dijous, 1 de maig de 2014

Cal "Maeeger" fou una festa!!

Els "7 magnífics" a Cal Magre. D'esquerra a dreta: Amadeu Rosell, Lluís Atcher, Lluís Pinyot, Pep Gasol, Rah-mon Roma, August Garcia i Santi Arisa.

De nou Pete Seeger va rebre un petit  i càlid homenatge, ara dins les parets de Cal Magre (Callús). Hi érem tots, sí, aquest cop hi érem tots. El Lluís, el Pinyot, el piteu, també. Anxovats en un racó del menjador, els 7 magnífics  -si em perdoneu la pressumpció- vam entonar un cop més les velles tonades seegerianes davant d'un públic divers que seia a les seves taules enllestint les postres i els cafès. Hi havia aires de retrobada: els mateixos del Sielu, aquest cop amb el Pinyot com a amfitrió, que teníem ganes de compartir el missatge musical i humà d'aquest veritable pioner dels indignats.
I encara que el repertori va ser molt semblant al de Manresa, els que hem estat damunt d'un escenari sabem que sempre és diferent, irrepetible. Ni millor ni pitjor, diferent -com deia aquell.

"Au vinga, som-hi anem-hi!"

Vam arrencar amb tot un clàssic dels concerts de Pete Seeger i Arlo Guthrie: Wabash Canonball, que aquí el Pinyot i -crec- l'Albert Camprubí van adaptar amb el títol "Au vinga, som-hi anem-hi!". Durant molt de temps va ser la cancó amb què els Samfaina (Lluís Pinyot, Lluís Atcher, Mònica Gispert i August Garcia) començàvem les nostres actuacions infantils. És una peça plena de força i que convida a entregar-te amb cos i ànima des del primer moment.
Després d'això va seguir l'esplèndida versió que en Rah-mon Roma va fer de My rainbow man (El meu arc iris), d'un to més calmat i que permet caminar cap a un ambient més íntim. Li va seguir Amic meu (Precious friend), un altre dels clàssics d'aquest repertori seegerià, on el Pinyot va convidar l'auditori a cantar amb nosaltres, cosa que va aconseguir amb la majoria (també és cert que alguns no estaven per la feina).  Si tots els pobles (Keep your eyes on the prize, també coneguda com a Hold on) un espiritual negre amb totes les de la llei versionat per Xesco Boix, va permetre'ns entrar en el territori de les lluites seegerianes pels drets civils de la mà de l'Amadeu Rosell. És una cançó-himne d'una força interna abassegadora. Una peça que ha arribat als nostres dies de la mà de seguidors de Seeger tan il·lustres com Bruce Springsteen (no us perdeu la seva versió!!).

Santi Arisa, en primer terme, bateria de luxe per a una vetllada seegeriana

Garden song (Cant de jardí), Step by step (Pas a pas) -un altra cançó-himne que Seeger i Waldemar Hills van musicar a partir del preàmbul de la constitució de l'American Mineworkers Association- van donar pas a un clàssic entre els clàssics: If i had a hammer (Si jo tingués un martell), segurament una de les cançons més conegudes de Seeger que a Cal Magre va sonar darrera la veu i la batuta -en forma de bombo i guitarra- de ni més ni menys que Santi Arisa! Ja ens va sorprendre al Sielu amb aquesta versió que compta amb uns cors inefables (oh, oh, oh….) marca anys seixanta totals, que devia ser quan el Santi la va escampar arreu -fins al Líban inclòs- amb les seves bandes de ball patxanga -dit amb tot el carinyo cap a aquesta mena de formacions.

A l'altra banda del mirall el nostre amfitrió: Lluís Pinyot
Després seguirien la cançó de mariners escocesa -també adaptada per Xesco Boix- Hieland laddie, i la versió que l'August Garcia va fer de Well may the world go (Buscant un nou demà) i un altre dels "clàssics":  Kisses sweeter than wine (Petons més dolços que el vi) en la versió que va fer Rah-mon Roma d'una de les cançons  dels  The Weavers (Pete Seeger, Lee Hays, Ronnie Gilbert i Fred Hellerman) més popularitzades (Peter, Paul & Mary, Marlene Dietrich, Nana Mouskouri, Jackson Browne i Bonnie Raitt, Ray Conniff…). El Lluís Atcher, un altre piteu insigne, va presentar una cançó menys coneguda Be kind your parents (Tracta bé els teus pares), en la versió de Toni Giménez.
I arribats a aquí el concert va atacar un veritable enfilall de perles seegerianes: Where have all the flowers gone (Que se n'ha fet d'aquelles flors?) de la veu del magnífic Pep Gasol, Whe shall overcome (Tots junts vencerem), Somagwaza -una tonada africana a veus-, Sweet potatoes (Les patates), o  Circle (Cercles) -vegeu la versió original de Harry Chapin i no us perdeu al video les camises dels 70's!!

Camprodon i St Llorenç de Morunys canten a plena veu

La vetllada arribava a la seva fi i només quedaven unes quantes cançons per tancar-la: The girl of Hiroshima (El nen d'Hiroshima), John Henry (Encara em queden forces per a lluitar), My rainbow race (Un cel blau per sostre)… i per acabar amunt amunt:  Sailin'up, salin' down (Remo amunt, remo avall) i This land is your land (Aquesta terra és la rostra terra), un altre dels himnes que aquí va popularitzar… La Trinca!
En acabar tots teníem -malgrat alguns problemes tècnics derivats de la improvisada prova de so i el poc espai escènic en que ens movíem-, teníem, deia, la sensació que havia estat una altra nit seegeriana memorable.
Envoltats d'amics i desconeguts però, al cap i a la fi, conscients que la màgia de la música i el missatge d'aquest artista i activista inclassificable ens continua despertant sinergies positives. I això, amb els temps que corren, és més necessari que mai.
Gràcies a Cal Magre (al Lluís i a la Flora i a tot el servei de la casa -entre el qual us confesso orgullós que hi tinc el meu nebot, el Pol Garcia) per una nit tan fantàstica. Esperem reveure'ns -i potser veure-us- aviat cantant aquestes velles cançons que ens porten sempre cap al futur. He dit.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada