Justícia poètica

sóc només jo sola, amb la vida que he après

NÚRIA ALBÓ

Amb motiu de la reedició de M’ho ha dit el vent de Núria Albó ja vaig elogiar la tasca d’Edicions del roure de can roca. I ho torno a fer avui amb la publicació de la seva poesia per a adults. Gràcies a això disposem ara d’una tria –revisada per la mateixa autora- dels llibres La mà pel front (1962), Díptic (1972) i L’encenedor verd (1980), a més dels poemes escrits fins el 1995 reunits aquí sota el títol Viatge d’hivern.

Núria Albó (La Garriga 1930) ha destacat en la narrativa infantil i juvenil (El fantasma Santiago, Tanit, Ariadna) i, tot i que també ha conreat la novel·la per a adults (Agapi mou, Quan xiula el tren), és possiblement en la poesia on ha mostrat les seves millors arts. I tot i així, Josep-Francesc Delgado es pregunta al pròleg si Albó pertany a una generació poètica ignorada –amb M Àngels Anglada i Rosa Fabregat-, que “no es va poder donar a conèixer com calia quan li tocava, els anys seixanta i setanta” i que, amb l’arribada de la democràcia, quedaria bandejada per la força d’una nova generació, representada per Maria-Mercè Marçal.

La poesia de Núria Albó té una musicalitat molt natural que beu del ritme d’un vers ben escandit, a cops reforçat per una rima elegant que li confereix un dring sovint nostàlgic : “Voldria ser com l’aire perfumat / i poder-m’hi dissoldre / quan tot s’hagi acabat.” És una poesia del nosaltres, aquell sentiment col·lectiu que formà el tremp de la postguerra i acompanya l’autora en la lluita per la llibertat del país : “Alguns d’entre nosaltres veuran com es redrecen / aquells que els reis de l’ombra / comptaven entre els morts.”  I després en la recerca de la llibertat personal : “Me’n torno cap a casa i m’enduc la claror / que només he vist jo.”  

Hi ha en el seu vers un amor constant a la terra i a tot el que ens ofereix, una espiritualitat arrelada en la vida de cada dia, feta de goig i de dolor : “hem descobert que viure és el gran goig / i aquest petit dolor ens farà adonar / que encara no som morts.”  I ara que viu “hores buides d’amor i una carn que es revolta / sota el pes dels records”, ens regala, encara, versos com aquests : “Llisca pel meu cos / com un raig de sol. / Fes-me tancar els ulls / com el vent que xiula. / Si el meu cor s’encén / no sabré si ets tu / o si ha estat el vent.”