"Em sento com el primer petó que fa aquest món millor"
Així comença aquest nou disc de Bikimel, sí, alguns la recordareu perquè ja vaig parlar d'ella aquí com la meva fada. I així també em sento jo quan la seva veu em porta una afirmació de vida, de vegades més intimista i delicada, d'altres plena d'energia esclatant. En fi, no segueixo perquè acabaria dient massa tonteries… però en el fons reivindico aquest positivisme enmig d'un món que sembla contradir-nos a cada moment. Per això valoro aquestes cançons, aquestes melodies, aquesta veu excepcional que t'acarona suaument.
 |
| Bikimel a Vic presentant "Morir d'un llamp" |
Vaig anar-la a veure a la presentació d'aquest "Morir d'un llamp" al Mercat de Música Viva de Vic i vaig corroborar que té un directe impactant, no sé si bestial -com diu algun titular-, però, en tot cas, potent i transformador. Veure-la començar amb aquest poema de Vinyoli que dóna títol al disc, sola, al piano, sota una llum que la destacava de la foscor de l'escenari, és tota una declaració de principis:
EL BORNI
Morir d'un llamp és el que vull,
no pas al llit, ans a ple bosc,
entre les bèsties.
Que un roc tirat per folga em tregui l'ull
únic que tinc. Ragi la sang. Enlloc
no em podran mai guarir la nafra.
El joc de les paraules em plau ara
que s'ha tornat cega i avara
la vida. Prou! No estic, no, cloc-
piu, no, que paladejo pedres.
I ric i visc a les tenebres.
Joan Vinyoli. A hores petites, 1981
 |
| Bikimel a Vilaweb |
Després el concert -i el disc- circula per molts altres territoris. "37" un cant a "la paraula que sempre, he estat buscant"; "Llenya": "Els teus cabells fan olor d'orenga, / i els teus ulls, tendres com la cendra. / Fas olor de cendra.". "Infla les veles": Ajuda'm a ser una vela i anirem més ràpid que el mar." Un recorregut divers, des de peces més intimistes fins a d'altres més enèrgiques. A mig camí del folk, el pop, la cançó d'autor -d'aquella que es toca només amb una guitarra, com als acústics que fa a la promoció i que són imperdibles-. Hi ha fins i tot una versió estripada i en italià (!!) de L'home del carrer de Pi de la Serra, esplèndida.
Acompanyada d'una banda que es mou perfectament adaptada al seu esperit, el directe desplega tota la força i la tendresa d'aquesta cantant singular. Més còmoda a l'escenari que a les entrevistes on sembla avergonyir-se de l'interès que d'altres tenen en la seva proposta. I tanmateix diu coses molt interessants. I si no escolteu aquest enllaç (on podreu sentir un d'aquells acústics que deia abans):
O aquesta interessant entrevista a Vilaweb on proclama sobre aquest disc i el seu positivisme:
"Sí… Molt positiu. Una lluita personal i no conflictiva. La lluita de no deixar-se un mateix. D’emplaçar-se cada dia a tenir una higiene, no només de rentar-se les dents, sinó també mental. Una higiene en l’actitud… psicològica i espiritual. Reivindicar aquelles coses de què hem de ser responsables si volem ser més bones persones. ‘Morir d’un llamp’ també té el sentit de la perversió del poder. Jo em crec invencible fins que deixo de ser-ho. Hem de tenir en compte els nostres poders per no apuntar en el sentit equivocat."
I com que no vull parlar més sinó fer-vos sentir la Bikimel aquí teniu una de les meves preferides d'aquest disc, "Fil Imaginari": "I per cada cop que algú em dóna, m'obres la mà…" Realment sento que un fil imaginari em lliga a aquesta veu, a la meva fada musical… Gràcies, Bikimel!