Quan la paraula no l'escriu un mateix

John Keats per William Hilton

Mentre preparo una ressenya sobre Antoni Marí retrobo un article seu que algun dia jo devia retallar esperant el moment de llegir-lo. Em fascina. Es pregunta  Qui escriu? La hipòtesi és que, a voltes, no és el mateix autor :  "qualsevol pot recordar com, davant d'un full, un pot estar esperant la inspiració i després de molta estona, plaf! arriba, tot de sobte, una voluntat inesperada que ens pren i ens fa escriure coses que crèiem no haver pensat mai."


Va contra la idea general de l'escriptor romàntic -i perdura encara als nostres dies- , que aboca al paper tota la seva vivència, confonent-se amb la seva obra. Curiosament cita unes paraules de Keats -si no recordo malament, un dels poetes romàntics anglesos de més anomenada-  per acabar d'explicar l'inexplicable :

"Un poeta és la cosa menys poètica de tot el que existeix, perquè no té identitat, contínuament va d'un cos a un altre. El sol, la lluna, el mar, així com els homes i les dones, són poètics i tenen un atribut immutable; el poeta no, no té identitat. (...)  La funció de la poesia és acollir el que se li mostra, sense interferir-hi, deixant que tot sigui el que és, i perquè això passi ha d'estar mancat d'identitat, o almenys de la identitat que ens és familiar."


Sembla una paradoxa però, si t'atures a pensar-ho, té la seva lògica, no?