Totalment d'acord amb l'article d'avui a l'ARA de Sebastià Alzamora. Comenta com, davant dos fets radicalment diferents (les declaracions de Barroso sobre la possibilitat de la independència de Catalunya, i les reaccions del coronel Alaman amenaçant amb una intervenció militar) el catalanisme perd més temps responent al segon que no pas analitzant el primer. En paraules del mateix Alzamora:
"I aquest segueix sent un dels mals que fan plorar la criatura catalanista: que, en general, abans que dedicar un esforç a analitzar el benefici que es pugui treure d'una circumstància favorable, encara n'hi ha molts que s'estimen més especular entorn de l'última flatulència del troglodita de torn. Com solia dir en el seu dia el pare del senyor Pujol júnior, això no serveix per a res. Mentre les actituds - i el mateix ADN- del catalanisme segueixen sent bàsicament reactius, poca cosa es podrà fer: ens tindran presa la mida fàcilment. Ahir parlàvem de l'inici de normalitat que vèiem en les paraules de Barroso, per primera vegada disposat a acceptar la discussió sobre la sobirania de Catalunya en el marc legal internacionament vigent: ¿no valdria la pena seguir (des d'aquí, abans que des de cap altra banda) aquest camí i deixar de perdre el temps amb les fanfarronades dels pitecantrops de guàrdia?.
Doncs sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada