Ones

Tot llisca, tot ressona un moment i, després, s'esvaeix.

I malgrat aquesta condició líquida, efímera, alguna cosa queda -en l'aire, en la retina, dins teu- i s'escampa pels plecs del cervell mentre s'hi guarda l'empremta sonora, el flaix visual, l'emoció feta paraula. Memòria. Just allò que l'Alz ens pren sense pietat.

Així és "Postals presents per a una mare absent" (Pep Garcia i Orri). Piano. Sorra. Paraules. Una delícia per als sentits i per al cor. I també per al pensament, que deu estar a mig camí d'aquests dos. 

Les postals t'entren pels ulls i les orelles. A voltes com una ventada, d'altres com un huracà, molt més sovint com una pluja fina. I travessen el cervell, de pas, en un camí que duu irremeiablement al cor de l'emoció i el sentiment.

 

Allà romanen uns segons mentre les onades que han provocat al mig de la superfície s'escampen concèntriques en totes direccions. Unes acaben arribant a la vora i remouen suaument pedres i canyissars, gronxats al ritme cadenciós de la paraula. D'altres ones es perden en lenta progressió aigües enllà mentre la nostra memòria intenta en va posseir-les. Ja han fet, però, el seu efecte exposant-nos a la bellesa d'uns mots, uns acords o uns dibuixos a la sorra.

Hi ha encara unes darreres ones que, imperceptiblement, penetren aigua endins -perquè som aigua encara que molt cops ens imaginem pedra. I és en aquest espai ignot, obscur i profund on arrelen. És d'aquí d'on pouarem un altre dia sensacions, records, sentiments. És en aquesta capbussada lenta, a voltes inconscient i sempre molt incerta, d'on rescatarem, com un tresor, perles d'això que anomenem VIDA: amor, dolor, alegria, pèrdua, tendresa.

Som aigua i som memòria on capbussar-nos.

Gràcies Pep . Gràcies Elisenda. Gràcies Toni.

* * *

PS: Això no és una ressenya, no m'ha sortit. Parla d'aquesta delícia que ahir vaig poder gaudir a l'auditori del Conservatori Municipal de Musica de Manresa. Per si voleu saber-ne més aquí us deixo un parell de coses. Segurament us ajudaran a entendre-ho millor.