Plutó: el valor de l'amistat

Acabo de llegir la nova entrega de la saga "Wonder". En aquest cas es podria parlar d'una preqüela, ja que la situació es remunta anys abans que l'Auggie Pulman vagi a l'escola per primer cop. Com ja ens té acostumats R.J. Palacio, aquí el punt de vista canvia un altre cop i assistim als primers anys de vida de l'Auggie explicats pel seu millor amic de la infantesa: en Christopher.

Sabem com es van conèixer: les seves mares respectives, llavors embarassades, van decidir crear un grup de mares. Aquesta relació es va mantenir al llarg dels primers anys, mentre l'Auggie era operat una i altra vegada de la seva deformació facial severa. Ara sabem que el Christopher i l'Auggie viuen lluny un de l'altre i que ja no es veuen gairebé mai, tot i que algun cop es truquen. Com que no vull fer spoilers tallo aquí.

Vaig llegir entusiasmat Wonder i el meu entusiasme va continuar intacte amb la primera seqüela: El capítol del Julian. Crec que R.J.Palacio és una bona escriptora, que té uns dots especials per a retratar aquest món d'infants-joves que creixen amb problemes i s'enfronten a la vida i els seus reptes. Aquest to no desapareix a Plutó, especialment a partir de la meitat de la novel·la, quan tot s'accelera i les emocions, els fets i els diàlegs flueixen d'una manera magistral per a endinsar-nos en el món d'un nen que descobreix el veritable valor de l'amistat:

"I quan un bon amic ens necessita, fem el que podem per ajudar-lo, ¿sí o no? No podem ser amics només quan ens convé. Val la pena fer un petit esforç extra, pels bons amics!"

Això li diu sa mare. Mentrestant en Christopher ha començat a descobrir també que :

"De vegades és dur, ser amic de l'Auggie. (…) No sabia com dir-li que de vegades per mi també és dur ser amic seu."

El Christopher es debat entre les seves aficions, les seves il·lusions (la música, els "nous" amics", l'ego de poder triomfar al costat d'uns altres companys…) i la fidelitat a algú que el va necessitar i ara resta en segon terme.

Una cosa que m'agrada de l'autora és que no fa concessions a un món idíl·lic. La vida és complicada, també per a un pre-adolescent. Les tries no són fàcils i sovint un no desitja el que és èticament correcte. Aquí rau -crec- un dels encerts d'aquest llibre -i en general de la saga Wonder-: els nens no són herois, són nens amb llums i ombres. Com els adults. Potser és aquesta veritat la que fa que els lectors adults puguin també gaudir d'aquests llibres: reconeixen en els protagonistes el nen que van ser, el nen que encara portem dintre, encara que molts cops amagat. Massa.

Si us va agradar Wonder, Plutó també ho farà. I si no ho vau fer, comenceu pel principi. S'ho val de totes totes.