Després de llegir i rellegir aquest llibre encara em pregunto : Misteriosament feliç, de què? Les desferres transiten davant nostre : teulades caigudes, ferros rovellats, abocadors tancats, ports d’hivern... metàfores del moment vital que viu el poeta. En una llarga nit d’insomni descabdella -un cop més- els records, però constatant que ja no li serveixen ni per escalfar-li el cos, que s’ha convertit en “un oblit o bé una despedida “(sic). I passes versos i poemes buscant un consol on agafar-te. I no el trobes. Perquè ell tampoc ja no el busca. Els somnis, l’esperança, fins l’amor i el sexe han quedat sobrepassats pel dolor i la mort. Joan Margarit ha dit algun cop que entens un poema quan et fa sentir diferent de com eres, amb “un major ordre interior davant el desordre de la vida”. Vol dir això, Joan, que no t’he entès? Potser és que no vull entendre’t, encara. Potser perquè, com tu dius, “la veritat, com en les tragèdies gregues, destrossa qui la desvela.”
“Quan el passat comença a ser mentida, / és que queda ben poc, ja, per endur-se : / una convicció indigna, inútil, / alguna crueltat equivocada. / Res de què s’hagi de parlar mai més. / L’alegria d’un vell és el silenci.” (Joan Margarit)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada