16è Premi El Lector de l'Odissea

Raquel Ricart Leal, guanyadora del 16è Premi El Lector de l'Odissea. Foto: August Garcia

Ja fa anys que no formo part "oficial" del Consell de Cent Lectors de la Llibreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès, però m'hi sento molt lligat i és per això que ahir tampoc em vaig perdre la Festa d'entrega del premi. He escrit festa en majúscula perquè crec, sincerament, que el que s'esdevé cada any va molt més enllà d'una mera cerimònia protocolària. És una celebració del plaer de llegir i del plaer de compartir aquesta lectura. Per això, a part, òbviament, del moment central de l'acte -quan coneixem el veredicte del jurat- per a mi el millor moment és abans. Cada any (i ja en van 16!) la comissió del premi dissenya un pròleg -si se li pot dir així- on el veritable protagonista és el lector i la paraula escrita. Fa també molts anys que -tret d'honroses excepcions- l'encàrrec d'aquest pròleg recau en Pep Puig, el primer llibreter de l'Odissea -alguns fins fa poc encara es pensaven que n'era, tanta era la identificació de la seva persona amb la llibreria. Ara, dedicat ja de fa temps a l'aventura àudiovisual, ens continua regalant unes veritables perles que no fan més que ennoblir un premi ja de per si especial. Les seves propostes s'han mogut per molts terrenys: el teatre, la dansa, la música, el cinema (qui no recorda l'any en què vam presentar el tràiler de "Les hores baixes de Max Plana", l'únic trailer muntat abans del rodatge de la pel·lícula?; o l'edició en què vam representar els contes curts de Slawomir Mrozek?). I la d'ahir no va ser una excepció.

Sota la direcció de Puig l'escenari s'omplí d'un anar i venir de veus, músiques i imatges, amb el protagonisme central de la lectura en veu alta. Els alumnes del curs de lectura de l'Escola de Lletres de l'Odissea, molt sàviament entrenats per l'inefable Jaume C. Pons Alorda (el meu ídol Whitmanià) van llegir/interpretar en veu alta textos d'escriptors penedesencs, mentre l'acordió de l'Anna Peret, el violoncel de l'Arnau Rosell o el piano (i quin pianista!) de Miquel Villalba els acomboiaven musicalment  i a la pantalla de l'escenari apareixien les propostes visuals dels alumnes de l'Arsenal, l'Escola Municipal d'Art de Vilafranca del Penedès, tot un luxe per a una ciutat com la nostra.

Aquests van ser els textos:

•   Lector de Lluís Julià.  Recitat per la Rosa Vidal

•   D'unes paraules  d'Antoni Massanell. A càrrec de Natàlia Colet.

•   L'amiga em va regalar un llibre… de Jordi Llavina. En la veu d'Arcadi Canyelles.

•   Hipertensió d'Anna Gual. Recitat per Mercè Prunera.

•   Sextina a les dones d'Aina Torres. A càrrec d'Alexandre Planas.

•   Un fragment d'Algèria sense pors de Rosa Vendrell. Llegit a duo per Anna Ruiz i Josep M Pujol.

Fotos: Pep Garcia

Després d'aquest festival el presentador, Ferran González, va donar pas a la part més protocolària: la presentació del jurat i la lectura del veredicte a càrrec de la presidenta, la guanyadora de l'edició passada, Sílvia Romero. El jurat el formaven, a més, els escriptors i traductors literaris Jaume C Pons Alorda, Tina Vallès, i Ferran Ràfols, juntament amb l'editor de la Magrana, Jordi Rourera. I els dos representants del consell de cent lectors, Montse Masó i Jesús Lafuente. 

Normalment aquesta fase de l'acte és la més fluixa i l'excessiu formalisme li atorga una fredor que contrasta amb el clima que s'ha viscut abans. Ahir, en canvi, també va ser diferent. L'ofici del mestre de cerimònies va donar joc als diferents membres del jurat perquè expressessin les seves sensacions respecte al seu rol, perquè donessin alguns detalls de com s'havia esdevingut el debat i consideracions vàries que van fer més amè aquest parèntesi previ a l'"and the winner is…". Un d'ells va afirmar que hi havia hagut fins i tot una "paradinha" d'un membre del jurat, al·ludint a com l'anar i venir dels arguments no sempre havia estat lineal… Expressió futbolística que aspira a passar a la història del premi, afegida a aquell "passar el ribot" de l'estimat i desaparegut Isidor Cònsul. 

I va arribar el moment. La Sílvia Romero va llegir el veredicte: l'obra premiada era… (la presidenta va demanar un redoble imaginari) "Temps de tornar" de… Hi va haver un petit moment d'impasse perquè a l'acta no figurava el nom de l'autor. Sort que per allà hi havia la Montse Masó que, sempre eficient, que va aportar el full on constava. I ara sí: el guanyador de la 16ena edició és… Raquel Ricart Leal!! Al cap de pocs segons la delicada figura de la guanyadora avançava entre les fileres del públic i recollia l'aplaudiment general. Un cop feta l'entrega pertinent del premi en forma de sobre (potser estaria bé pensar en algun objecte menys prosaic?), el presentador va reclamar-li unes paraules. I llavors, la flamant guanyadora va dir que s'havia preparat un petit text per a l'ocasió i que s'estimava més llegir-lo que fer un parlament. Quina delícia sentir aquella veu tendra i amable explicar de manera senzilla i encantadora com havia viscut les darreres hores del passat dilluns quan, per twitter -un cop més la Montse Masó- havia anunciat que el jurat del premi es reunia. I com va omplir l'espera amb la neteja dels racons de la casa mentre els minuts anaven passant i ella es convencia que no havia estat la premiada ja que, en aquests casos -es deia- el jurat truca de seguida a l'agraciat. Unes hores després d'haver dit al seu marit que no havia rebut el premi -i amb la casa com una patena- i d'haver rebut el consol de sa filla, la Raquel explicava com havia atès una trucada telefònica que ja no va associar amb cap guardó. I com va fer repetir a aquella veu que li parlava des de la llibreria l'Odissea la frase que el seu cervell no havia processat bé, senzillament perquè ja no encaixava amb les seves expectatives… En fi, no pretenc repetir les seves paraules perquè no tinc el seu do. Tan sols fer-vos arribar una mica d'aquella emoció que féu arribar a tots els que estàvem ahir a l'Auditori de Vilafranca. 

De la novel·la se'n va parlar poc. Però d'això ja hi haurà temps i, de totes maneres en trobareu un petit avanç a la web de l'Odissea. Com també esperem llegir-la aviat.
L'acte va acabar -com no!- amb la foto habitual dels cent lectors i, a partir d'aquí, cadascú va anar trobant els seus "ganxos" mentre preníem una copa de cava i picàvem alguna coseta al vestíbul. 

Un any més. I ja en van 16!
Enhorabona a la Raquel Ricart i al seu "Temps de tornar". Llarga vida al premi del lector de l'Odissea!