Ja us n'he parlat algun cop : Sílvia Pérez, la veu que em té enamorat i m'emociona com molt poques. Doncs acaba de treure un disc amb el seu grup, Las Migas. Es diu Reinas del Matute, o sigui, del contraban, en aquest cas musical. No m'estranya. Què més podia passar quan es troben una empordanesa, la Sílvia, amb una bretona, la Isabelle, una berlinesa, la Lisa i una sevillana, la Marta? Totes es van conèixer a l'ESMUC i van apostar per unir talents a la recerca d'un flamenc nou, vigorós i ple de matisos, molt nous.
I aquesta veu de la Sílvia, que tant li fa cantar "jondo" com una havanera o una peça de jazz. O les Corrandes a l'exili de Pere Quart, que ja vaig comentar. I tot ho fa de meravella, amb un domini de la veu que et posa la pell de gallina i t'emociona de cap a peus.
I què hi pinta -direu- Garcia Lorca en tot això? Doncs que al nou disc de Las Migas hi ha dues peces populars recollides i arranjades pel poeta andalús que m'han tocat la fibra. Una és la que us penjo, Los cuatro muleros, i l'altra, La Tarara. Cançons que he sentit des de petit de mà del meu pare -un immigrant andalús de la primera fornada-, mentre em deixava llegir els textos del poeta perseguit i ajusticiat pel franquisme i em regalava, a manera de testament emocional, les seves obres completes, un llibre que es comprà en aquella Espanya de la postguerra plena de carències amb els seus estalvis, segur que molt minsos i esforçats.
I ara torno a sentir aquella cançó i se'm remou tot, i els ulls se m'omplen d'aigua...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada