Ahir vaig tenir l'honor -i l'orgull- d'assistir a la conferència que la meva amiga Carme Miró i Alaix va fer al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona amb motiu dels actes de celebració de l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya.
 |
| Fulletó amb el text de la conferència |
 |
| Poema de Margarit que obre el fulletó (i d'on he tret el títol) |
Vam arribar-hi els primers, quan encara la sala estava buida i vam poder saludar la nostra amiga i la seva filla, fer-nos una foto per al record i desitjar-li que tot anés molt bé.
Poc a poc van anar arribant amics i coneguts. La majoria, òbviament, del gremi de l'arqueologia perquè -no us ho havia dit encara- la Carme Miró és historiadora i arqueòloga. Ha estat un munt d'anys fent i dirigint excavacions, especialment a Barcelona i en jaciments de l'època romana de la qual n'és una gran especialista, sobretot pel que fa a l'ús de l'aigua (termes, banys, aqüeductes...). És, a més, la responsable del Pla Bàrcino, que ha aglutinat un munt d'iniciatives. Una de les més atractives visualment és aquesta reproducció en 3D on podeu veure la ciutat tal com era en aquella època:
(Si aneu a aquest enllaç podreu veure altres recreacions molt interessants)
La Carme està també al darrere de la creació de la Carta Arqueològica de Barcelona, una eina que ha permès situar en un plànol interactiu més de 3000 punts d'interès arqueològic de la ciutat (si cliqueu sobre la imatge hi podreu accedir):
Una de les darreres iniciatives en les que ha col·laborat ha estat en la creació del mapa de refugis de la ciutat durant la malanomenada guerra "civil" (tothom sap que va ser un cop d'estat). Clicant a la imatge podreu saber la localització d'aquests refugis. Si aneu al menú lateral podreu conèixer moltes coses del context històric i com era la vida sota les bombes.
Perdoneu aquesta digressió inicial però crec que era necessària per tal de fer valer la importància de la feina de Carme Miró en l'estudi de la història de la ciutat. Una feina que, malauradament, no sempre ha estat prou valorada.
Sigui com sigui, ahir sí que ho va ser i la Carme va tenir una excel·lent oportunitat de cloure la seva etapa professional posant una cirera molt especial en aquest pastís de més de tres dècades de servei -sí, servei, perquè així ha entès sempre la seva feina, com un servei a la ciutat i al país. Una cirereta en forma de conferència, a tall de -podríem dir-ne- síntesi del seu coneixement de la Bàrcino que tant estima i tant ha estudiat.
 |
| Imatges de l'emissió en streaming de l'acte (Carmel Carrillo) |
I poder fer-ho ni més ni menys que al Saló de Cent, amb motiu de la Diada Nacional, és un altre reconeixement a la vàlua de la seva llarga i fecunda trajectòria. El Saló lluïa ple de gent i acompanyat dels regidors de l'Ajuntament.
 |
| La mesa que presidia l'acte, amb la tinenta d'alcalde Maria Eugènia Gay. |
Vam trobar a faltar la presència de l'alcalde Collboni. En un dia i un acte tan importants no vam entendre que no hi fos. I en tot cas no se'n va disculpar prou la seva absència. Però cenyim-nos a les coses bones que van ser moltes i brillants. Sí que hi era, per exemple, l'alcalde Xavier Trias, a qui la Carme té una gran estima i coneix molt bé perquè fou d'ell, precisament, de qui va rebre l'encàrrec del Pla Bàrcino.
I parlant de coses bones -bones, no, excel·lents!- : quin tros de conferència ens va fer la Carme! Perdoneu l'expressió però no ho dic jo, ho diu tothom que la va poder escoltar. Sota el títol: "Tempesta d'oblit. Placidesa del record que ens fa presents. Què ha passat amb Bàrcino? la Carme va desgranar, no només un munt de coneixement de la Barcelona romana sinó també tot un entramat de reflexions a l'entorn de com hem de tractar la memòria històrica enfront a l'oblit, què suposa precisament excavar en el passat per a fer el present més viu i ric, i com tot això ens ha d'ajudar a encarar el futur. Walter Benjamin, Umberto Eco, Jean-Claude Carrière, Agustí Duran i Sanpere i molts altres pensadors van acompanyar-nos en aquesta reflexió que la Carme va saber entrellaçar tan bé i de manera tan amena, amb un llenguatge acurat, a voltes tècnic quan el contingut ho requeria, però sempre entenedor i escrit amb un clar to divulgatiu.
Però està clar que aquesta amenitat no hagués estat del nivell que va ser sense l'altra pota de la conferència: la poesia. La Carme sempre ha estat una gran lectora de poesia i ahir també va defensar-la com una altra manera d'apropar-se a la realitat i dir allò que no es pot dir d'altra manera:
"A nosaltres ens motiva llegir arquitectes, historiadors, pensadors i per sobre de tot poetes, que són els que posen paraules a les idees d’una forma rellevant".
I aquí va comptar amb la complicitat total i la qualitat artística de la seva filla, la Neus Ballbé, a l'hora d'intercalar entremig de les seves paraules d'arqueòloga uns fragments poètics deliciosos llegits amb aquella veu avellutada, tendra quan calia -Margarit, sobretot-, rebel i sarcàstica quan el vers ho demanava -com aquell esplèndid poema de Joan Brossa dedicat a la mort de "Sa Excremència", el dictador:
Margarit, Brossa, Maria Mercè Marçal, Anna Gual, Jacint Verdaguer, Joana Raspall... i així fins a gairebé una vintena de poetes ressonaren al Saló de Cent llegits per la Neus amb una rapsòdia lluny del to afectat o impostat que gasten altres recitadors... acompanyant-se, a voltes, d'uns arpegis a la guitarra que es fonien amb la veu de la Carme tot seguit. Un munt de poetes, de diverses èpoques i estils, alguns coneguts, d'altres no tant -com el vers del meu bon amic Jordi Trepat que la Carme trià per posar veu al seu final professional:
Si dic “adéu” i no em reca l’instant,
ho percebo en la calma del respecte.
Miro el passat i el veig futur benèvol.
Amb deixos d’una inútil timidesa,
Preneu amb bonhomia això que he dit.
En qualsevol comiat, hi ha llums que esclaten.
Jordi Trepat
 |
| La Neus, veu i expressió al servei dels poetes, contrapunt ideal a sa mare. |
La Carme repassà el naixement de Bàrcino, "ciutat bastida sobre un mar fecund d'ostres", com deia el poeta Ausoni. En dibuixà l'origen quan August, cap a l'any 10 aC fundà exnovo la petita colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una ciutat ajustada a l'ideal de ciutat romana, Roma. Descriví com la ciutat neix en un període de conflicte -com la majoria dels grans canvis històrics- i creixerà durant temps de calma, la Pax Romana, aquest interval de prop de dos-cents anys (!!) que August imposà a tot l'imperi sota el poder de les armes i a costa de posar fi a la democràcia, representada en el Senat.
Explicà com, en moments concrets, aquesta història d'èxit lligada a la ciutat fou utilitzada pels feixismes per a argumentar els seus postulats i dotar-los d'un pes manipulat. Repassà després quina empremta ha deixat en l'actual ciutat aquest passat romà i aquí és on va aprofitar per a detallar la feina que ella i el seu equip han fet des del Servei d'Arqueologia de la ciutat alhora que reclamava per a la gestió arqueològica que sigui capaç "d'esdevenir un focus d'atenció important i positiu per a la ciutadania barcelonina, que generi un sentiment generalitzat d'il·lusió col·lectiva". També es demanava com "tot aquest bagatge pot contribuir de manera positiva al creixement cultural, social i econòmic de Barcelona?".
Hi va haver també temps per a les llegendes de l'origen de la ciutat, com aquella tan deliciosa -si non è vero è ben trovato- que l'atribueix a Hèrcules, arribant per mar després de moltes vicissituds havent perdut tot el seu estol de vaixells tret de la seva barca, la novena, la barca nona. D'aquí sorgiria el nom de la nova ciutat fundada per ell mateix, Barcinona.
En general, però, el relat de Miró va farcir-se de fets empírics, analitzats i comprovats científicament, tot i que -com ja sabem- l'Arqueologia no és certament una ciència exacta, però es regeix per criteris constants de verificació. Amb Miró vam saber com era l'urbs però també l'ager, o sigui el territori que l'envoltava -ara en diríem el camp- i com es produí en aquest espai el creixement del territori no només urbanísticament parlant sinó també a nivell econòmic i social -les conegudes vil·les, però també les vies i camins entre els quals destaca, òbviament, la Via Augusta. I arribats a aquest punt la Carme ens explicà un dels seus temes preferits: l'aigua. Vam saber de l'existència no d'un sinó de dos aqüeductes i d'una complexa xarxa hidrològica que, ja a l'edat mitjana, està en la base de la construcció del Rec Comtal, infrastructura que ha pervingut ni que sigui amb restes molt minvades fins l'època actual i que és també una de les línies de l'estudi arqueològic de la ciutat.
Miró acabà el seu ric parlament amb unes pinzellades dels que van ser els ciutadans de l'època i aquí, reivindicà un cop més l'estudi adreçat al coneixement de la vida de la gent. Cità l'arqueòleg Sir Mortimer Wheleer: "els arqueòlegs no desenterrem coses sinó persones." Coneguérem l'existència documentada de lliberts, o sigui antics esclaus alliberats pels seus dominus, i també vam saber que Bàrcino comptà entre les seves elits amb un campió olímpic, Luci Minici Natalis.
Seria una temeritat per part meva pretendre fer una síntesi de la conferència. Espero que, en tot cas el meu atreviment hagi servit per a donar-vos algunes pinzellades del que va ser una conferència magistral (del llatí magister, o sigui mestre).
Els darrers mots, també d'un poeta -un haiku preciós de Miquel Martí i Pol- i, com no, amb la veu de la Neus, van cloure l'acte que va donar pas a un llarg, sentit i merescudíssim aplaudiment:
Refàs amb cura
tot un passat que et porta
fins on ets ara.
Gràcies Carme!!! Esperem que el teu llegat sigui recollit per d'altres que el puguin continuar i fer anar més lluny, sempre molt més lluny... com deia un altre poeta, el gran Kavafis.
Gràcies Neus!!! Pels moments tan bonics que ens vas regalar.
I acabo amb la mateixa foto del principi passada ara pel sedàs de la Mònica Gispert:
PD: Si voleu seguir la conferència al complet podeu escoltar-la en aquest enllaç:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada