A l'herba (Philip Larkin)

Avui, per celebrar el Dia Mundial de la Poesia comparteixo amb vosaltres aquest vídeo que he fet a partir d'un poema de Philip Larkin (At grass), que Marcel Riera ha traduït (A l'herba), i que jo mateix he musicat.

A L’HERBA 

 

L’ull amb prou feines els pot destriar

en l’ombra fresca on s’han arrecerat,

fins que el vent mou cada cua, cada crinera;

l’un mastega herba i procura avançar

I l’altre, que sembla haver-s’ho mirat,

en l’anonimat novament espera,

 

però fa només quinze anys mal comptats

que amb quatre curses en van tenir prou

per ser famosos sense anar molt lluny,

amb copes, concursos i hàndicaps,

quan els seus noms, amb un gran enrenou,

guanyaven els clàssics del mes de juny.

 

Sedes en sortir: el cel al darrere,

amb números i para-sols i, a fora,

esquadrons de cotxes buits, i calor

i herba amb deixalles, el crit que accelera

i es prolonga, estrident, fins que és l’hora

d’imprimir un breu per tancar l’edició.

 

¿Els records els burxen com els mosquits?

Mouen el cap als vespres, desbordats

d’ombres. Tot fugí estiu rere estiu,

els boxs de sortida, gentada i crits…

Tot, llevat dels immensurables prats.

Als àlbums els seus noms fan la viu-viu.

 

Ells els han oblidat, els noms: van fent

i si galopen deu ser d’alegria;

uns prismàtics ja no els han seguit,

ni tampoc un cronòmetre amatent:

només mossos i un noi a l’establia

amb les brides quan arriba la nit.

 

 

 

Philip Larkin.  Traducció: Marcel Riera

Tret de l'excel·lent antologia "La vida amb un forat a dins" publicada per Quaderns Crema:

"La vida amb un forat a dins" (la poesia de Philip Larkin)

 

El dimarts passat vaig anar a la presentació de "La vida amb un forat a dins" (Quaderns Crema), una antologia quasi completa de la poesia de Philip Larkin a càrrec del poeta i traductor Marcel Riera. De fet és gràcies a ell -i a la seva traducció de High windows (Finestrals) editat per LaBreu que vaig descobrir la poesia d'aquest anglès inqualificable i me la vaig fer també meva. Durant uns anys vaig poder escampar-la amb l'espectacle Ran de les coses per uns quants escenaris.

És per això -perquè soc un larkinià convençut- que m'ho vaig passar pipa escoltant la conversa entre el Marcel i el Francesc Parcerisas, poeta i traductor d'una solidesa que ara no descobriré i, en aquest cas a més a més, autor del pròleg del llibre. Són dos discursos diferents que es complementen de meravella i van fer d'aquesta presentació un acte rigorós, erudit i amè alhora, a voltes fins i tot divertit.

L'acte va tenir lloc a la Biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó a Barcelona i hi van assistir una vintena de persones -entre els quals hi havia també en Damià Alou, traductor de Larkin al castellà- que van gaudir de les explicacions i les lectures de la poesia larkiniana. 

Amb tot plegat vam poder redescobrir aquesta figura que va viure la vida "amb un forat a dins" -de fet, amb tants forats com un colador, va arribar a precisar Parcerisas- i que va intentar apropar-se a la poesia lluny dels embolcalls metaliteraris amb quèr alguns dels seus contemporanis  (Yeats, Elliot, fins i tot Auden) van construir la seva obra. Un poeta capaç d'apropar-se a la vida quotidiana i fer-ne el motiu a partir del qual reflexionar de manera tristament lúcida sobre la condició humana. Un solitari o, si es vol, un home amb poques habilitats socials que, tanmateix, era capaç d'escriure poemes com aquest, sempre oberts a la vida, malgrat tots els seus forats:

Larkin for ever!!

Retorn a Larkin (confinat a casa)

Ves per on, aquests dies de confinament ha vingut al meu cap un poema de Larkin que vaig musicar fa alguns anys: Retorn als gripaus. Larkin hi parlava de la seva necessitat del treball -malgrat ser una càrrega, un gripau- perquè, més enllà de la feina només hi veia un univers de personatges desolats, fora del món.

No hagués pensat mai que en faria la lectura que n'he fet aquests dies mentre pensava com enyorem tots la normalitat. I el treball en forma una part molt important. Aquí el teniu, en una filmació casolana aprofitant imatges d'un muntatge de Pep Puig i d'altres d'arrabassades d'internet (ho sento però no sé ara d'on). El so és d'un enregistrament casolà que vaig fer d'aquesta peça conjuntament amb dos dels membres de Ran de les coses: Josep Martí (harmònica) i Pep Garcia (baix). La traducció de l'original Toads revisited és de Josep M. Jaumà. 

Bon confinament. Quedeu-vos a casa, amb o sense treball.

Retorn als gripaus

Passejar pel parc hauria

d’ésser millor que treballar :

l’estany, la llum del sol,

la gespa on reposar,

somort renou d’infants

minyones d’uniforme...

No és que sigui un mal lloc,

però no em fa cap gràcia

d’arribar a ser un d’aquests

que et trobes a les tardes,

hemiplègics fent uns passos,

oficinistes amb espasmes,

malalts accidentats

pàlids com la cera

i tipus d’abrics llargs

furgant les papereres...

Tots fugint del gripau

treball, per ximples o dèbils.

Imagina’t ser un d’ells!

Sentir tocar les hores,

veure repartir el pa,

veure el sol que se’n va

i els nens tornant d’escola;

imagina’t ser un d’ells

capficant-se amb misèries

vora un reng de lobèlies,

sense tenir on anar

ni amb qui parlar...

No : doneu-me el meu despatx,

la secretària empolistrada,

el : “Vol-que-li-guardi-la-trucada?”

Què podria respondre

si a les quatre ja és fosc

i acabem un altre any?

Do’m el braç, vell gripau;

ajuda’m, Cami del Cementiri avall.

Philip Larkin. Versió de Josep M Jaumà.

Dos concerts

Presentant "Surant com les pedres" a Bellprat

Fent el nostre estimat "Ran de les coses" a l'Horiginal

Els mestres acostumem a desaparèixer en determinats períodes de la vida social. En el meu cas, des de la tornada de Finlàndia que no he fet més que encadenar feines que m'han tingut ocupat fins a final de curs. Ara, ja molt més relaxat, intentaré recuperar una certa vida a la xarxa, mentre vaig fent pòsit de tot el que he viscut aquest temps i no he pogut compartir amb vosaltres.
D'entrada els meus dos darrers concerts. Un, l'estrena mundial del meu espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana, Surant com les pedres, a la Fira de Bellprat. L'altre, la represa del nostre estimat Ran de les coses (Philip Larkin) a un lloc tan emblemàtic com l'Horiginal. Com que ja ho he explicat als blogs respectius, us poso l'enllaç per si voleu seguir-ne les pistes.

I bon estiu a tothom!!!

RAN DE LES PEDRES… O SURANT COM LES COSES?

Se'ns acumula la feina. Si el diumenge presentàvem la poesia de Subirana, demà dimecres reprenem la de Philip Larkin. Canvi de xip. A veure si entre tant poema i tanta cançó se'm colen uns versos de "Surant com les pedres" a "Ran de les coses"… i acabem presentant la poesia de Philip Subirana…
És curiós perquè ara recordo que a Larkin no li agradaven gens aquests recitals poètics, en fugia com un gat escaldat ho fa de l'aigua tèbia:

“Escuchar un poema, a diferencia de leerlo impreso, supone una pérdida enorme —de la forma, la puntuación, las cursivas y hasta de saber cuánto falta para que termine. Leerlo en la página significa que puedes ir a tu propio ritmo, asimilándolo como corresponde; escucharlo implica que eres arrastrado por la velocidad del lector, pasando por alto cosas, no considerándolas, (...) Cuando escribes un poema, pones en él todo lo necesario: el lector debería poder «escucharlo» de un modo tan claro como si estuvieras a su lado recitándoselo. Y, por supuesto, esta moda de las lecturas poéticas ha hecho que nazca esa especie de poesía que puedes entenderla a la primera: ritmos fáciles, emociones fáciles, una sintaxis fácil. No creo que eso se sostenga en el papel.” (1)

 I a Subirana, tot i que hi participa sovint, hi endevino una certa prevenció:

“Enmig de la gent, les ganes irreprimibles d’estar sol. Per a no res: estirar-me al llit a llegir amb calma diaris endarrerits, veure la televisió durant hores canviant i canviant de canal, passejar de nit per voreres desertes mirant aparadors i aparadors barrats i il·luminats, seure a sopar en un bar sense dir res i poder mirar i escoltar, mirar i pensar que ningú no em coneix, i respirar. Prou somriures falsos i vertaders, prou relacions i conversa amb ganes i sense, prou evitar la boja de la reunió, prou opinar en veu alta davant de tothom i just alhora demanar-te per què ho fas, prou dubtar si acabaràs sortint o no a recitar. Prou"  (2)

A veure si acabaré trobant un nexe ocult entre un i altre. Potser recitar Subirana després de Larkin no és tan allunyat com podria semblar a simple vista. I si no digueu-me si aquesta tendència a la misantropia i a "evitar la boja de la reunió" no troba algun ressò en aquests versos de Larkin:

"Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb alguna copa de xerès a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;" (3)

                                          


(1) Tret d'una entrevista que Robert Phillips li va fer per a la revista The Paris Review, l'any 1982 que vaig trobar penjada en el blog Transtierros. No en sé l'autor però si puc oferir-vos l'enllaç: http://transtierros.blogspot.com.es/2014/07/philip-larkin-quien-es-jorge-luis-borges.html

(2) Tret del llibre de notes de Jaume Subirana, Suomenlinna, premi Fundació Enciclopèdia Catalana, editat a Proa beta l'any 2000.

(3) Del poema Vers de société, Labreu edicions, 2009. Traducció de Marcel Riera.

Recomençar

Aquesta és la meva col·laboració a la trobada virtual del blog "Roda el món i torna al bloc":

Cap d'any. Gener. La força del cicle que es renova. Com també ho fem per Sant Joan. I els mestres el setembre. Temps de propòsits, temps d'esperança que dipositem, vés a saber per què, en el calendari. Potser perquè així sentim que el canvi extern ens donarà una empenta per acomplir els nostres reptes més personals. I col·lectius. 

A la taula de cap d'any n'escrivírem uns quants per a l'any que comença: felicita, disfruta, il·lusiona't, comparteix, llegeix… I a sobre de cada un d'ells un gra de raïm, el raïm de la sort -diuen. Som fets de rituals i als rituals ens devem. Sagrats o laics, cerimonials o simpàtics, alguna cosa han de tenir que ens lliguen a alguna cosa ancestral, molt antiga i segurament per això molt sàvia. Com quan a les parets humides i fredes de les coves pintàrem figures humanes caçant, com quan en absis romànics convertírem en art la representació del diví amb les nostres pors i les nostres esperances. Com encara ara quan donem cops a un tió conjurant la il·lusió dels més petits entorn nostre.

Propòsit, determini, resolució, designi, intenció, decisió… molts noms per a una mateixa força. La que ens permet sentir-nos partíceps del cicle de la vida, on la mort és sempre un pas cap a la nova naixença.

Em vénen al cap els versos d'un dels poetes més tristos però més sincers alhora: Philip Larkin. Fins i tot per a ell existeix la renaixença. Està escrita a les vetes dels anells dels arbres:

"L'any passat és mort, semblen dir, era un assaig,

i ara cal començar de nou, de nou, de nou."

Philip Larkin, Fragment d'Els arbres. Dins del llibre Finestrals 

Traducció de Marcel Riera. Labreu edicions (2010).

M'he traslladat al blog d'estiu

Pep Garcia sota l'atenta -i sorneguera- mirada de Larkin (Foto Marta Pérez)

 Sí nois, aquests dies m'he traslladat al pis del costat, o sigui al blog del costat : Ran de les coses. Allà tinc molta feina -com podreu comprovar si us hi deixeu caure- i ara, a l'estiu, s'hi està més fresquet. El nostre Projecte Larkin està vivint un dels seus moments més dolços des que el vaig començar ara ja fa quatre anys. Quatre!  Ha costat molt de temps d'assajos, tria de poemes, muntatge del concert, detalls escènics i, sobretot, sobretot, ha costat molt sortir de casa per ensenyar-lo arreu. Aviat farà just un any que, des de l'Agrícol-Centre Artístic del Penedès, el Pere Martí i l'Anna Ruiz van apostar per nosaltres. Gràcies! És de justícia reconèixer-ho ara que comença a córrer més enllà del Penedès. Després el Pep del Forat del Pany també ens va acollir a casa seva i ens va deixar oferir-vos el nostre treball. Gràcies Pep. I aquest juliol la cosa s'ha obert definitivament. Primer la Marta Pérez, al Cicle Contrapunt Poètic i, ben aviat, el Xavier de la llibreria Nollegiu i la Flora i el Lluís de Cal Magre. Gràcies a tots per deixar-nos un racó on poder fer el que ara ens ve més de gust de fer: recitar i cantar la poesia de Philip Larkin.
Ja ho sabeu, doncs. Si ens voleu sentir, estem al pis del costat. Us reservem un raconet al costat de la finestra mentre escolteu com el Pep Puig ens recita uns versos de Larkin...

"Ran de les coses" escampa la poesia de Philip Larkin aquest juliol!!

3 de juliol, 19 h. a CONTRAPUNT POÈTIC. Aula de Música i Teatre Musical  (St Feliu de LLobregat)

11 de juliol a la Llibreria Nollegiu (Poblenou)

 17 de juliol a Cal Magre (Callús)

US HI ESPEREM!!!

Poesía reunida (Philip Larkin)

Des d'aquí us enllaço al comentari sobre "Poesía reunida" que he penjat al meu blog sobre Philip Larkin.

Larkin vist pel forat (del pany)

Fotos (esplèndides!!!) de Pep Puig Rafecas

"Brindo per l'home més esblanqueït que conec, / tot i que el blanc no és el meu color favorit". Així acaba el Pep el nostre petit recital sobre Larkin. De seguida, se sent pels altaveus una veu més aviat fosca i poc expressiva. És ell, el poeta, recitant els seus versos:

"Quaterly, as it is, money reproaches me: / Why do you let me lie here wastefully?…"

Nosaltres anem marxant de l'escenari i deixem que Larkin acabi el seu propi espectacle com l'ha començat, recitant un poema. Es fa el silenci i el públic, encara expectant, no sap si aplaudir. Algú comença i dóna el senyal. Llavors l'aplaudiment creix i s'escampa per l'espai encara en penombra, només il·luminat pels focus que emmarquen el racó on fins fa just uns segons érem nosaltres. No ens fem pregar i sortim de nou a la llum, ara per saludar i agrair als que han vingut que hagin decidit sortir de casa un diumenge a la tarda per anar a escoltar poesia. Agrair també a tots els que ho han fet possible. I un parell de bisos per acabar.

És una sensació molt especial la que et recorre per dins. Una barreja d'agraïment, distensió i felicitat. Hem complert amb escreix les expectatives que ens havíem creat en plantejar el nostre recital poètico-musical. L'escalf del públic ens ho confirma. I això està molt bé. És un moment únic i val la pena gaudir-lo. Com hem gaudit també de cada un dels moments de Ran de les coses. Cada poema, cada cançó, cada silenci. Un espectacle està fet de molts petits moments que, sumats, et porten a aquest esclat final: la manera com el Pep ha aturat el vers per remarcar una paraula, gairebé un xiuxiueig; aquell lament del saxo ara, aquell so rabiós després; les notes greus del baix que, caminant, ho omplen tot i ens ajuden a caminar a tots els altres; la veu que em surt de dins desgranant cada un dels mots de Larkin, buscant-hi matisos, colors diversos…

Després parles amb la gent i el millor elogi és quan et diuen que els cinquanta minuts els han passat com si res, enllaçant poema, cançó i els textos on Larkin parla de si mateix, que no s'ho esperaven així, que no s'imaginaven un espectacle de poesia tan amè, on tot flueix i acaba donant una sensació rodona, acabada, polida… En fi, ja sé que no està bé lloar-se un mateix, però aquestes, més o menys, són algunes de les paraules que ens van dir i m'agrada compartir-les.

I res més, convidar-vos al proper si ahir no hi vau poder ser. O a venir un altre cop si us han quedat ganes de tornar-ho a sentir per a captar nous detalls que -ja se sap- amb una primera vegada no n'hi ha prou...

La poesia de Philip Larkin al Forat del Pany (Vilafranca)

El setmanari El 3 de Vuit avui es fa ressò del nostre recital musico-poètic sobre Philip Larkin al Forat del Pany aquest diumenge. Us hi esperem!!!

Un cop més... Larkin

Continuo endinsant-me en l'obra de Philip Larkin. Acabo de llegir la seva novel·la Una noia a l'hivern i, la veritat, no entenc encara que no es dediqués a escriure'n més. I encara em crec menys allò que deia sobre escriure'n :

"Crec senzillament que eren massa difícils per a mi. He dit en algun lloc que les novel·les són sobre altra gent i que els poemes són sobre un mateix. Em sembla que aquí hi havia el veritable maldecap, de veritat. No sabia prou coses sobre els altres, no m’agradaven prou." 

Larkin escriu amb un domini del llenguatge excepcional, buscant la precisió dels mots fins al límit -he hagut d'utilitzar el diccionari com mai. Això li permet definir amb un munt de matisos el pensament, les sensacions i els sentiments dels personatges. Potser Larkin té raó en una cosa : no sap prou coses sobre els altres i per això parla d'ell. Els seus personatges -sobretot Katherine, la protagonista- són, en certa manera, alter egos d'ell mateix : solitaris, amb força problemes per relacionar-se - o per entendre- les altres persones, infeliços, desencantats i, tanmateix, amb una força vital que els empeny a viure, encara que sigui el dia a dia, conscients que sols es tenen a si mateixos :

"En endavant, si necessitava conhort, hauria de consolar-se tota sola; si havia de ser feliç, la felicitat hauria de néixer ardentment de la seva pròpia naturalesa. En un mot : ja que aparentment les persones no l'afectaven, tampoc no podrien ajudar-la, i si havia de continuar vivint, hauria de treure forces del seu interior"

Potser m'equivoco i barrejo l'obra amb l'autor. Hi ha massa moments, però, on se'm fan presents dels versos de Larkin mentre segueixo el camí d'aquesta noia a l'hivern, per a qui tot s'ha acabat i és lliure de distreure's "amb les coses superficials que no li caldria recordar : el so de l'aigua, el cant dels ocells propers, el xiulet d'un tren remot."  Com quan Larkin diu, al final del seu poema  Oblida-te'n :

I les pàgines buides?

Si mai les empleno

que sigui observant

recurrències celestials,

quin dia arriben les flors

i quan se'n van els ocells.

Més impressions a Projecte Larkin.

Tocant el cor

Ja fa alguns mesos que estic preparant una proposta escènica sobre un poeta anglès poc conegut : Philip Larkin, de qui ja vaig parlar en aquest blog. Ahir, mentre, llegia un article sobre ell de Josep M Jaumà (*), vaig trobar una cita deliciosa. El seu autor és Leslie Stephen, ni més ni menys que el pare de Virgínia Wolf :

"La finalitat última del poeta hauria de ser tocar-nos el cor a base de mostrar-nos el seu, i no pas exhibir els seus coneixements, o el seu bon gust, o la seva habilitat a imitar les notes dels seus predecessors."

(Leslie Stephen)

(*) Josep M JAUMÀ, El llindar gastat i el poeta Philip Larkin, Revista Els Marges núm 25, 1982

La tendresa de la infelicitat

M’agrada mirar als prestatges de poesia de les llibreries a veure què hi trobo. Sovint em deixo captivar per qualsevol detall del llibre i me l’enduc a casa. No sempre l’encerto, esclar, però quan ho faig sento més satisfacció que si hagués triat sobre segur. Així vaig trobar Finestrals.

Al pròleg de Marcel Riera, responsable també de la traducció, vaig descobrir que l’autor de Finestrals és Philip Larkin (1922-1985), un dels millors poetes menors en llengua anglesa. Personatge solitari, gairebé misantrop, va compaginar la seva reduïda activitat literària amb la feina de bibliotecari. Publicà cinc reculls poètics, un parell de novel·les i un munt d’articles sobre jazz, a part de la seva obra crítica.

Els poemes de Larkin són tristos, desenganyats, crítics, sovint molt càustics però, no saps com, et deixen la sensació d’una certa tendresa barrejada amb nostàlgia que sembla dir-te : noi, no hi ha més que això, aprofita-ho! Larkin evoca la seva joventut com un temps ja perdut : allò que ja no pot tornar, / però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat. Aquests temes més personals es barregen amb una aguda observació de la quotidianitat. Els dissabtes de fira, la gent a la platja, un hospital... apareixen davant nostre sota la seva àcida mirada. Però, fins i tot en un funeral a una prostituta, hi veu una espurna de claror : Se sent una veu que canta / a la Kitty, o a la Katy, / com si el nom hagués significat una vegada / tot l’amor, tota la bellesa.

El to humorístic que sovint acompanya el seu vers té un doble efecte : li serveix per a furgar en la nafra i, alhora, aplicar-hi un bàlsam, una mena de compassió. Destaca també l’ús dels registres lingüístics. Del més formal i literari pot descendir al més col.loquial, una mica –com diu Riera- per “épater” :  Et varen ben fotre, el papa i la mama.  Tot plegat s’encabeix en un vers i unes formes estròfiques molt treballats -tot i semblar el contrari-, i una rima de vegades omnipresent, pensada per a col.laborar amb el to irònic del poema. 

“És la infelicitat allò que provoca el poema. És molt difícil escriure sobre ser feliç.”  diu Larkin en una entrevista inclosa en aquesta edició bilingüe - i que ja vaig comentar en aquest bloc- Potser per això agraïm la tímida esperança de Els arbres :  L’any passat és mort, semblen dir, era un assaig. / I ara cal començar de nou, de nou, de nou. 

La felicitat escriu en blanc

Llegeixo una entrevista a Philip Larkin que hi ha al final del seu llibre de poemes "Finestrals" (un altre dia en parlaré). 

M'ha fet gràcia, un cop més, retrobar un vell tema (oi, Laia?) sobre la poesia i la felicitat. Li pregunten si la infelicitat, que és tan present a la poesia de Larkin, és fruit de la seva visió de la vida. I respon :

"De fet m'agrada pensar de mi mateix que sóc força divertit, i espero que això es percebi en la meva escriptura. Però és la infelicitat allò que provoca el poema. Ser feliç no el provoca. Com diu en algun lloc Montherlant, la felicitat escriu en blanc. És molt difícil escriure sobre ser feliç. És molt fàcil escriure sobre ser desgraciat. I penso que haver escrit sobre la infelicitat és probablement la causa de la meva popularitat, si és que en tinc. Al cap i a la fi la majoria de la gent és infeliç, no li sembla?"