Lluitant contra l'oblit

-Hola mare, sóc l'August, com estàs?

Aquest és l'inici de la conversa que cada dia tinc per telèfon amb la meva mare. Sembla una conversa del tot normal però no ho és. Ma mare té Alzheimer, diagnosticat des de fa un parell d'anys, i, tot i que encara em reconeix -per això li dic el meu nom, per lluitar contra l'oblit- la resta de la conversa ja no té gaire sentit. Té dies, és clar, en què té més ganes de xerrar i, diu frases convencionals, deslligades, embarbussades. Però per a mi tenen tot el sentit que poden tenir les paraules d'una mare, d'algú que et parla, encara que sigui des d'una mena d'ombra, un laberint del pensament.

Ma mare és ja una ombra del que era, però a hores d'ara ja he entès que cal acceptar-ho i aprofitar el besllum de consciència que encara li queda per fer-la feliç. Sovint, més que les paraules, el que val, el que ella més entén, són els gestos. Com l'escalf d'una mà agafada a la seva, fràgil, mentre passegeu al costat de la sèquia, un camí que tants cops ella ha fet. A la foto som tres, la mare, mon pare i jo. El pare és qui realment ho pateix més. Veure com la teva parella de tota la vida s'esmuny entre les ombres no ha de ser gens fàcil. I conviure amb els estralls que la malaltia causa diàriament, tampoc. Una altra mà fràgil, a qui cal donar la força que comença també a faltar. 

Avui és el dia mundial contra l'Alzheimer però ma mare no ho sap. Ho sap mon pare i ho sabem els seus tres fills. Com ho saben tantes i tantes famílies. Les famílies dels 112.000 afectats per la malaltia a Catalunya. 112.000 famílies que, com nosaltres, lluitem contra un oblit, encara que sabem que de moment és una lluita desigual perquè l'Alzheimer avança de manera implacable. Ens queda el consol  que no sabem realment com anirà, si correrà més o menys, si arribarà més lluny o no tant. Ens queda la certesa que, mentre lluitem, ajudem els nostres familiars a no perdre's en aquest oblit, abans d'hora. I sobretot a que no ho facin sols.

-Hola mare, sóc l'August, com estàs?