar. Darrers recordatoris: que si espera't a que aquell digui això i després us aixequeu i parleu vosaltres, que si... que no us veieu els papers? Espera't que el tècnic de so ha portat uns llumets per si calia. I el Tomàs, que és de bona pasta, ho deixa tot i corre al camió a buscar-ho.

Minuts després, la màquina s'engega. I ara sí que no té aturador.

En Joan Torrents, autor de la idea d'aquest concert, adreçant unes paraules de presentació

El Pep i la Mònica, els nostres rapsodes de capçalera

Els músics (d'esquerra a dreta): Josep Martí, Carles Casanova, Ramon Casanova, Guillem Ballaz, August Garcia, Moulay Sherif i Victor Solana.

L'Schola Gregoriana de Catalunya, dirigits pel Ramon Vilar Herms

Un duet de luxe cantant el "Si em lleví de bon matí" a la manera de Guillermina Motta: Marta Masachs i Mònica Gispert

Trobadors: "A l'entrada del temps clar", o sigui, la primavera. El Guillem va fascinar a molts amb la viola de roda.

Una visió de conjunt: rapsodes, Cor i músics. A la paret les projeccions de Narcís Cabré.

Castell de Penyafort. ??:?? (ja no sé quina hora és)

Estic immers en el concert i passen tantes coses dins l'escenari i tantes més dins del meu cap que intenta controlar-ho tot -gesta impossible. Sigui com sigui m'he proposat gaudir de l'espectacle. Ja fa anys que he descobert que és l'única manera de transmetre-ho al públic. I si hi ha cosetes que no van del tot... no passa res. No hi ha res a fer, és una màquina que s'engega i ja no la controles. Bé, alguna coseta pots fer. Com aquella peça que s'ha cantat sense esperar als rapsodes. Gest als rapsodes que se saltin el text i passin al següent. Sort que estic envoltat de gent molt positiva i  amb moltes taules. I això em dóna la confiança que, passi el que passi, el que quedarà serà bo. I saps, a més, que tot aquest entramat de decisions, correccions i canvis el públic no ho nota. Perquè està entregat a l'espectacle, i perquè no en coneix els dintres -per sort!

Cantant "El carril"

Sant Raimon de Penyafort ha tornat avui a la que va ser casa seva. I ha tornat a fer miracles.

Un record per als exilats de la guerra civil de la mà d'un poema tristíssim de Miquel Forteza

Cantant "Castell de Penyafort", a partir del poema de la Roser Cabré.

Castell de Penyafort. Prop de les 00:00

I acaba el concert i comença una altra pluja d'emocions. Les que et transmet el públic, ple encara de les sensacions viscudes. És un primer moment per deixar-se estimar: ¿a qui no li agrada que li diguin coses boniques? I escoltar, i preguntar i compartir i deixar-se anar, ara sí, ara que tot està fet. I tot serà possible, un altre dia potser, però ara és ara i cal gaudir-lo sense manies.

No reproduiré aquí tot el que em van arribar a dir (tampoc podria). Només deixo constància que va agradar -molt- i que -tot i els petits errors tècnics que esmentava abans- l'espectacle ha reeixit. 

Ara caldrà reposar, recollir tots els testimonis -i el material gràfic i de so que puguem, i preparar el camí que pugui tenir aquest "Sons del Castell".

Però això són ressons per a un altre dia. (que miraré de penjar aquí)

GRÀCIES. MOLTES GRÀCIES!!

I el darrer record per a tu Santi, que em vas descobrir aquest lloc tan especial i que has fet que dos amics teus (el Joan Torrents i jo) ens haguem unit per a muntar aquest espectacle. Ahir, com va dir el Joan, vam sentir el teu somriure planant per sobre de tots els sons, de totes les paraules.