No vull allargar-me més en aquesta tria de fragments d'Stoner. Més que res perquè em temo que acabaré donant massa pistes de la novel·la i deixant algun possible lector sense l'ànim de la pròpia descoberta. A més, altres obres m'apreten demanant-me que parli d'elles, i no és qüestió de fer-les esperar.
Acabo aquest breu periple per l'obra de John Williams amb un dels episodis més entranyables -i alhora més durs també- pel que fa al nostre personatge principal: la curiosa relació amb sa filla, la petita Grace.
Tot comença ja amb el naixement de la nena:
"Quan la Grace va néixer ja era una nena preciosa, amb les faccions definides i uns cabells daurats i fins. Al cap de pocs dies els primers tons vermellosos de la seva pell es van convertir en un rosa daurat i lluent. Amb prou feines plorava i gairebé semblava conscient del que tenia al seu voltant. En William se'n va enamorar a l'instant; l'afecte que no podia demostrar a l'Edith, el podia demostrar a la seva filla, i quan estava per ella experimentava un plaer que no esperava."
L'Stoner, doncs s'aboca a sa filla, per a la qual "era gairebé més una mare que un pare. Li canviava els bolquers i els hi rentava; li escollia la roba i la cosia quan s'esquinçava; la paixia, la banyava i la bressolava quan estava nerviosa." Davant l'evident abandonament de sa mare, ell carrega amb la responsabilitat de tenir-ne cura, tot i que les obligacions de la universitat, dels seus projectes literaris i les penúries econòmiques que passen -fruit d'una decisió capritxosa de la seva dona- l'obliguen a fer una jornada extenuant.
Tot i així, quan torna de la universitat, sempre va a buscar sa filla a l'habitació infantil que ell mateix havia preparat i se l'emporta amb ell, al vell estudi de la part de baix "i la deixava jugar a l'estudi mentre ell treballava. La nena jugava tranquil·la i feliç a terra. Contenta d'estar sola. De tant en tant, en William li deia alguna cosa i feia una pausa per observar-la amb un delit solemne i pausat."
La Grace creix al seu costat durant les absències de sa mare, físiques i psíquiques, que -per motius diversos- s'acumulen en aquest període. I l'Stoner és cada cop més conscient de la importància de sa filla en la seva vida, una vida gris i sense gaires estímuls. El següent fragment és entendridor i una mostra, alhora, d'aquesta especial connexió que pare i filla arriben a tenir:
"A vegades la Grace jugava amb els nens del barri, però per norma general s'asseia amb el seu pare al gran estudi i el mirava mentre ell corregia exercicis, llegia o escrivia. Enraonava amb ell i entaulaven converses -parlant en un to tan fluix i seriós que en William Stoner s'emocionava amb una tendresa imprevista. La Grace feia dibuixos desmanegats i captivadors en fulls de paper groc, i els presentava amb solemnitat al seu pare, o li llegia en veu alta el seu llibre de lectura de primer. A la nit, després d'acotxar-la i tornar a l'estudi, l'Stoner notava la seva absència i saber que dormia segura a dalt el confortava. Sense ser-ne conscient del tot, havia començat a educar-la i observava, amb admiració i amor, com creixia davant seu i com el seu rostre començava a destil·lar la intel·ligència que es desenvolupava dins seu."
Està clar que la mestria de l'escriptor es mostra en aquests petits retrats d'una situació descrita amb precisió però sense excés. Sabent fer que amb molt poques paraules ens fem una idea -millor encara, que ens sentim- com el personatge que ens dibuixa davant nostre.
Ho deixo aquí. Em quedo amb aquesta imatge, tan plena d'emoció continguda, d'un pare que veu créixer davant seu sa filla. Sabent que, en certa manera, és un petit èxit, dels pocs que pot atorgar-se en una vida plena de fracassos.
Espero haver desvetllat en algun de vosaltres les ganes de llegir -o rellegir, com he fet jo- aquesta esplèndida novel·la. I no patiu, he deixat molts secrets per descobrir que, segur, faran que la lectura d'Stoner us sigui plena de sorpreses i, per damunt de tot, un plaer com a lectors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada