Caminant per la tundra

Vaig prometre-us tres lectures, aquí teniu la darrera. L'atzar -o vés a saber què- ha volgut que aparegui en aquest blog just després d'una altra obra del mateix autor (en aquell cas co-autor: "100 situacions extraordinàries a l'aula"). Segurament és una bona manera d'exemplificar la versatilitat de Jordi de Manuel: biòleg, professor -apassionat- de secundària i escriptor especialitzat en ciencia-ficció i novel·la negra.

Conec el Jordi de fa molts anys, des que una amiga comuna- -l'Assun Savall- ens va presentar en un simposi d'ensenyament de les ciències naturals, casualment a Manresa, ves per on. Poc després vam tornar a coincidir a la primera edició del premi "El lector de l'Odissea", de la llibreria vilafranquina homònima, ell com a escriptor i jo com a lector. Ell va ser un dels finalistes del premi. Un premi que, per cert, va guanyar dos anys més tard amb Disseccions. Des de llavors hem mantingut el contacte amb més o menys intensitat fins a la presentació del llibre abans citat (100 situacions…) que vaig tenir l'honor de presentar juntament amb la Mònica Gispert.

La decisió de Manperel és una novel·la de ciència-ficció premiada doblement. Primer amb el Premi Pin i Soler (2013) i, en segon lloc, amb el Premi Ictineu a obra fantàstica publicada al llarg del 2013. Vol dir això que ha agradat tant al jurat d'un premi d'obra inèdita com als que han valorat les obres ja publicades.

Si us hagués de dir què m'ha captivat especialment d'aquesta novel·la diria que, sobretot, l'ambient, el clima, l'atmosfera -externa i interna- del personatge principal: Viktor Nikolàievitx Manperel, un matemàtic que, després de solucionar un dels Problemes del Mil·leni, la conjectura de Poincaré, i obtenir la Fields Medal (una mena de Nobel de les matemàtiques) es reclou a una petita illa àrtica en companyia només de la seva mare i el seu gos.

Manperel viu en una humil cabana als afores de la mínuscula població de Fugrino, l'única de l'illa. El seu dia a dia es debat en l'obsessiva reflexió matemàtica -tot ho mesura, tot ho calcula, excepte els diners- a la recerca del seu darrer projecte: la forma més probable de l'univers.

Aviat rep la visita d'un personatge curiós, en Kiril Botonov, el carter estatal de l'illa. Li deixa un sobre i se'n va. El sobre conté la nota on se li comunica que se li ha concedit la Fields Medal i explica quan i on se li atorgarà. En Víktor la llença al foc. Uns dies més tard rebrà de nou la visita del carter amb una carta del seu pare on li explica que rebrà set cintes enregistrades. Allà descobrirà un misteri familiar que té implicacions globals, de fet universals… No puc explicar res més sense desvetllar la trama de l'obra, òbviament.

Les cintes que va rebent cada setmana puntualment són una part de la trama, la que justifica l'adscripció al gènere de ciència-ficció. És evident que formen el nus de la novel·la i que, per tant, arrosseguen el lector encuriosit cap al desenllaç de l'enigma que es planteja des de l'inici: què és tan important com perquè el seu pare -a qui no veu des de fa anys- l'escrigui aquestes ratlles ara? De Manuel dosifica sàviament la informació que les gravacions van aportant i assistim amb el mateix Manperel a la resolució d'aquest misteri. Podríem dir que, sense aquesta part, la novel·la no seria rodona, i no acompliria, a més, les exigències del gènere. Tanmateix, i un cop formulades aquestes afirmacions, puc dir-vos que, jo podria prescindir-ne. Entengueu-me, no és que aquest component no estigui ben articulat i és evident que, a més, sense ell la novel·la estaria coixa, com Kiril Botonov, el carter que li fa arribar les cintes.

El que vull dir és que la posada en escena de la novel·la és tan potent, tan ben ambientada, que amb això ja n'he tingut prou per a gaudir d'aquesta història. Tant que, encara que no hi hagués una història fantàstica paral·lela m'hauria captivat igualment. 

Des de la primera pàgina el lector sent que es troba en un territori molt especial:

"Víktor va observar les tonalitats ataronjades del cel i el cercle roig que fregava l'horitzó. Aviat no els faria falta la llenya ni el sac de plomes; els dies havien començat a fer-se llargs; d'aquí a un parell de setmanes el sol romandria al cel més de vint hores diàries i la foscor s'esllanguiria fins a convertir-se en una ombra grisa, una nit de poc més de dues hores."

Un territori que caminarem de la mà de la mà del matemàtic i el seu gos, Grisha, en les diferents sortides que faran per tal d'aclarir els dubtes que la carta i les gravacions provoquen en Víktor. És com si ens convertíssim en exploradors d'una terra incògnita i aspra, però també fascinant. La tundra és el paisatge dominant, una planúria sense arbres (que és el que vol dir el nom finès d'on prové, tunturia) on els arbustos sobreviuen a la temperatura extrema d'aquest espai àrtic, just per sota del desert polar:

"El terreny era pràcticament pla. La neu, verge, s'escampava en clapes irregulars que podia evitar fàcilment, i les zones que trepitjava eren roques nues o sòl cobert d'una vegetació baixa i encoixinada. (…) Eren les últimes franges de tundra. Més cap al nord, als arxipèlags de les illes Svalvard i de Novaia Zemlia, la vegetació era pràcticament inexistent i pràcticament durant tot l'any el glaç i la neu cobrien la major part de les terres emergides."

L'illa de Kolguiev en la qual s'inspira el món recreat per de Manuel 

És evident que la formació científica de Jordi de Manuel li permet dissenyar aquest paisatge amb rigor documental. Però també és cert que, sense l'ànima d'escriptor, no ens el podria fer tan present, tan viu. 

L'altre element clau per a mi és la destresa amb que l'autor ens fa avinent l'univers mental de Manperel, un matemàtic obsessionat -com sol passar amb els genis- amb les seves descobertes. Aquest és un altre camp on de Manuel, lògicament, ha hagut de fer un treball important de documentació. Al final del llibre se'ns expliquen algunes de les claus que l'han permès construir aquesta obra. Però en cap moment se'ns fa feixuc o abstrús, per molt que, evidentment, el tema tampoc és senzill. Diguem que l'autor sap jugar amb la nostra curiositat, més enllà de si tenim formació matemàtica o no. Qualsevol lector mínimament curiós seguirà les evolucions mentals d'aquest matemàtic perdut en una illa àrtica.

Però res d'això tindria prou força sense la dimensió humana del personatge. Un home solitari i propens més aviat a la tristesa i la introspecció, que es passa el dia omplint amb fórmules matemàtiques tot el que té al seu abast, primer els quaderns, després les vores dels mateixos papers, per acabar decorant literalment els mobles i les parets de la rústega cabana on viu amb sa mare. Un personatge també misteriós del que només sabem que es manté immòbil i silenciosa, agafada a una nina de drap.  I en Grisha, el gos, sempre amatent als desitjos del seu amo. En aquest petit cercle familiar tan reduït i trist, l'entrada del carter i la seva família aportaran una calidesa que el personatge principal -i nosaltres, com a lectors- agrairem enormement.

La novel·la conté, òbviament,  molts elements més que no descobriré per no perdre l'amistat de l'autor. Sóc conscient que només us he dibuixat un escenari incomplet, però espero que aquest tast sigui suficient per animar-vos a sortir de la vostra cabana per a seguir les petjades de Víktor Nikolàiveitx Manperel, a la recerca de la forma de l'univers. Una novel·la per als amants de la ciència-ficció, per a lectors curiosos amb ganes de viure una petita aventura en un espai insòlit, per a, senzillament, tots aquells a qui us agradi deixar-vos endur per una història molt ben explicada.