Vivia amb el cos tancat dins d’un
capoll
i el cap era l’únic que mirava de
trencar-lo.
Erri De Luca
Torno a Erri De Luca. El pes de la papallona em descobrí un escriptor molt especial que m’ha
tornat a captivar a Els peixos no tanquen mai els ulls. Si allà utilitza la lluita entre un caçador
i un isard per a presentar-nos els seus combats interiors, aquí s’acosta al nen
de deu anys que va ser perquè en aquesta edat “s’està dins una closca que
conté totes les formes futures”.
Transcorre en una illa prop de Nàpols on estiueja amb sa mare. Hi
descobrim un nen introvertit i silenciós que passa la major part del temps sol,
absorbit per la lectura o els quaderns d’enigmes. A les tardes va a veure els
pescadors i els ajuda. A la platja coneix una noieta que llegeix novel·les
policíaques. Per primera vegada s’interessa per una persona de la seva edat.
Una relació curiosa que el durà a la descoberta de l’amor, una paraula fins
llavors reservada als llibres dels grans. És un amor encara molt jove, que “tancava
la infantesa però encara no removia els músculs de les abraçades”. Però el nus de la història és l’obsessió
del nen per fer-se gran. Se sent tancat al seu cos, com un capoll, i creu,
literalment, que només creixerà si el trenca.
Hi retrobo l’estil de De Luca: l’ús estudiat del llenguatge –fruit del
seu vici per l’enigmística-; la sintaxi breu, com les històries de la mare i
l’àvia: “les seves veus van formar les meves frases escrites, que no són pas
més llargues que l’alè amb que es pronuncien”; però sobretot el to poètic que ho amara tot i inunda
la prosa de metàfores: “Actualment escuro el plat de l’horitzó fins a
l’última llum.” Hi afegeix
una tècnica narrativa que li permet moure’s entre els diàlegs i les situacions
com si fos una mena de trencadís, sense que el lector perdi mai el fil.
Els temes també són recurrents: els animals i la seva llei, el sentit de
la justícia i la veritat, la vergonya de la culpa... Des del record d’un nen en
qui de vegades no es reconeix, De Luca ressegueix el fil de l’adult en què es
convertirà: el revolucionari, l’escriptor, l’home que estima la seva terra, la
seva llengua, les cançons apreses de la mare: “A cada sala, quan canto en
napolità, hi és ella que escolta. Els absents necessiten una veu que els faci
sortir de l’absència almenys mentre dura una cançó.”
PS : Us adjunto dues entrevistes molt interessants:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada