Un amic va regalar-me aquest llibre fa poc i m’ha encantat. He descobert Joseph Roth (1894-1939), considerat un dels millors escriptors centreeuropeus del segle XX.
La llegenda del sant bevedor és una mena de conte moral que té per protagonista Andreas Kartak, un clochard que sobreviu com pot sota els ponts del Sena. Un dia es topa amb un home benestant que li dóna dos-cents francs amb la condició que els torni a la capella de Santa Tereseta de Lisieux a Santa Maria de Batignolles. Que Andreas sigui un sense sostre no vol dir que no sigui un home de paraula : es compromet a tornar els diners el proper diumenge.
Així comença aquest relat breu, escrit en to de conte. El narrador se’ns apropa de tant en tant i presenta el protagonista com “el nostre Andreas”, com si estigués explicant-nos oralment un fet que “mereix ser evocat en la memòria dels homes”. Els miracles es succeeixen un darrere l’altre de manera que, cada cop que Andreas sembla haver-se quedat sense diners -no pot evitar gastar-se’ls en beguda i altres plaers que creia oblidats-, l’atzar o la providència fan que la seva cartera torni a estar plena. Però Andreas no oblida mai la seva promesa. Això, i el fet que torni a disposar de diners, el fan ser conscient de com s’havia abandonat : “va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació.”
En aquest camí de redempció moral, Andreas es topa amb una galeria de personatges: uns, malgrat la seva imatge esparracada, seran amables amb ell, i no perquè ara tingui diners; d’altres, en canvi, apareixen disposats a aprofitar-se de la seva innocència i vulnerabilitat. Tots plegats dibuixen un retrat de la condició humana que Roth caricaturitza amb tendresa però sense estalviar-se la crítica social : “Així que van decidir fer allò que es reserva a la gent de la nostra època quan no sap què fer : anar al cine.” Tot plegat respira un fatalisme suavitzat només per alguns tocs d’humor : “havia de reflexionar sobre ell mateix amb un got de pernod.”
En resum, un llibre deliciós, de lectura molt agradable. Un bon primer tast de l’obra d’aquest escriptor austríac que acabà, després d’una vida molt convulsa, arrossegant-se alcoholitzat pels cafès de París. El mateix París del “nostre” Andreas, el sant bevedor. Una adaptació d'aquesta novel·la al cinema guanyà el Lleó d'Or al festival de Venècia, l'any 1988. No sabem què n'hagués opinat l'autor, que ens deixà aquesta obra esplèndida com a testament literari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada