No sóc jo qui ha de fer aquesta crònica i, tanmateix, em sento obligat a compartir amb vosaltres el que vaig viure ahir a Ordal com a convidat.
50 anys de qualsevol cosa no són cap broma. I malgrat que l'humor va regnar a doll ahir en aquest aniversari potser l'emoció més viscuda va ser la de generositat i agraïment cap a una colla de gent que fa mig segle van fer possible que una gent d'Ordal comencés a caminar buscant una vida nova… Durant set anys (dels durs anys de finals del franquisme), de 1966 al 1973, un grup de joves, acompanyats per alguns adults que els feren més pla el camí, van començar a viure una aventura que avui encara dura. Sí, perquè, més que nostàlgia, ahir es respirava la certesa que tot allò viscut i après, els ha fet millors persones i, al capdavall, ha ajudat a fer també un país millor -com diu la cançó. I mira que avui això ens fa molta falta, encara.
 |
| La colla dinant al polisportiu d'Ordal |
 |
| "Els remença" (Josep Martí i Ferran Rosés per l'esquerra - i el Pep Miralles, segon per la dreta) al costat d'un servidor. En tercera fila l'Arnella i l'Agustí Coromines, autor del documental "Jaume Arnella, el joglar". |
Jo, com a espectador privilegiat d'aquesta orgia de sentiments vaig viure-ho des del meu passat escolta a Manresa, que s'assembla molt al d'aquests del Farigola Folk. Durant sis anys es visqueren moltes anècdotes -ahir en vam sentir algunes per boca dels seus protagonistes. I vam cantar molt, molt. No em sé els noms -perdoneu- però uns quants d'aquells cantaires van fer ressonar les seves veus un cop més convidant-nos al cant. Cançons que jo he cantat desenes -potser algun centenar- de vegades i que porto amb mi com un pòsit, un pòsit que ahir es va remoure de nou.
 |
| En Jaume Arnella i el Pep Miralles |
 |
| La Montse Ibáñez -mestra de cerimònies i també cantant- acompanyada de la Cèlia |
 |
| Els DUM (del llatí dum = mentrestant) |
 |
| El cuiner (quina fideuà!) cantador (i quina Estaca!) |
 |
| Els Remença -amb algun infiltrat |
 |
| Tots els cantadors al final de l'acte |
I per acabar-ho de rematar -per si tot això fos poc- apareix en Jaume Arnella amb la guitarra i ens convida a cantar "Les rondes del vi", o "Els macarrons", o "La timba de les cartes", o… Perquè heu de saber que -com tants d'altres d'aquella generació com el Xesco Boix, per exemple- l'Arnella també hi va ser des del principi aportant el seu impuls generós, la seva veu i -perquè no també?- el seu humor, la seva implicació, el punt d'utopia necessari.
 |
| Al costat de l'Arnella amb qui hem compartit molts bons moments al Dansàneu, al CAT i en batalles diverses |
Ahir, a part de celebrar aquests 50 anys dels campaments d'Ordal, tota aquesta colla va voler fer-li també un petit i sentit homenatge. Per això s'havia convidat també a l'Agustí Coromines, autor del documental "Jaume Arnella, el joglar" (un petitíssim tast aquí) perquè en fes la presentació. No es podia tancar millor aquesta celebració. El documental és d'una qualitat excepcional i repassa de manera amena però alhora exhaustiva la figura i l'obra d'aquest cantador, romancer, agitador cultural i recuperador del nostre patrimoni musical que és en Jaume Arnella. Gràcies a la col·laboració de diverses institucions i també al micromecenatge de més de dues-centes persones tenim ara un excel·lent document a l'altura del seu referent. El Jaume, sempre amb aquella humilitat gens impostada que l'acompanya va dir que sempre havia fet camí amb molts d'altres. D'altres que també surten en aquest treball. Per la part que em toca voldria destacar la del Joan Serra, el meu mestre de dansa, del qual ja us vaig parlar quan ens deixà. És curiós que llavors, parlant d'ell, sortís l'Arnella, i ara, com si fos un efecte mirall, en parlar-vos de l'Arnella aparegui el Serra. Alguna cosa deu voler dir això.
 |
| Presentació del documental a la societat d'Ordal |
De tot plegat em quedo amb les paraules del mateix Coromines quan va dir que no l'havia fet per un atac de nostàlgia sinó tot el contrari, perquè mentre el preparava va descobrir que és d'una actualitat plenament vigent, com tantes lluites del passat que encara ens acompanyen. I que han de servir més que per idealitzar un passat -siempre mejor segons la copla- per a encarar els reptes del futur plens de l'energia de llavors. Encara.
"Busquem una vida nova,
anem a un país millor.
Tothom qui vulgui seguir-nos
prengui timbal i cançó."
PD: Agraïments al Josep Martí, que em va convidar a tocar amb els Remença, quan encara no sabia tot el que m'hi trobaria. I moltes abraçades a la colla d'Ordal, especialment a la Montserrat Ibáñez -amb qui he compartit també tants moments de la nostra estimada feina de mestre/a- per la feina que han fet i continuen fent.
