Springsteen, un músic honest (Deliver Me From Nowhere)

                 

Vaig descobrir Bruce Springsteen gràcies a ma germana. Em va deixar “Born in the USA” i vaig flipar. Vaig córrer a Discofilm, en volia més. La mestressa me’n va ensenyar uns quants i em vaig quedar amb “Born to run” i “Nebraska”. 

Aquest és molt diferent potser no t’agradarà. I vaig tornar a flipar. Quin canvi! Què era aquella veu sola amb la guitarra explicant històries tristes i fosques que jo no entenia? Però, no sé per què, em va enamorar. “Volia cançons tèrboles. Pensava en els discos de John Lee Hooker i Robert Johnson, una música que sonava excepcionalment a les fosques”.

Ahir al cinema, molts anys més tard, ho vaig entendre. Era la veu d’algú que no volia que l’èxit li fes oblidar d’on venia. Freehold, “un poble costaner on gairebé tot està un pèl tacat per l’engany. Com jo mateix”. I els seus dimonis d’infantesa: un pare alcohòlic que no l’abraçà mai mentre sa mare es convertia en el seu refugi. 

Ahir em vaig tornar a emocionar en sentir aquestes cançons gravades en un quatre pistes, en una casa, aïllat de tothom. Suposo que va connectar amb la meva ànima folk i blues que, molts anys després, Springsteen recuperaria fent un disc en homenatge al meu estimat Pete Seeger.

Aneu-hi, és una gran pel·lícula. Tant fa si sou fans del Bruce o no. Veureu un músic honest que s’obre en canal per a valorar quin ha de ser el seu següent pas: “Tots els músics populars es veuen atrapats entre fer discos i fer música. Amb una mica de sort, pot ser la mateixa cosa.” 

Sort en va tenir Bruce de tenir al seu costat un productor amic com John Landau. Al film queda molt clar. I un amic com el Matti.

Jeremy Allen White, l'actor que fa d’Springsteen, un 10 (veieu-la en versió original!!)

(Publicat al meu instagram, 3/11/25)