La darrera descoberta : les cançons tel·lúriques de Roger Mas. L'altre disc seu (Mistica Domestica) ja em va agradar, ja, però aquest supera tots els rècords anteriors. Començant per les peces del llibre Al cel de Verdaguer : brutals! Roger Mas té un domini de la veu, la dicció i la melodia que crea una atmosfera especialíssima. Diuen que si enllaça amb els mantres budistes. Potser sí, en tot cas, mai ningú s'havia atrevit a presentar així la poesia verdagueriana. M'encanta el poema "Voleu que jo us la cante".
I després els Goigs a la Verge del Claustre de Solsona... allò sí que t'entra com un mantra que te l'emportes al llit i t'hi aixeques l'endemà, encara amb aquella música que no saps d'on et ve.
I altres... que ja descobrireu per valtros mateixos.
I aquesta veu profunda del Roger que sembla sorgida de les entranyes de la terra,,,
I perquè usa els instruments de la terra. Ja era hora que algú recuperés la tenora o el tible fora del món estrictament tradicional.
No sé, escolteu-ho. Val la pena.
Si puc us penjaré un clip del seu web que està molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada