ELS LLOPS DE LA LLUNA ROJA

La primera edició a Empúries (2002) i la flamant reedició a El roure de Can Roca (2022)

Quan en Josep-Francesc Delgado, l'autor -i bon amic meu-, va demanar-me una ressenya que ell creia que jo havia escrit sobre Els llops de la lluna roja per tal de poder incorporar-la al seu web ara que n'havia fet una nova edició, vaig haver-li de dir que aquesta ressenya no existia, no l'havia escrita mai.

Vaig córrer a buscar el llibre per si el trobava en algun prestatge i... allà era encara, esperant-me pacient. No n'havia escrit cap comentari perquè, senzillament, no l'havia llegit. I em va semblar el moment perfecte per a fer-ho.

Uns quants dies més tard -mentre acabava de lluitar contra una covid que finalment m'ha atrapat- vaig enllestir-la. Quin goig de lectura! Havia recuperat velles sensacions, les mateixes que havia tingut en llegir la seva tetralogia sobre l'Himàlaia -aquesta sí que l'he ressenyada en aquest blog-: una barreja de gaudi literari, trama fascinant i aprenentatge de realitats per a mi molt llunyanes (l'Himàlaia, el budisme, els xerpes, el ieti...).

Només que aquí el personatge principal no és "l'abominable home de les neus" sinó el llop. Per a ser més concrets una llopada que travessa el Berguedà -i bona part del nostre Pirineu Oriental- durant l'hivern del 38, en ple tram final de la guerra civil espanyola. Aquesta llopada, però, no va sola, la persegueix la Maria, una pastora de tretze anys que es farà dona durant aquestes setmanes en que intentarà recuperar el Fílax, el seu gos mastí. 

La novel·la justifica molt bé la presència d'aquests llops en un territori d'on havien desaparegut des de feia un munt d'anys. Aquí és on se'ns mostra el completíssim treball de documentació de Delgado que, tot i amarar tota l'obra, mai s'imposa a la trama. Un exercici que es descobreix amb tota la seva amplitud al final de la novel·la, en un apèndix informatiu que, per desgràcia, no apareix en aquesta nova edició. 

Sigui com sigui, gràcies a aquesta feina prèvia, les aventures que se'ns expliquen prenen una vida i una versemblança difícilment possibles altrament. Menció especial crec que mereix el capítol dedicat a Tío Lobo, el més expert caçador de feristeles -"alimañeros" en castellà- que ens parla de la cacera del llop en terres castellanes a principis del segle XX. Un altre moment per a mi molt especial és l'aparició del Dr. Trueta enmig de les llargues columnes d'exiliats.(1)

El ritme narratiu és abassegador, se t'emporta des de la primera línia. No té moments baixos. Això sí, sap combinar moments d'un vertigen absolut, com la persecució de la llopada per part de la protagonista a través de mig Pirineu, amb d'altres d'una agradable placidesa, com quan la Maria aconsegueix descansar finalment en una cabana al mig del bosc mentre es guareix de les seves ferides.

Com a totes les novel·les de Delgado és impossible destriar el fil narratiu d'una sempre discreta però constant reflexió de fons. En aquest cas el dilema és si el llop, animal que arrossega una mala fama llegendària -en part justificada-, té dret a conviure amb l'home, aquest altre animal que, sovint, es comporta oblidant les lleis de la natura i fent girar el món al seu voltant. A la vista està on ens ha portat aquesta visió antropocèntrica. Ara que es torna a plantejar la reintroducció del llop a casa nostra és un tema que caldrà abordar amb tota la transparència i tenint en compte tots els sectors perquè no passi com amb l'ós.

L'altre gran tema d'Els llops... és la guerra i tot allò que se'n deriva. Explicada tal i com la degueren viure als masos rurals allunyats del front i de les grans ciutats quan descobriren que, de cop, els queia a sobre. Les rancúnies, l'odi, el feixisme, el fanatisme d'alguns sectors diguem-ne "esquerrans", també la solidaritat... En resum, les petites històries que als pobles van marcar més d'una generació són aquí presents fruit també de l'excel·lent treball de documentació, molts cops recollides de primera mà, fins i tot del mateix nucli familiar de l'autor. Els adolescents d'avui dia descobriran més sobre la guerra en aquesta novel·la que segurament en molts manuals d'història. Els arribarà a través dels sentiments dels personatges i de les sensacions més bàsiques: la por, el fred, la gana, el dolor...

I l'amor. O la descoberta de les beceroles de l'amor en el cos i el cor d'una nena/noia de tretze anys que creix a marxes forçades. Crec que el personatge de la Maria, la pastora, els atraparà des del primer moment i, malgrat la distància generacional i cultural, compartiran els seus anhels, el seu empoderament "avant la lettre", el seu lligam amb la tradició i els valors d'una època que respecta però que transgredeix per fer-se gran, com han fet i faran totes les generacions abans i després d'ella.

Els joves d'avui dia no poden esperar vint anys -com he fet jo- a llegir aquesta novel·la. Sense cap mena de dubte és una excel·lent proposta de regal per aquest Nadal que s'apropa. O per a qualsevol moment, sempre hi ha una bona excusa per a regalar cultura. Bona literatura.

Des d'aquí celebrem la reedició d'Els llops de la lluna roja i li desitgem llarga vida.

(1) La casualitat va voler que, just enllestida aquesta novel·la, llegís un dels capítols de Moments estel·lars de Catalunya de Joan Bosch (La Campana). En concret el titulat: "La victòria final sobre la gangrena". Apassionant.

Surant com les pedres… a Bellprat

Diumenge busqueu-me a Bellprat. A les 4 de la tarda (canícula migdiadera) estaré al Local Social a punt d'escampar la flaire dels versos de Jaume Subirana en estrena mundial.

Hi sou convidats, no cal dir-ho.

Ara, jo us recomanaria venir abans i voltar per la fira tot el dia (o el dissabte) que hi fan moltes coses.

Com, per exemple, una xerrada sobre "Per què escrivim" a càrrec d'un servidor i amb la inestimable col·laboració de Josep-Francesc Delgado, escriptor de peripècies vitals per les valls dels xerpes.

El plaer de la generositat

En l'edició de "El 3 de Vuit" de divendres passat  (11/7/14)
va aparèixer la meva ressenya sobre "En Quim i el grill" de l'escriptor i crític Pere Martí i Bertran. Aquí la teniu.

La tomba de Tiangbotxé: rere les passes del ieti

El monestir de Tiangbotxé (Mike Matty)

Fa poc us parlava de la presentació de La tomba de Tiangbotxé, la darrera novel·la de Josep-Francesc Delgado, dins dels actes del 20è aniversari del programa "Llegir per sentir" de Ràdio Vilafranca. Avui, un cop llegida, ja us puc parlar d'ella en primera persona.

I començaré dient-vos que ha estat una lectura apassionant, sense treva. Si en comentar la novel·la anterior de la tetralogia, Sota el signe de Durga, apuntava un petit però a causa de l' "excés d'informació sobre la cultura i la religió xerpes. Excés perquè no arribes a poder pair-la bé mentre vas llegint la novel·la i esperes, d'altra banda, que avancin les peripècies dels protagonistes", puc dir que aquest aspecte ha desaparegut totalment en aquesta. I no perquè l'autor no continuï oferint-nos un ampli desplegament del seu treball documental, sinó perquè, en aquest cas, ha sabut -al meu entendre- dosificar-lo en la mida justa per no desviar l'atenció de la trama. Està clar que hi ha tingut molt a veure el fet que part d'aquesta informació s'hagi desviat del cos central del text als peus de pàgina, però també que l'autor hagi triat molt més quina informació donar-nos i, sobretot, com fer-ho. Molts cops són els mateixos personatges, en els seus diàlegs, o en la descripció dels seus pensaments que en fa el narrador omniscient, els que ens aporten amb mesura aquelles dades que els han servit a ells com a personatges per a justificar la seva aventura personal, i a l'autor per a dotar el conjunt d'un alt nivell de versemblança. El llibre es clou, a més, amb un epíleg on, a base d'endreces i reconeixements, l'autor ens fa partíceps del seu treball d'investigació de les fonts que li han servit per a bastir la seva novel·la. I el lector agraeix que, un cop finalitzada la trama, pugui endinsar-se més en tot aquest món barreja de mítica, llegenda i ciència -biologia, arqueologia i antropologia- que s'amaga darrere l'etiqueta de "l'home dels indrets rocallosos", per a nosaltres el ieti.

Us acabo de desvetllar un dels eixos centrals de la novel·la: la recerca d'aquest ésser viu, barreja -segons les diverses aproximacions- d'homínid, primat, ós… Si la cultura i religió xerpes estaven en el centre de la peripècia vital de l'anterior novel·la, en aquesta és el yeh-teh qui arrossega tota la trama. Potser per això també es fa més atractiu al lector, des d'un punt de vista narratiu, perquè aquest misteri el captiva des de l'inici i no l'abandona en cap moment. Atracció que es complementa, a voltes, amb tocs de veritable novel·la d'intriga. No desvetllaré -òbviament- cap element d'aquest argument, però, tanmateix, no he pogut resistir la temptació de fer-vos-en un petit tast, sense més comentaris:

"Aleshores el va veure, just a l'altre cantó. Devia fer més de dos metres vint La silueta es retallava a contrallum de la Lluna vella i només en podia distingir els contorns. Els braços se li allargaven gairebé fins els genolls i a través de l'estrèpit constant de l'aigua i de l'enterboliment de l'aire per l'escuma, en va sentir el crit, aquell crit que s'assemblava al xiulet del vent."

Si es tracta o no del yeh-teh ho haureu de descobrir vosaltres mateixos.

Malgrat el que es pugui desprendre de les meves paraules aquesta novel·la és molt més que la recerca del ieti. Si ja en l'anterior apuntava que els personatges "arrosseguen algun ròssec del passat no resolt que l'Himàlaia s'encarregarà de reobrir i col·locar en el centre de la seva aventura vital", aquí el tractament psicològic de cada un d'ells aprofundeix encara molt més i els situa en veritables cruïlles vitals que fan treure de cadascú el millor i el pitjor. Hi ha un contrast evident entre la manera occidental de resoldre els conflictes i la visió més global -heurística podríem dir- que aporten els personatges autòctons, alguns amb veritables poders mentals que els situen més enllà de l'aquí i l'ara, que ajuden a l'Estel, l'Heura o en Josep a arribar a un estat d'equilibri i pau interior que els permeti fer la tria correcta.

Un cop més tinc la sensació que, només llegint l'obra, podreu fer-vos-en càrrec. Aquests mots sols han volgut ser un convit a fer-ho. Un garantia que La tomba de Tiangbotxé no us decebrà quan us deixeu endur per la màgia poètica i el tremp narratiu de Josep-Francesc Delgado. La seguretat que, en acabar de llegir-la, haureu aconseguit aclarir algunes certeses i estareu alhora plens de nous interrogants, que és al capdavall, el que ens fa viure endavant.

Josep-Francesc Delgado

En Josep M Aloy, al seu blog Mascaró de proa, acaba de penjar-hi una ressenya completíssima i, al meu parer, molt encertada. Llegiu-la aquí.

20 anys de "LLegir per sentir" (4): Presentació de "La tomba de Tiangbotxé" i "En Quim i el grill"

Un acte més del 20è aniversari. En aquest cas la presentació del llibre "La tomba de Tiangbotxé" de Josep-Francesc Delgado, una obra que tanca la tetralogia sobre l'Himàlaia que ja vaig comentar en aquest blog.

  “La tomba de Tiangbotxé”, de Josep-Francesc-Delgado, editat a edicions el roure de can roca, col.lecció Butxaca, tanca la tetralogia sobre l’Himàlaia que va començar fa 25 anys amb “Si puges al Sagarmatha” (premi Joaquim ruyra 1988, 30ena edició 2014 ) i va continuar amb Sota el signe de Durga ( premi nacional de literatura 1993, 2a edició 2014 ) i “Nima el xerpa de Namtxe o la recerca d’un norpa errant” ( segon premi internacional Europa 1992, 6ena edició 2014 ). A “La tomba de Tiangbotxé” el lector trobarà l’explicació dels enigmes que travessen la tetralogia. El camí per les valls de l’Himàlaia cap a “La tomba de Tiangbotxé” és també el que fa el lector a través de les vides atzaroses de tres personatges. 

La presentació és doble, ja que la mateixa editorial, El roure de Can Roca, presentarà la nova edició de "En Quim i el grill", un conte infantil de Pere Martí i Bertran.

“En Quim i el grill”, de Pere Martí Bertran, ha estat publicat per Edicions del roure de can roca, a la col•lecció barba blava per a infants, una col•lecció de contes per ser explicada a partir dels 5 anys i per ser llegida a partir dels 8. Pere Martí i Bertran ha escrit una història sobre el respecte a tots els éssers de la natura i també sobre els valors que ens poden transmetre els més grans de la família. Les il•lustracions deMarta Ponce copsen, amb la sensibilitat que la caracteritza, els subtils sentiments dels personatges.

L'acte tindrà lloc a l'Agrícol, Centre Artístic del Penedès, a les 20h del dimarts 22 d'abril.

25 anys i 30 edicions de "Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent"

Fa només uns dies parlava en aquest espai de la novel·la de Josep-Francesc Delgado Sota el signe de Durga. Aprofitava per a fer un petit itinerari per la resta de la seva obra i en destacava Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, que forma una tetralogia amb l'anterior. Doncs bé aleshores ignorava que fes 25 anys de la publicació d'aquesta darrera, ni més ni menys que amb 30 edicions a l'esquena!! Ho podreu llegir millor si aneu al blog de l'amic Josep M Aloy, Mascaró de proa, un dels especialistes en la crítica de la literatura infantil i juvenil d'aquest país.

Immersió a l'Himàlaia i les valls xerpes

Avui m'agradaria parlar-vos d'una de les meves darreres lectures. La vaig enllestir aquesta tardor passada però, per mil i una raons que ara no vénen al cas, he anat posposant el meu comentari i avui he decidit que ja havia arribat l'hora.

Em refereixo a Sota el signe de Durga, de Josep-Francesc Delgado, escriptor, poeta, editor i agitador cultural de mil i una iniciatives, la majoria vinculades al món de la lectura, especialment l'adreçada als més joves, i en la formació dels mestres dins del programa El Gust per la lectura del Departament d'Ensenyament. Ha estat també vinculat a l'Eixam d'amics de la Joana Raspall, que ha impulsat el centenari d'aquesta autora durant el 2013.

Fa molts anys, el vaig descobrir a través d'una narració breu excel·lent Havies d'haver posat la Traviata. Després vaig llegir una de les seves novel·les més llegides entre el públic juvenil: Si puges el Sagarmatha quan fumeja neu i vent (Sagarmatha és el nom nepalès del sostre del món, l'Everest). Allà hi vaig descobrir la seva passió per l'Himàlaia i la seva gent, especialment el poble xerpa i el seus costums. Es tracta d'una novel·la que t'atrapa des del primer moment fins al final. Us la recomano de totes totes. (1)

També he tastat la seva poesia infantil. Especialment dos llibres:  Cosari  i  Endevina, endevinaràs, quin animal seràs, on hi podreu trobar poemes enginyosos, divertits i molt ben construïts, que he fet servir més d'una vegada amb èxit entre els meus alumnes.

No sé si es poden trobar tots aquests materials. Ja coneixeu com treballa el sector editorial a casa nostra i, sovint, no es pot permetre -o no vol arriscar-se- a mantenir títols en un mercat que publica massa i no sempre prou dignament. Les novetats s'emporten les que ja no ho són i així és molt difícil recuperar velles lectures. Però això és tot un altre tema i -com diria l'inefable Pujol- avui no toca.

Sí que he vist que en el seu darrer projecte, Edicions del Roure de Can Roca, Josep-Francesc Delgado ha aprofitat per a recuperar alguns dels seus propis llibres. Si us interessen, doneu un cop d'ull al seu web.

Tot aquest llarg passeig per arribar a la darrera lectura seva que he fet:  Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura 1993). Pertany a la tetralogia de novel·les que Delgado va escriure sobre les valls xerpes de l'Himàlia (les altres són la ja citada Si puges al Sagarmatha…, Nima el xerpa de Namtxe  i  La tomba de Tiangbotxé).

Pels que alguna vegada ens hem sentit atrets per l'himalaisme, encara que sigui asseguts al sofà de casa llegint-ne alguna aventura d'altres, la lectura de les obres de Josep-Francesc Delgado és un gran plaer. Perquè et situa en un espai on l'aventura personal, el repte esportiu i el creixement interior es donen la mà. Tot això amanit amb unes trames més o menys atraients, un calidoscopi de personatges amb les seves lluites internes i un profund coneixement de la religiositat, la geografia i els costums quotidians d'aquests verals, fruit d'estades de primera mà de l'autor.

Sota el signe de Durga és tot això. Comparteix amb Si puges al Sagarmatha… molts d'aquests elements però es tracta d'una obra més ambiciosa. No només per l'extensió -voreja el mig miler de pàgines- sinó pel plantejament de tota l'obra, que aposta per endinsar-se en aquest món oriental de totes totes. Ens hi sentim submergits fins al moll de l'os i tastem en pròpia pell les dures situacions que pateixen els personatges en un ambient declaradament poc confortable per a un occidental poc avesat, més encara per al muntanyenc de sofà de què us parlava abans. Immersió en tota regla, no només física, sinó espiritual. Delgado aprofita aquesta obra per apropar-nos a la rica religiositat d'aquests verals -que tant ha captivat a molts desencisats de la vella i rància mitologia amb que el cristianisme se'ns ha presentat a casa nostra, sovint amb un munt de concomitàncies morals i polítiques reaccionàries. Assistim -en aquesta novel·la- a un curs accelerat però extens de la mitologia budista, especialment la que es viu en aquelles valls tan altes. Si he de buscar algun "però" entre els molts encerts d'aquesta obra jo el trobaria potser en aquest excés d'informació sobre la cultura i la religió xerpes. Excés perquè no arribes a poder pair-la bé mentre vas llegint la novel·la i esperes, d'altra banda, que avancin les peripècies dels protagonistes.

Els protagonistes són una colla d'amics i coneguts d'edats diverses, malgrat que el centre de força es viu entre els més joves i la seva descoberta interior. Descoberta en la que els més madurs, lògicament, hi tenen un paper important per allò de l'experiència viscuda. I malgrat la joventut, però, tots arrosseguen algun ròssec del passat no resolt que l'Himàlaia s'encarregarà de reobrir i col·locar en el centre de la seva aventura vital. De les novel·les que li he llegit potser és en la que Delgado aposta més per un tractament de la psicologia dels personatges, enfrontats als seus dimonis interiors, mantenint, però, aquella espurna de força i esperança en la vida que els fa també arriscar-la fins a les últimes conseqüències.

Sóc conscient que no estic explicant l'argument i potser no us en feu prou la idea. Ho faig expressament, primer per no desvelar elements que nodreixen la intriga de la novel·la, i segon perquè no és fàcil tampoc explicar la xarxa de situacions personals que es creuen en aquesta novel·la. Sapigueu, tan sols, que l'escenari és el d'aquestes valls xerpes i que tots els personatges afronten un repte comú que és l'ascensió ni més ni menys que del sostre de la terra, el Txomo-Lungma en tibetà, el Sagarmatha en nepalès, el que, per a la majoria de mortals, es diu Everest.

Hi ha encara dos elements més que voldria destacar a part de la rica prosa que gasta Delgado -es nota que té ànima de poeta-: un és l'aparició de l'element misteriós al voltant d'un homínid que algunes cultures han batejat com l'home de les neus (detesto afegir-hi l'adjectiu d'abominable); l'altre és la incorporació d'uns altres textos que relaten un viatge -documentat històricament- que un jesuïta anomenat Antoni de Montserrat va fer a l'Himàlaia durant el segle XVI i on es troben també traces de la presència del yeh-teh. Textos que testimonien la presència dels jesuïtes a les missions orientals en èpoques tan reculades.

Sóc conscient que us he clavat un discurs que déu n'hi dó. Si heu arribat fins aquí espero que us hagin quedat ganes de llegir Sota el signe de Durga o qualsevol de les obres d'aquest editor massa ocupat per a regalar-nos amb una obra nova. Esperem que aviat s'hi repensi. 

(1) Uns quants dies més tard d'aquest article, en Josep M Aloy al seu blog "Mascaró de proa" ha publicat un extens comentari sobre aquesta novel·la de la qual se celebren 25 anys i 30 edicions!!