La Maria. La nena de Vic que es va quedar sense pare quan era molt petita.
La que corria pels racons de la clinica l’Aliança amb sa mare. La jove que
ballava sardanes i despatxava destrament darrera el mostrador dels magatzems
Santa Clara, a Vic. La noia eixerida que es va enamorar, o segurament
devia ser ella la que el va enamorar a ell, l’August. L’amor de la seva vida,
l’un per l’altre. La mare inquieta dins els seus ulls brillants sempre a punt
d’abraçar-te. Discreta, polida, vital, generosa, riallera, resolta, disposta.
La que ens vetllava, als fills: No corris, no triguis, ens deia,
fes el que vulguis però no vinguis tard. I si vens tard, vigila. No pateixis
mare, i ens deia adéu amb un somriure. La que ens animava: Molt bé, molt bé!,
sempre tot li estava molt bé. Ens encoratjava. La que brodava, la que
feia vestits de núvia i tovalloles. La que era destra amb les mans. La que
cantava treballant. feinejant, creant. La mare no estava mai quieta. La
que feia somriure fent teatre, aquí a la sala del costat de la parròquia,
fent el personatge que fos, sempre amb un punt d’inventiva. La que cuinava
deliciosament, la que recitava inversemblantment de memòria un dels versos
populars més llargs que ningú m’ha recitat mai ( i que deia…) “ A 4 leguas
de Pinto y a 30 de Marmolejo, existe un castillo viejo que edificó
Chindasvinto...”, i durava 5’ amb el seu castellà de Vic mentre ens moríem de
riure i d’emoció. Ni l’alzheimer podia amb ella quan s’arrencava a compartir
aquesta història èpica que tant li agradava declamar sempre, sempre, de
memòria. A raig, com ella. Em pregunto quan la devia aprendre… La que
ballava amb el pare, la que xerrava de pressa i estimava poc a poc. La que no hi
posava mai pegues. I per als néts – Pol, Cesc, Carles i després la Paula
- sempre a punt, quins munts de plats de macarrons fets amb recepta
d’àvia Maria plena d’ingredients tan secrets com senzills. La Maria sempre ben
arreglada, sempre tan arriada, sempre tan a punt de tot, per tots. La Maria
amb un punt de somriure sempre posat. La reconeixeu, oi? És la Maria.
Pep Garcia
Nota: Avui hem
enterrat la mare. Ha estat un dia dur però estranyament bonic alhora. Entre
d'altres coses per aquest text tan preciós que ha escrit el meu germà, i que
avui ha llegit a la cerimònia.
Gràcies Pep.
