De Saifores a Sant Feliu: trenta anys amb la Joana

L'any Joana Raspall definitivament ha arrencat. I amb nota. En un acte esplèndid -d'aquests que et fan sentir-te orgullós de pertànyer a un país com el nostre- els santfeliuencs van poder dir al món: gràcies Joana!
Els que em coneixeu ja sabeu que la Joana Raspall m'acompanya fa anys. Primer des dels seus versos, que vaig descobrir un juliol a l'Escola d'Estiu del Penedès, a Saifores. Allà, en un taller sobre poesia, algú -no recordo qui- ens va mostrar un poema per a treballar alguna cosa que també ja he oblidat. El que no oblidaré mai és l'impacte que aquells versos van provocar-me. Hi havia alguna cosa molt especial en aquell gust per les paraules, en un sentit del ritme poètic impecable, en la sensibilitat exquisida per les imatges, en la tendresa que respiraven aquells mots... Vaig descobrir-ne l'autora i, a partir d'aquell moment, vaig saber que tenia una aliada excepcional per a despertar l'amor per la poesia als meus alumnes. I així ho he fet des de llavors.
Desenes de nens i nenes, potser algun centenars, han pogut tastar amb mi aquelles sensacions. Han après el gust per la paraula ben dita, per l'emoció que es desperta en els petits tresors de cada dia, per la bellesa a través del llenguatge. Molts s'han après poemes d'ella de memòria -ja sé, Joana, que tu dius que no cal, però a mi -i a ells- els encanta fer-ho, perquè així es fan seu aquell tresor que tu ens has ofert. Alguns alumnes s'han atrevit fins i tot a recitar-los en públic. I a cantar-los, perquè jo no he pogut resistir la temptació de posar música a la teva, Joana, la que destil·len els teus poemes per tot arreu.
Així va néixer primer el "Big Bang poètic" amb tota la classe, una explosió d'emocions i amor a la poesia, que va veure la llum al petit auditori de l'escola que construïm obrint la porta del gimnàs al vestíbul... Després vingué la participació a la Kinzena poetika -gràcies al convit de la Sílvia Amigó. Encara recordo aquells ulls inquiets, nerviosos perquè estaven a punt d'actuar davant d'un públic que no eren els seus companys, allà al pati de l'Escorxador de Vilafranca.
I un bon dia la Titina Senabre -que segur que dorm al cel dels arqueòlegs gratant entre els núvols a la recerca d'un nou sentit a la nostra història- ens va proposar d'actuar als Plenilunis del Museu del Vi. Quin repte! Per a aquell viatge calien exploradors agosarats. Així nasqué la Companyia Poètica Rapsòdia. De tots els recitals que vam viure mentre aquells pre-adolescents es convertien en joves madurs, aquell primer sempre serà el més especial. Les parets del pati gòtic del palau que acollí un Pere II moribund van ser, durant una nit de lluna plena d'agost, les nostres amigues, el nostre recer, testimoni de la màgia poètica desvetllant-se a través d'aquelles veus, encara tremoloses...
Ho sento, sóc conscient que me n'he anat molt més lluny d'on volia quan he començat aquest article que ja té aire de retall biogràfic. Suposo que l'inconscient ha anat fent les associacions que el cervell ordenat no farà mai. Però en el fons me n'alegro perquè si he (hem) arribat fins aquí, Joana, és gràcies a tu, a tu i els teus versos, llegits amb emoció aquosa als ulls un migdia de juliol a la biblioteca de Can Mata, a casa de la Marta, a Saifores:

"Eren tres amics
de rialla fresca.
L'un era soldat
valent i de gresca;
l'altre era pagès
i amava la terra,
i al dels ulls més blaus
li deien poeta.

L'un, vestit i armat
se'n va anar a la guerra,
i una nit morí
lluny de casa seva.
L'altre es va fer vell
amb la mà a la rella,
mirant el blat d'or,
la fruita vermella.
I el dels ulls més blaus,
cada primavera
feia una cançó
més dolça i més bella."

Joana Raspall
Del llibre Petits poemes per a nois i noies, Daimon 1981