Stoner (i 6): l'emoció d'una paternitat molt especial

No vull allargar-me més en aquesta tria de fragments d'Stoner. Més que res perquè em temo que acabaré donant massa pistes de la novel·la i deixant algun possible lector sense l'ànim de la pròpia descoberta. A més, altres obres m'apreten demanant-me que parli d'elles, i no és qüestió de fer-les esperar. 

Acabo aquest breu periple per l'obra de John Williams amb un dels episodis més entranyables -i alhora més durs també- pel que fa al nostre personatge principal:  la curiosa relació amb sa filla, la petita Grace.

Tot comença ja amb el naixement de la nena:

"Quan la Grace va néixer ja era una nena preciosa, amb les faccions definides i uns cabells daurats i fins. Al cap de pocs dies els primers tons vermellosos de la seva pell es van convertir en un rosa daurat i  lluent. Amb prou feines plorava i gairebé semblava conscient del que tenia al seu voltant. En William se'n va enamorar a l'instant; l'afecte que no podia demostrar a l'Edith, el podia demostrar a la seva filla, i quan estava per ella experimentava un plaer que no esperava."

L'Stoner, doncs s'aboca a sa filla, per a la qual "era gairebé més una mare que un pare. Li canviava els bolquers i els hi rentava; li escollia la roba i la cosia quan s'esquinçava; la paixia, la banyava i la bressolava quan estava nerviosa."  Davant l'evident abandonament de sa mare, ell carrega amb la responsabilitat de tenir-ne cura, tot i que les obligacions de la universitat, dels seus projectes literaris i les penúries econòmiques que passen -fruit d'una decisió capritxosa de la seva dona- l'obliguen a fer una jornada extenuant.

Tot i així, quan torna de la universitat, sempre va a buscar sa filla a l'habitació infantil que ell mateix havia preparat i se l'emporta amb ell, al vell estudi de la part de baix "i la deixava jugar a l'estudi mentre ell treballava. La nena jugava tranquil·la i feliç a terra. Contenta d'estar sola. De tant en tant, en William li deia alguna cosa i feia una pausa per observar-la amb un delit solemne i pausat."

La Grace creix al seu costat durant les absències de sa mare, físiques i psíquiques, que -per motius diversos- s'acumulen en aquest període. I l'Stoner és cada cop més conscient de la importància de sa filla en la seva vida, una vida gris i sense gaires estímuls. El següent fragment és entendridor i una mostra, alhora, d'aquesta especial connexió que pare i filla arriben a tenir:

"A vegades la Grace jugava amb els nens del barri, però per norma general s'asseia amb el seu pare al gran estudi i el mirava mentre ell corregia exercicis, llegia o escrivia. Enraonava amb ell i entaulaven converses -parlant en un to tan fluix i seriós que en William Stoner s'emocionava amb una tendresa imprevista. La Grace feia dibuixos desmanegats i  captivadors en fulls de paper groc, i els presentava amb solemnitat al seu pare, o li llegia en veu alta el seu llibre de lectura de primer. A la nit, després d'acotxar-la i tornar a l'estudi, l'Stoner  notava la seva absència i saber que dormia segura a dalt el confortava. Sense ser-ne conscient del tot, havia començat a educar-la i observava, amb admiració i amor, com creixia davant seu i com el seu rostre començava a destil·lar la intel·ligència que es desenvolupava dins seu."

Està clar que la mestria de l'escriptor es mostra en aquests petits retrats d'una situació descrita amb precisió però sense excés. Sabent fer que amb molt poques paraules ens fem una idea -millor encara, que ens sentim- com el personatge que ens dibuixa davant nostre.

Ho deixo aquí. Em quedo amb aquesta imatge, tan plena d'emoció continguda, d'un pare que veu créixer davant seu sa filla. Sabent que, en certa manera, és un petit èxit, dels pocs que pot atorgar-se en una vida plena de fracassos. 

Espero haver desvetllat en algun de vosaltres les ganes de llegir -o rellegir, com he fet jo- aquesta esplèndida novel·la. I no patiu, he deixat molts secrets per descobrir que, segur, faran que la lectura d'Stoner us sigui plena de sorpreses i, per damunt de tot, un plaer com a lectors.

Stoner (5): el bon professor

Salto expressament la part de la novel·la on coneix a la que serà la seva dona, l'Edith, perquè per a mi és la part més dura i sorprenent a la vegada. No vull donar més pistes als lectors que, potser encara, penseu en llegir aquest llibre que us estic esbossant -o destrossant, segons com es miri- a trossets.

El pas següent en aquest itinerari és el moment en què Stoner descobreix que pot ser un bon professor. L'havíem deixat precisament amb la constatació de la seva manca de capacitat per a traspassar l'emoció que ell sentia per la literatura. És durant un parèntesi en què l'Edith no hi és -segurament no és cap casualitat- que William es "deixa anar" i aconsegueix així passar del professor mediocre a un de reclamat pels alumnes.

"Però durant les semanes que l'Edith va passar a Saint Louis, quan feia classe, de tant en tant es trobava tan abismat en l'assignatura que s'oblidava de la seva ineptitud, d'ell mateix i dels alumnes que tenia al davant. De tant en tant, se sentia tan atrapat per l'entusiasme que tartamudejava, gesticulava i no feia cas dels apunts que normalment guiaven el seu discurs. Al començament, aquells rampells l'importunaven, com si es prengués l'assignatura massa a la lleugera, i demanava perdó als estudiants; però quan van començar a reclamar-lo després de classe, i quan els exercicis dels estudiants van començar a traspuar indicis d'una imaginació i la revelació d'un amor indecís, es va engrescar a fer el que mai no li havien ensenyat. L'amor per la literatura, pel llenguatge, pel misteri de la ment i el cor, manifestant-se en la insignificant, estranya i inesperada combinació de lletres i paraules, a la tinta més negra i més freda, l'amor que ell havia ocultat com si fos il·lícit i perillós, es va començar a exhibir, dubitatiu d'entrada, però després agosarat i, finalment, orgullós. (...)

Per fi sentia que començava a ser un bon professor, cosa que es reduïa a ser un home per a qui el seu llibre és la veritat, un home a qui s'atorgava una dignitat artística que no té gaire relació amb la seva estupidesa, amb la feblesa o amb la seva ineptitud com a persona. Era un coneixement que no podia expressar, però que, un cop obtingut, l'havia canviat, fins al punt que la seva presència es tornava inequívoca als ulls de tothom."

Stoner (4): Què és la universitat?

Un dels fragments més comentats de la novel·la de John Williams és el d'una conversa que manté Stoner amb dos professors companys seus d'universitat, pràcticament el més proper a uns amics que tindrà el nostre protagonista. Es troben els divendres a la tarda en una cerveseria del centre de Colúmbia.

En una d'aquestes xerrades un d'ells, en Dave Masters, fa una punyent observació sobre què hi fan ells a la universitat:

"I vet aquí com la providència, la societat o la sort, digueu-li com vulgueu, ens ha creat aquest antre perquè ens puguem protegir de la tempesta. És per a persones com nosaltres que existeix la universitat, per als desposseïts del món; no pas per als estudiants, ni per a la recerca desinteressada del coneixement, ni per cap de les raons que normalment s'esgrimeixen. Nosaltres proporcionem les raons i permetem que persones normals i corrents hi tinguin accés, aquelles que encaixaran en el món; però només és una capa protectora. Com l'Església a l'edat mitjana, a qui els seglars i fins i tot Déu li importaven un rave, nosaltres també subsistim a còpia d'enganys.

En Finch, admirat, feia que no amb el cap.

-Déu n'hi do si ens fas quedar malament, Dave.

- Potser sí - va dir en Masters-. Però per més dolents que siguem, som millors que els que hi ha a fora, al fang, els pobres malparits del món. No fem mal, diem el que ens ve de gust i ens paguen per dir-ho; i això és un triomf de la virtut natural, i si no ho és li falta ben poc, punyeta.

(...)

... durant uns anys, molt de tant en tant, l'Stoner recordava el que en Masters havia dit; i tot i que no li oferia la visió de la universitat amb la qual ell s'havia compromès, si que li revelava detalls de la seva relació amb aquells dos homes, i li ajudava a fer-se una idea de l'amargor corrosiva i salvatge de la joventut."

Stoner (3): Emocions i transformacions

El fragment que he triat per a avui és un dels malsons de qualsevol mestre de literatura (o, en el fons, de qualsevol matèria): no saber traspassar als alumnes l'emoció que batega dins seu per allò que vol ensenyar. Havíem deixat l'Stoner amb aquell auguri: "vostè serà professor", com si això signifiqués un camí triomfal des del primer dia. Però -com a la realitat- aquest no és el cas. Stoner tasta, doncs, en carn pròpia el vell dilema entre el que un sap i el que sap ensenyar. Des d'aquí el meu petit homenatge als que cada dia intentem fer aquest salt en el buit davant dels nostres alumnes.
Una altra reflexió que es deriva d'aquest fragment és la constatació que la literatura pot transformar el lector (i per tant el món que descriu) si s'hi encarna.

"Però, tot just començar les classes, després de la rutina inicial de les llistes i els plans d’estudi, quan va abordar l’assignatura i la va exposar als estudiants, es va adonar que les sensacions que el captivaven quedaven amagades dins seu. A vegades, quan s’adreçava als alumnes, era com si abandonés el seu cos i observés un desconegut que parlava a un grup que s’havia reunit a contracor; se sentia la veu monòtona mentre recitava el material que havia preparat, i el seu discurs no traspuava ni un bri d’emoció.

Només se sentia alliberat i realitzat a les classes en què assistia com a alumne. Allà podia tornar a capturar la sensació de descoberta que havia experimentat aquell primer dia en què l’Archer Sloane se li havia adreçat a classe, quan ell s’havia convertit a l’instant en algú diferent del que havia estat. Mentre la seva ment cavil·lava sobre aquesta matèria, mentre s’enfrontava amb el poder de la literatura que estudiava i n’intentava entendre la naturalesa, era conscient del canvi que afectava el seu interior; i  mentre n’era conscient, abandonava el seu cos i penetrava el món que el contenia, de manera que sabia que el poema de Milton que havia llegit, o l’assaig de Bacon o l’obra de Ben Jonson, canviaven el món que descrivien, i el canviaven perquè en depenien."

Stoner (2): "Vostè serà professor"

(Sóc ben conscient que en aquests posts sobre Stoner desvetllo parts importants de l'argument de la novel·la. Per tant si, tu que em llegeixes, tens pensat enfrontar-te sol a aquest llibre salta't aquests escrits, almenys fins que l'hagis enllestit. Pots, tanmateix, decidir llegir-los i endinsar-te després en aquest llibre tan especial. Estigues segur que el teu plaer com a lector no es rebaixarà, sinó tot el contrari.)

La Universitat de Colúmbia (Missouri), on està ambientada la novel·la

El nostre amic continua estudiant, doncs, i aquell estat de trànsit que visqué per primer cop a classe del professor Sloane se li repetirà molts cops:

"Va prendre consciència d'ell mateix d'una manera insòlita fins llavors." (...) "No tenia amics i per primera vegada a la vida era conscient de la seva solitud. A vegades, a les golfes, en plena nit, alçava la mirada del llibre que llegia i escodrinyava els racons foscos de l'habitació, on la llum feia pampallugues contra les ombres. Si dedicava una bona estona a observar amb atenció, la foscor es congregava en una llum que adoptava la forma insubstancial del que havia estat llegint. I se sentia fora del temps, tal com s'havia sentit aquell dia a classe, quan l'Archer Sloane li havia parlat. El passat es constituïa fora de la foscor on s'estava, i els morts ressuscitaven per viure davant seu. (...) Tristany i Isolda la Justa passejaven davant seu; Paolo i Francesca voltaven la foscor ardent; Helena i l'enlluernador Paris, amb l'amargor pintada a la cara per les conseqüències de les seves accions, emergien de la penombra. I ell era amb ells com no podria ser mai amb els seus companys que anaven d'una classe a l'altra..."

Cap a la meitat del quart curs, l'Sloane el crida al seu despatx. Després de preguntar-li sobre si pensa tornar a la granja i que l'Stoner respongui decidit que no, sorprenent-se a ell mateix, l'Sloane li fa veure que ell no vol deixar la universitat perquè: "Vostè serà professor". L'Stoner li respon preguntant-li al seu torn com n'està tan segur, d'allò. La resposta és implacable:

"És amor, senyor Stoner. Vostè està enamorat. Tan senzill com això".

STONER (1): la "revelació"

Ja fa força dies que volia parlar-vos d'aquesta esplèndida novel·la: STONER. Me la vaig empassar en unes quantes setmanes -les meves lectures sovint pateixen d'intermitències enutjoses- però, malgrat això puc dir-vos que ha estat una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps.
No faré la crítica literària -d'altres ja ho han fet i molt millor que jo (1). Senzillament vull compartir amb vosaltres algunes sensacions molt especials que he gaudit durant la lectura d'Stoner. I com que tinc una llista llargueta ho aniré repartint en diferents posts.
Avui parlaré del que en dic la revelació.
Stoner és un personatge aparentment gris que neix en un entorn molt humil en un d'aquests paratges de l'amèrica profunda de finals del segle XIX. Condemnat a ocupar-se de la terra dels seus pares, comença uns estudis d'agricultura. Però un bon dia succeeix el miracle: en una classe de literatura anglesa -una assignatura obligatòria que havien de cursar tots els alumnes de segon curs- una pregunta del professor Sloane després de llegir un sonet de Shackespeare deixa el nostre protagonista sumit en una mena de paràl·lisi:

En William Stoner es va adonar que durant uns segons s'havia estat aguantant la respiració. Va expirar amb suavitat, a penes conscient que la roba se li bellugava sobre el cos mentre l'aire li surtia dels pulmons. Va apartar els ulls de l'Sloane i va recórrer l'aula amb la mirada. La claror es filtrava esbiaixada per les finestres i es posava damunt la cara dels seus companys, fins al punt que semblava que la llum brollés de dins seu per contrarestar la foscor; un alumne va parpellejar i una ombra prima li va cobrir una galta, a la part inferior de la qual convergia la claror del sol. L'Stoner es va adonar que els dits amb què engrapava el tauler del pupitre se'n començaven a desenganxar. Va girar les mans sota la seva mirada i el va sobtar veure-les tan morenes, i també el va sorprendre l'intricat sistema gràcies al qual les ungles li encaixaven a la punta esmussada dels dits; va tenir la sensació que es notava la sang que li circulava invisible per les venes i les artèries minúscules, bategant-li amb delicadesa i precarietat des del tou dels dits i a través del cos sencer.

L'Stoner es incapaç de respondre a la pregunta repetida del professor: -Què li diu, senyor Stoner? Què significa aquest sonet? La classe s'acaba i tots marxen de l'aula. Ell roman encara uns segons immòbil fins que fa el mateix. No sabem res més d'aquell episodi fins uns paràgrafs més avall. Al segon semestre d'aquell curs, l'Stoner interromp els estudis d'Agricultura i es matricula en cursos de filosofia, història antiga i dues assignatures de literatura anglesa. A l'estiu torna a la granja dels seus pares però no els diu res del que havia fet a la universitat, mentre ajuda amb la collita. El canvi ha començat.


(1) M'ha impactat especialment el testimoni del traductor al català, Albert Torrescasana