Perfums de Xesco Boix

El Xesco a Manresa, al parc de la Seu, l'any 1981

Avui fa 30 anys que el Xesco ens va deixar. Semblen -i són- molts anys, però la memòria vital, que sempre ho relativitza tot, fa que sigui un fet fins i tot proper. Potser perquè quan "tens una edat" les fronteres temporals es dilueixen i t'adones que tot allò que ha estat important en la teva vida es va concentrant, fets que en el temps estaven molt separats apareixen ara junts, un al costat de l'altre formant com una petita biblioteca de records i moments especials. Una mena d'antologia de la teva pròpia biografia.

Doncs bé, en aquest volum que ara fullejo n'hi ha uns quants d'aquests moments amb el Xesco. El primer és una trobada amb ell a Navàs -crec-, o a Balsareny, després d'una de les seves actuacions. Vaig quedar-me a xerrar una estona -ell sempre trobava un raconet per a parlar amb tothom- i recordo, vagament, com li exposava els meus anhels i també els meus dubtes. Tenia dinou anys i tot un món per córrer. M'engrescava la seva energia. Llavors, a part de fer de cap escolta, començava a fer animació infantil i el meu referent era el Xesco. No recordo les paraules, només n'ha quedat el perfum d'aquella xerrada, un perfum d'il·lusió i de coratge, de ganes de tirar endavant.

El segon moment és una carta seva que conservo com un tresor. Imagino que devia escriure-li jo a partir d'aquella primera trobada perquè diu: "Em va agradar de rebre la teva carta. Me l'he llegida diverses vegades". Amb aquella lletra tan especial, tan plena de personalitat i sempre tan ben feta… Més endavant afegeix: "No t'espanti ser un idealista. Hem de tocar de peus a terra, però ens cal un ideal ben pur i ben fort". I després em parla de qui ha estat també un dels meus referents, Pete Seeger: "Jo he après moltes coses d'un senyor que es diu Pete Seeger… Ell les va aprendre del seu mestre: Woody Guthrie." I acaba: "Un dia d'aquests he de cantar a Manresa, potser ens veurem?"

I aquest és el tercer moment d'aquest llibre-record: la cantada que Xesco Boix va fer a Manresa el 10 de maig de 1981, promogut per Rialles. Ho sé perquè hi era i perquè guardo un reportatge que El Regió-7 va fer de la relació del Xesco amb Manresa l'any 2009, a vint-i-cinc anys de la seva mort. Vaig anar a aquell concert al parc de la Seu amb els escoltes i tinc la sort que en una de les fotos surto al costat dret del Xesco, mig tapat. A l'altre costat hi ha el Xavier, un dels meus llops. De la cantada no recordo res en particular perquè devia quedar embadocat, gairebé abduït, per la seva presència, per aquella veu potent i ben timbrada, aquell català tan ric, aquella tendresa…

L'any 1994 amb motiu del desè aniversari de la seva pèrdua es va inaugurar una petita estàtua en honor seu al Parc Puigterrà de Manresa: una nena asseguda escoltant-lo, amb la inseparable gorra del Xesco a la mà. Hi vam acudir uns quants animadors -o ex- convocats també per Rialles: el Josep M Oliva, Lluís Atcher, Lluís Pinyot, Josep M Gasol i jo mateix per tal de fer-li un nou homenatge. Aquí ens teniu:

Homenatge a Manresa, Parc de Puigterrà, 1994

Tanco el llibre. Aquell perfum d'il·lusió, de ganes de tirar endavant, segueix intacte, malgrat els anys no passen en va i les utopies que defensàvem han anat tocant de peus a terra, sovint amb més desenganys que no alegries. Però aquell "ideal ben pur i ben fort" ens continua guiant. Gràcies, Xesco!