diumenge, 4 de novembre del 2012

Per amor a la lectura


En una horeta, ahir,  tranquil·lament assegut a la Plaça de la Virreina -quin goig les places de Gràcia-, vaig llegir aquest text de Virginia Woolf, "¿Cómo deberia leerse un libro?". Una delícia. Per com està escrit i pel que diu. I per com està editat, amb l'amor que mostren sempre les edicions de José J. de Olañeta.  Crec que és una molt bona guia sobre quina ha de ser l'actitud del lector davant la lectura. D'entrada defensa la qualitat més important que pot tenir el lector, la independència:
"En realidad, el único consejo sobre la lectura que puede dar una persona a otra es que no acepte consejos, que siga sus propios instintos, que use su propia razón, que saque sus propias conclusiones".
Déu n'hi do, no?  No us penseu, però, que Woolf sosté una lectura sense regles. Per començar, no és el mateix llegir narrativa, poesia, biografia... Cada gènere demana ser llegit a partir del que preten donar-nos. Cal, doncs, un cert autocontrol. Si no , podríem -m'agrada molt aquesta imatge- "malgastar nuestras facultades necia e inútilmente mojando media casa para regar un rosal". 
A partir d'aquí inicia un ampli discurs sobre com afrontar la lectura de les novel·les, acompanyat de múltiples referències a les lectures de la mateixa Woolf: Defoe, Jane Austen, Hardy... Després fa el mateix amb les biografies: "¿las leeremos, ante todo, para satisfacer la curiosidad que nos domina a veces cuando nos paramos al atardecer frente a una casa con las persianas abiertas y las luces encendidas, cuyas plantas nos muestran distintos aspectos de la vida humana?" 
I acaba amb la poesia: "Así surge en nosotros el deseo de terminar con aproximaciones y declaraciones a medias, de dejar de buscar los nimios matices del carácter humano, de disfrutar la mayor sutileza, la mas pura verdad de la ficción. Creamos así el ánimo intenso y generalizado ajeno al detalle pero acentuado por cierto latido regular y recurrente cuya expresión natural es la poesía; y éste es el momento de leer poesía: cuando casi podemos escribirla."
A la segona part de l'assaig ens presenta l'altra capacitat que ha d'exercitar un lector: la comparació. Un cop s'ha deixat amarar de les sensacions que l'escriptor li ha suscitat, un cop hem intentat no dictar a l'autor sinó "ser él (...) su colega y su cómplice",  ara toca jutjar aquestes impressions, fer d'aquestes formes fugaces una de ferma i duradora. Però això demana distància: "Esperemos a que el polvo de la lectura se asiente; a que se apacigüen el conflicto y las preguntas (...) Y así, luego, de forma súbita y espontánea, como la naturaleza lleva a cabo estas transiciones, el libro volverá, pero de forma distinta. Aflorará como un todo en nuestra mente." Woolf reconeix que aquesta segona part és molt més difícil que la primera i que podríem caure en la temptació de deixar-nos aconsellar pels que ja fan aquesta feina: els crítics. Woolf és molt taxativa en aquesta qüestió: "solo podrán ayudarnos si acudimos a ellos cargados de preguntas y sugerencias obtenidas sinceramente en el curso de nuestra lectura. Nada podran hacer por nosotros si nos agrupamos bajo su autoridad y nos echamos como ovejas a la sombra de un seto. Sólo podemos comprender su dictamen cuando choca con el nuestro  y lo vence."
Woolf es mostra molt crítica amb els crítics de la seva època -qui sap si podríem fer el mateix amb alguns de la nostra-, "ahora que la critica está forzosamente en suspenso, cuando los libros pasan revista como la sucesión de animales en una galeria de tiro, y el crítico sólo dispone de un segundo para cargar, apuntar y disparar". I proposa contraposar aquesta crítica a la que podrien fer humilment però de manera seriosa molts lectors per tal que el mateix autor se'n pugui beneficiar. I ho expressa en uns termes que, permeteu-me l'audàcia, podrien ser el lema-guia de l'esperit dels lectors de la llibreria Odissea vilafranquina, que cada any convoca un premi des de la mirada del lector a seques, sense ínfules de crític:

"Si  detràs del errático disparo de la prensa el autor creyera que había otra clase de crítica, la opinión de los lectores que leen por amor a la lectura, despacio, no profesionalmente, y que juzgan con gran tolerancia pero con gran severidad, ¿no mejoraria eso la calidad de su obra? Sería un objectivo digno de alcanzar que los libros llegaran a ser más profundos, más ricos y variados, gracias a nosotros."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada