Ones

Tot llisca, tot ressona un moment i, després, s'esvaeix.

I malgrat aquesta condició líquida, efímera, alguna cosa queda -en l'aire, en la retina, dins teu- i s'escampa pels plecs del cervell mentre s'hi guarda l'empremta sonora, el flaix visual, l'emoció feta paraula. Memòria. Just allò que l'Alz ens pren sense pietat.

Així és "Postals presents per a una mare absent" (Pep Garcia i Orri). Piano. Sorra. Paraules. Una delícia per als sentits i per al cor. I també per al pensament, que deu estar a mig camí d'aquests dos. 

Les postals t'entren pels ulls i les orelles. A voltes com una ventada, d'altres com un huracà, molt més sovint com una pluja fina. I travessen el cervell, de pas, en un camí que duu irremeiablement al cor de l'emoció i el sentiment.

 

Allà romanen uns segons mentre les onades que han provocat al mig de la superfície s'escampen concèntriques en totes direccions. Unes acaben arribant a la vora i remouen suaument pedres i canyissars, gronxats al ritme cadenciós de la paraula. D'altres ones es perden en lenta progressió aigües enllà mentre la nostra memòria intenta en va posseir-les. Ja han fet, però, el seu efecte exposant-nos a la bellesa d'uns mots, uns acords o uns dibuixos a la sorra.

Hi ha encara unes darreres ones que, imperceptiblement, penetren aigua endins -perquè som aigua encara que molt cops ens imaginem pedra. I és en aquest espai ignot, obscur i profund on arrelen. És d'aquí d'on pouarem un altre dia sensacions, records, sentiments. És en aquesta capbussada lenta, a voltes inconscient i sempre molt incerta, d'on rescatarem, com un tresor, perles d'això que anomenem VIDA: amor, dolor, alegria, pèrdua, tendresa.

Som aigua i som memòria on capbussar-nos.

Gràcies Pep . Gràcies Elisenda. Gràcies Toni.

* * *

PS: Això no és una ressenya, no m'ha sortit. Parla d'aquesta delícia que ahir vaig poder gaudir a l'auditori del Conservatori Municipal de Musica de Manresa. Per si voleu saber-ne més aquí us deixo un parell de coses. Segurament us ajudaran a entendre-ho millor.

         

La Maria

La Maria. La nena de Vic que es va quedar sense pare quan era molt petita. La que corria pels racons de la clinica l’Aliança amb sa mare. La jove que ballava sardanes i despatxava destrament darrera el mostrador dels magatzems Santa Clara, a Vic. La noia eixerida que es va enamorar, o  segurament devia ser ella la que el va enamorar a ell, l’August. L’amor de la seva vida, l’un per l’altre. La mare inquieta dins els seus ulls brillants sempre a punt d’abraçar-te. Discreta, polida, vital, generosa, riallera, resolta, disposta. La que ens vetllava, als fills:  No corris, no triguis,  ens deia, fes el que vulguis però no vinguis tard. I si vens tard, vigila. No pateixis mare, i ens deia adéu amb un somriure. La que ens animava: Molt bé, molt bé!, sempre tot li estava molt bé. Ens encoratjava.  La que brodava, la que feia vestits de núvia i tovalloles. La que era destra amb les mans. La que cantava treballant. feinejant, creant. La mare no estava mai quieta.  La que feia somriure fent teatre, aquí a la sala del costat de la parròquia,  fent el personatge que fos, sempre amb un punt d’inventiva. La que cuinava deliciosament, la que recitava inversemblantment de memòria un dels versos populars més llargs que ningú m’ha recitat mai ( i que deia…)  “ A 4 leguas de Pinto y a 30 de Marmolejo, existe un castillo viejo que edificó Chindasvinto...”, i durava 5’ amb el seu castellà de Vic mentre ens moríem de riure i d’emoció. Ni l’alzheimer podia amb ella quan s’arrencava a compartir aquesta història èpica que tant li agradava declamar sempre, sempre, de memòria. A raig, com ella.  Em pregunto quan la devia aprendre… La que ballava amb el pare, la que xerrava de pressa i estimava poc a poc. La que no hi posava mai pegues. I per als néts – Pol, Cesc, Carles i després la Paula -  sempre a punt, quins munts de plats de  macarrons fets amb recepta d’àvia Maria plena d’ingredients tan secrets com senzills. La Maria sempre ben arreglada, sempre tan arriada, sempre tan a punt de tot, per tots. La Maria amb un punt de somriure sempre posat. La reconeixeu, oi? És la Maria.

Pep Garcia

Nota: Avui hem enterrat la mare. Ha estat un dia dur però estranyament bonic alhora. Entre d'altres coses per aquest text tan preciós que ha escrit el meu germà, i que avui ha llegit a la cerimònia. 

Gràcies Pep.

He tornat… a buscar una cosa que havia perdut

Sí, ja ho sé, vaig dir que em traslladava a l'altre blog. Però, com li passa a la parella del relat "Tota la vida" de Bernat Puigtobella -que aprofito per a recomanar-vos-, no he pogut resistir la temptació de tornar al blog "vell" per a buscar una cosa. No, no és un gos. És un llibre. Més ben dit, un llibre digital que aviat veurà la llum en paper. Parlo de Perduts de Pep Garcia. No, no és el llibreter de l'Odissea i company de "Ran de les coses". És un altre Pep Garcia, dels molts que hi deu haver en aquest món. L'estiu passat -just ara fa un any- ja va guanyar el premi de la revista "El Núvol" per un relat d'aquest llibre. Ja en vaig parlar o sigui que no ho tornaré a fer. Llegiu-ho vosaltres mateixos si voleu.

Perduts és un recull de relats breus -la majoria d'un parell de pàgines- que tenen en comú uns protagonistes desorientats, física i -sobretot- vitalment. La majoria han perdut la il·lusió de viure, alguns el control de si mateixos, d'altres el desig. N'hi ha que arriben a perdre físicament la dona, la filla, la família. De vegades és tot un poble que es perd. Jo crec que, en el fons, tots han perdut la pròpia identitat, allò que ens fa sentir-nos únics, valents i feliços davant el món. Per això fan plans, un munt d'estratègies -calculades fins a l'obsessió- per tal d'enfrontar-se a aquesta sensació de desorientació. Un estratagema que els retorni el control de les seves vides… o les seves morts. Sí, alguns estan tan desesperats que l'únic que els queda és decidir com ha de ser la seva mort. Un suïcidi planificat amb l'alegria del que sap una cosa que ningú més sap. Plans i plans que queden, en el darrer moment, en mans de l'atzar. Una mena de fatalitat que, com a tal, és ingovernable, lluny del nostre control.

Imagino que, a hores d'ara, deveu estar pensant: però quin llibre més macabre! Quines històries més sòrdides! Doncs no. No és un llibre ni macabre ni sòrdid, per bé que en algun moment ens pot deixar tocats. No ho és perquè, malgrat tot el que us acabo d'explicar és un llibre divertit. Entenguem-nos, no és un llibre d'acudits, de rialla plena, però té un puntet d'humor -de vegades una mica negre- que el salva -ens salva- de caure en la depressió. Al cap i a la fi la ironia és allò que ens permet distanciar-nos de les situacions que vivim, per més dures o felices que siguin, per tal de treure'ls la trascendència que, sovint, els volem atorgar. I d'ironia n'hi ha molta a Perduts. No seria fàcil, altrament, enfrontar-se a suïcidis, desaparicions, suplantacions de personalitat, separacions de parella -amb cops de porta al nas inclosos-… si no hi hagués aquest punt irònic que el Pep Garcia domina a la perfecció.

Perquè l'autor domina tot l'entramat d'aquests contes com si es tractés d'un mecanisme de rellotgeria. Com a bon narrador omniscient que és, ho sap tot i a més ens ho diu que ho sap, però no ens ho explica tot fins que ell vol. Diguem que gaudeix dosificant-nos la informació de la mateixa manera que nosaltres gaudim en aquesta intriga que esperem resoldre a la següent línia, a l'altra pàgina. Hi ha un conte on ens fa veure que com a lectors només som uns espectadors, i que això, en el fons, és molt millor que ser el protagonista de cada història: 

"Tu, si vols, podries ser el protagonista. Però t'agrada més mirar, oi? Que tinguis una bona lectura".

D'això se'n diu voyeurisme literari. Un altre element que plana sobre alguns relats del llibre. Com aquell de l'home que vol ser escriptor, que gaudeix observant des de l'anonimat la reacció dels lectors del seu llibre. O el del viatger que s'entreté observant les escenes d'un aeroport. 

La mateixa tècnica narrativa que permet que els personatges - i nosaltres amb ells- s'enfrontin a situacions veritablement inversemblants, gairebé kafkianes, i que les acabin acceptant només amb un petit dubte que acaba soterrat sota una realitat que s'imposa: un gronxador que no deixa de moure's malgrat que el seu habitant ja no hi és, un poble sencer que, en el temps que dura un castell de focs, descobreix astorat uns nous inquilins a les seves pròpies cases, una trucada des d'un telèfon que no té línia… Realitat versus ficció. O, millor encara, la realitat de cada dia contra la virtualitat de la xarxa: un personatge que es troba a ell mateix buscant per internet. Un alter ego que es va separant del veritable. O el d'un espectador convertit en l'actor de l'obra que ha vingut a veure. Molta suplantació de personalitat i molt desdoblament: el cas del bessó que sap que haurà d'entrar a presó finalment per una cosa que no ha fet. Aquest doble joc, doncs, és constant al llibre i, és segurament, una de les moltes línies de lectura d'aquesta obra. Com diu l'autor en un dels contes: 

"De fet, la realitat no interessa gens ni mica sinó, només, el discurs fictici que cadascú fa de la suposada realitat".

Una afirmació que podríem fer extensiva a gairebé totes les històries de Perduts. I possiblement  podríem aplicar, críticament, a les nostres pròpies històries, les de cada lector. Però, ja se sap, és millor mirar, o llegir… que pensar o viure-ho en pròpia carn. Però aquesta és una altra lectura que ha de fer cadascú mentre llegeixi aquests contes assegut al seu sofà.

Si encara esteu llegint això vol dir que, malgrat no haver explicat gairebé res dels arguments d'aquest llibre, he aconseguit mantenir-vos encesa l'espelma de la curiositat. Hi ha moltes coses més a dir sobre Perduts. Sobre aquests alcaldes aferrats físicament al poder. Sobre el paper de la família. Sobre la revenja -m'encanta la del vell professor! I també hi hauria molt a dir sobre la llengua, aquests jocs de paraules gairebé constants. Queden moltes coses al tinter. O al disc dur, si preferiu. Potser les digui un altre dia. O segurament ja les diran d'altres, que tampoc cal matar tot el que és gras. Espero haver-vos posat el cuquet de la lectura i, qui sap, potser algun dia puguem retrobar-nos tots els perduts-lectors, en la presentació d'aquesta obra i comentar la jugada. Ara, ja us aviso, jo vindré disfressat. Per si de cas.

Cofoisme fraternal

Tinc un germà. Bé, en tinc dos, però només un que sigui noi. Es diu Pep Garcia i Orri i, a part de guanyar-se la vida amb una empresa de management cultural que es diu La General (com la locomotora de Buster Keaton), acaba de guanyar un premi literari i, esclar, a mi m'ha caigut la bava. I a més he pensat: quin millor lloc per dir-ho que al meu blog de lectura?

El relat es diu Castell de Focs i no us deixarà indiferents, segur. El premi el convoca una revista digital de cultura anomenada El Núvol -que també us recomano- i aquesta edició (la 1a) ha comptat amb un jurat que déu-n'hi-dó: Màrius Serra, Jordi Puntí, Matthew Tree i Enric Gomà. Doncs això, aquí sota el teniu.

Els  guanyadors del 1r premi de relat curt El Núvol

Castell de focs

Pep Garcia i Orri. Premi Núvol de contes. / 

Tothom ha anat a veure el castell de focs. Un espectacle esplèndid, diuen els que diuen que hi entenen. I ningú –ningú – se l’ha volgut perdre. Els darrers tres anys la cosa ha anat a més i l’eufòria per gaudir del gran moment pirotècnic s’ha encomanat per totes les cases del poble. A ningú se li escapa tampoc que, en any electoral, l’alcalde voldrà lluïr-se de valent. Per si fessin falta més estímuls, la festa major ha estat especialment estimulant: S’ha guanyat el partit de futbol contra l’etern rival, els balls de nit han estat de capital i la sensació general d’estar gaudint d’un moment col.lectivament màgic és a punt de viure el seu instant fort. Sonen els trons d’avís, l’emoció s’encomana tontament a grans i petits. Els ohs! conviuen amb les piules i amb tota mena de formes i colors a l’espai que esclaten amb les esperades palmeres i el so estrepitós dels coets. La llum enlluerna les mirades atentes només a les finites combinacions aèries que, finalment, donen pas a un espetec, un esclat de satisfacció per l’espectacle contemplat per tothom. Tot el poble. Trenta minuts d’eufòria compartida per tots els habitants que, en una espessa i alhora fluida corrua tornen a casa prometent que l’any vinent hi tornaran.Tot plegat val la pena. Quan els primers de la corrua distingeixen les primeres cases s’adonen que alguna cosa no rutlla bé. S’hi veuen ombres de gent. El poble, les cases, els carrers no estan buits. Són plens de gent que fan vida normal i que es miren amb malfiança els nouvinguts. Ningú troba buit a casa seva. El poble, en el temps que triga a cremar-se un castell de focs, ha estat repoblat ordenadament per gent, famílies senceres que l’ocupen pacíficament com si ho haguessin fet tota la vida. Els antics habitants, enmig de la desesperació i la incredulitat, intenten en va demostrar que “allò” és casa seva i els pertany. Ni l’alcalde que ha triomfat fa ben poc amb el castell de focs no hi pot fer res quan des de dins l’Ajuntament surt l’alcalde que ara ocupa el seu lloc per recriminar-li que vulgui, ara, encapçalar una revolta d’uns que no van enlloc. Poc a poc la corrua –la mateixa que fins fa ben poc era festiva – s’allunya del que fins a les 9 del vespre havia estat el seu poble  i se’n va sense res, sense passat, sense sostre, sense futur, sense vida, sabent-se vigilats amatent per les forces d’ordre i pels nous veïns cridats a defensar allò que ara és seu. Encara ens ho prendran, aquests! Remuga un dels nous veïns des del balcó de la que des d’ara no fa pas massa estona, és la seva casa, la seva vida. Mentre la corrua, capcota i petita s’intueix marxant enllà, enllà.