Josep Maria Aloy: l'home que regava els llibres (i les persones)

Els actes d'homenatge sempre tenen un component emotiu i nostàlgic. De vegades aquest component hi pesa massa i, tot i que és ben lícit -faltaria més- que els familiars i amics del desaparegut facin que l'esdeveniment camini per aquests verals -al cap i a la fi és tracta d'una persona estimada a la que es troba a faltar-, també és cert que agraeixes que de tot plegat te n'emportis alguna cosa més que aquest component emocional. És el cas de l'acte del que us parlaré tot seguit.

El mèrit que ahir a l'Espai Òmnium de Manresa hagi estat un homenatge diferent, ho tinc claríssim, té un sol nom: Josep M Aloy. És ell qui va circular darrere de totes i cadascuna de les intervencions, qui en va provocar els comentaris i reflexions, qui va enllaçar una vida -plena- amb la de tots els que el van conèixer. I com que el Josep M era un pou sense fons -crec que ho va dir el seu estimat amic i biografiat Josep Vallverdú-, d'aquest pou en va sortir una munió de bellesa, rigor, treball, erudició, amor, humor... tantes coses que, posades en boca dels que el van conèixer, ens van omplir la senalla com si haguéssim anat a mercat.

L'excusa, si es vol dir així, la tenien  plenament justificada: presentar un llibre amb un títol que, sols de llegir-lo, et diu que estem parlant d'algú molt especial: L'home que regava els llibres (Edicions L'Albí). 

I, com que es tracta d'un llibre coral on un munt d'escriptors i il·lustradors hi han participat, l'acte demanava també que fossin moltes les veus que ens parlessin del Josep M. des de diferents vessants: la més personal, la professional, la de les seves aficions o dèries... Ara me n'adono, però, que, en practicament tots els parlaments era impossible separar aquests àmbits perquè, com diu en Vallverdú al pròleg, en la relació amb en Josep M va intuir des del primer moment que "no es desplegaria un simple intercanvi de contingut intel·lectual; amb en Josep Maria calia treballar des de sentiments, sempre el vincle era afectiu, el to plaent. L'estimàvem." Puc certificar totalment aquesta intuïció perquè la vaig poder comprovar des del minut u de la nostra coneixença.

Pep Garcia presentant l'acte

Està clar que actes així demanen una mica d'ordre, algú que faci de mestre de cerimònies donant pas a les diferents intervencions i procurant que el timing sigui el correcte. Aquest paper el va encarnar a la perfecció en Pep Garcia, gestor cultural avesat a fer aquest rol, al qual hi afegeix sempre un to humorístic que el fa més amè i equilibra l'excés de formalitat que podria produir-se. A manera de broma -o no tant- va posar damunt de l'escenari un petit rellotge de sorra per assegurar que els diversos ponents s'ajustessin al temps acordat. I va explicar que l'acte tindria tres parts. Vegem-les.

    

 
        Jordi Estrada                                Marc Aloy                                Pep Molist

La primera part la formaven les intervencions dels membres de la Comissió Aloy-Rovelló i els encarregats de l'edició.  En Jordi Estrada, el primer en intervenir ens va explicar que aquesta comissió va ser creada pel mateix Josep Maria poc abans de morir amb la intenció que gestionés amb total llibertat què se n'havia de fer del seu llegat, la ja famosa Biblioteca Rovelló, "la dels vuit mil llibres". De la comissió, conjuntament amb la família, va sorgir la idea de cedir aquest fons a la Fundació Universitària del Bages, en concret a l'espai que aviat veurà la llum  i que acollirà també el nou grau d'Educació Infantil. També van tenir clara la idea de fer aquest llibre d'homenatge.

A continuació el seu fill -i alcalde de Manresa-, en Marc Aloy, va descriure com van viure familiarment la feina del seu pare, destacant que van créixer esperant amb il·lusió els paquets de correu que rebia dels autors i les editorials, perquè allà s'hi amagaven llibres que ells també podrien llegir.

En Pep Molist va comentar com van fer la tria dels autors del recull (1), d'entre els molts amb qui Aloy va treballar o dels quals va fer-ne la crítica. Entre autors i il·lustradors arriben al mig centenar! Molist va fer èmfasi en que, tot i dedicar-se a la LIJ en general, sempre va tenir una especial atenció per als autors de casa, amb qui va acabar establint una veritable amistat.

 

         Marta Luna                          Valentí Gubianes                       Llorenç Capdevila

La Marta Luna va posar en valor el rol que, com a crític literari, va exercir entre el gremi. Defugint la imatge del crític implacable i que sembla més interessat en remarcar els defectes de l'obra literària, Luna va dibuixar un Aloy sempre molt proper, que assesorava els autors i dels que en valorava les bones aportacions. Molts, deia, li demanaven consell: "Com ho veus, Josep Maria?". Parafrasejant el títol del llibre va afegir que Aloy era un crític que "regava els autors", els ajudava a créixer.

Després va ser el torn de Valentí Gubianes, autor de la il·lustració de la portada que, en una breu intervenció, va explicar la seva relació amb Aloy. Gubianes és autor, també, del mural que vesteix l'espai familiar on es va instal·lar l'extensa biblioteca i on s'hi van celebrar un munt de xerrades, presentacions de llibres, etc. Curiosament, el dibuix de la portada és el que ha acabat decidint el títol del llibre.

A continuació, Llorenç Capdevila, va detallar com havien decidit ordenar el devessall de textos i il·lustracions que conformen el llibre. Tenien clar que deixarien els poemes per al final però els calia un ordre per als textos en prosa. Després de rumiar molts criteris possibles -va fer broma dient que haurien pogut ordenar-los per l'alçada dels autors-, se'ls va acudir que els podien ordenar seguir l'ordre cronològic dels personatges de les narracions. Així, el primer text narra la història d'un nen a qui el seu pare li porta un llibre en néixer. A mesura que passem les pàgines els personatges dels textos es van fent més grans fins que el darrer, amb 80 anys, i ja sense vista, rep una visita que el farà somiar.

             

                         Jaume Huch                                               Joaquim Noguero

Després va ser el torn de l'editor, en Jaume Huch, d'Edicions de L'Albí que va destacar que, com a editor, havia estat un encàrrec entranyable, i que, en intercalar les il·lustracions entre tots els textos, van tenir la sensació que un "àngel protector" havia fet la màgia de lligar il·lustracions i narracions com si realment haguessin estat pensades les unes per a les altres. Seria la versió positiva dels follets d'impremta, que aquest cop havien decidit ajudar en comptes de fabricar errors. 

En Joaquim Noguero, autor de l'epíleg, va fer un extens parlament -Garcia li va haver de recordar amb un gest que la sorra del rellotge havia acabat el seu viatge-, un discurs extens però molt interessant, ple de referències personals -va ser alumne del Josep M- i d'un munt de reflexions sobre com Aloy havia entomat el seu paper de crític literari. Ens va ensenyar, orgullós, el quadern de música amb els apunts i treballs de les classes que Aloy els havia fet. S'hi descobreix una altra faceta d'Aloy: l'amor per la música, per tots els gèneres, des dels clàssics als més contemporanis (hi ha una referència, per exemple, a Pink Floyd o una altra a Lluís Llach). Noguero va dir que el Josep M. , com a mestre, els havia traspassat sobretot "recursos, valors i sensibilitat". Una motxilla plena amb la qual cadascú podia fer el seu camí.

La segona part va ser dedicada al testimoni d'un dels grans de la literatura infantil d'aquest país: en Josep Vallverdú. L'autor de Rovelló i un munt més de llibres infantils -i d'uns quants poemaris per a adults, més alguns relats i assaigs molt menys coneguts- va explicar com havia començat l'amistat amb el que havia d'esdevenir amb els anys el seu biògraf i al qual, ho va dir al seu comiat, mai pensava que hauria de sobreviure. 

Vallverdú narrava amb tendresa com havia rebut aquella carta d'un mestre convidant-lo a venir a la seva escola, la Badia-Solé de Manresa. Havien llegit el Rovelló i -ho destacava- els nens n'havien quedat entusiasmats. Això va ser una novetat, deia el veterà escriptor: un mestre que, més que parlar-te d'ell, de la seva lectura, compartís com l'havien viscuda els seus alumnes. Calia anar-lo a veure.

Explicava també que, tot i la diferència generacional, de seguida va veure a Aloy com un germà gran, com algú a qui demanar consell. Així ho deixà dit també en un preciós poema, escrit en saber la mort del seu amic:

Que bo que hagi plorat, Josep Maria,

que bo que hagi plorat com un infant;

jo no volia perdre el germà gran,

el seu amor, consell i companyia.

En acabar la seva intervenció, Vallverdú es va endur un dels aplaudiments més calorosos.

I ja érem a la tercera part, la que va conduir la Fina Tàpias, la companya del Josep M. Ajudada d'una pantalla on s'anaven projectant fotografies d'ell amb molts amics i companys de viatge, va descriure la seva trajectòria, des de la seva infantesa i la seva formació al Seminari de Vic fins la seva etapa de mestre i, més tard, com a crític literari, sense oblidar el seu pas com a tècnic de justícia juvenil. 

La Fina, a qui en Josep M havia atorgat el títol de narradora de la seva vida, va fer-ne un extens i emotiu retrat: un home treballador, rigorós, metòdic, intel·ligent, atractiu... sempre abocat a la lectura, un espai on va ser feliç fins els darrers moments de la seva vida. 

Mentre anava enumerant la llarguíssima llista de col·laboradors aprofitava per a agrair-ne la seva complicitat. Puc dir aquí que em vaig sentir molt afalagat de comptar personalment entre aquests agraïments quan la Fina va esmentar la vinculació del Josep M amb el col·lectiu Eixam d'Amics de la Joana Raspall amb el qual va col·laborar molt intensament l'any del seu centenari, i també publicant tres antologies temàtiques sobre la poeta infantil més estimada del nostre país.

Amb en Josep Vallverdú

Presentació del Bestiolari de Joana Raspall a Manresa, amb un servidor i l'Alba Besora (Pagès Editors)

 

La Fina no podia acabar de millor manera que citant els darrers versos (*)  d'un poema que va escriure en una de les seves llargues estades a l'hospital i amb els quals ens desitjava un Bon Nadal. Uns versos que ens retraten la immensa humanitat d'aquest regador de llibres que no s'oblidava mai tampoc de regar les persones:

Estimo sobretot  la Fina perquè, incansable, cada matí puja les persianes i obre les cortines sadollant l’habitació de llum, d’afecte i d’harmonia.

I estimo la vida, no pas perquè sigui fàcil de suportar, sinó perquè entre tots m’ajudeu a viure-la i entendre-la millor.

(*) M'he permès d'afegir en aquesta cita els que va adreçar a la Fina, companya de la seva vida. Versos que, ella, per humilitat i discreció, no va llegir però que crec que es just que apareguin aquí.

Gràcies immenses, Fina, per convidar-me, per fer-me sentir part de la família.

Mantindrem el llegat del Josep Maria de manera que pervisqui en les lectures dels infants que han de venir, i dels grans que hem crescut amb la immensa sort d'haver pogut compartir una part del nostre viatge amb ell.

(1) Hi han participat escriptors com Pep Albanell, Roser Capdevila, Joaquim Carbó, Teresa Duran, Miquel Desclot, Maite Carranza, Josep-Francesc Delgado, Pere Martí, Andreu Sotorra i Jordi Sierra i Fabra. Il·lustradors com Roser Capdevila, Joan Turu, Mercè Galí, Fina Rifà, Jaume Gubianas... També autors i il·lustradors de la Catalunya Central: Jordi Estrada, Llorenç Camprubí, Pep Molist, Pep Tort, Valentí Gubianas i Galdric Sala. Finalment hi ha escriptors que no fan literatura infantil i juvenil però que tenien una relació amb Aloy. És el cas de Màrius Serra, Genís Sinca, Josep Tomàs Cabot i Vicenç Villatoro. També hi va cedir un escrit el berguedà Jordi Cussà abans de morir.