"... la oscura raíz del grito." (Bodas de sangre - F.G.LORCA)

 

Una sessió esplèndida ahir al @kursaalmanresa veient la representació de "Bodas de sangre" de Federico García Lorca a càrrec de @projecteingenu 

Versió contemporània, arriscada, creativa, que juga amb molts llenguatges: el teatral, el musical (música en directe de tall experimental), el coreogràfic (uff, quin tros de ballarí, que representava Lorca dalt l'escenari) i l'àudio-visual (actors filmant actors en directe projectats en una pantalla central). Més enllà d'algun petit moment de sobrecàrrega d'estímuls (no sabies on mirar, on era l'eix de l'acció dramàtica) i d'algun dèficit en el so (o en la dicció), en conjunt una proposta excel•lent que mereix ser vista. Si la fan a algun lloc no dubteu ni un moment.

I per sobre de tot el verb de Lorca, no només el de l'obra sinó el de les seves paraules parlant del duende, la poesia, l'España aquella que el va assassinar, però també aquella de la Institución Libre de Enseñanza que el va ajudar a créixer...

I la nana del caballo en el agua, i la del "sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito".

 

El millor de tot: anar-ho a veure amb el pare, que em va traspassar -fa ja molts anys- l'amor per Federico.

Sílvia Pérez i Garcia Lorca

Ja us n'he parlat algun cop : Sílvia Pérez, la veu que em té enamorat i m'emociona com molt poques. Doncs acaba de treure un disc amb el seu grup, Las Migas. Es diu Reinas del Matute, o sigui, del contraban, en aquest cas musical. No m'estranya. Què més podia passar quan es troben una empordanesa, la Sílvia, amb una bretona, la Isabelle, una berlinesa, la Lisa i una sevillana, la Marta? Totes es van conèixer a l'ESMUC i van apostar per unir talents a la recerca d'un flamenc nou, vigorós i ple de matisos, molt nous.

I aquesta veu de la Sílvia, que tant li fa cantar "jondo" com una havanera o una peça de jazz. O les Corrandes a l'exili de Pere Quart, que ja vaig comentar. I tot ho fa de meravella, amb un domini de la veu que et posa la pell de gallina i t'emociona de cap a peus.

I què hi pinta -direu- Garcia Lorca en tot això? Doncs que al nou disc de Las Migas hi ha dues peces populars recollides i arranjades pel poeta andalús que m'han tocat la fibra. Una és la que us penjo, Los cuatro muleros, i l'altra, La Tarara. Cançons que he sentit des de petit de mà del meu pare -un immigrant andalús de la primera fornada-, mentre em deixava llegir els textos del poeta perseguit i ajusticiat pel franquisme i em regalava, a manera de testament emocional, les seves obres completes, un llibre que es comprà en aquella Espanya de la postguerra plena de carències amb els seus estalvis, segur que molt minsos i esforçats.

I ara torno a sentir aquella cançó i se'm remou tot, i els ulls se m'omplen d'aigua...