Celebro molt que li hagin donat el "Premio Nacional" (sic) a Joan Margarit perquè es un dels meus poetes preferits. M'agrada la senzillesa -aparent- del seu vers, i la profunditat de les seves emocions. A més, és un poeta honest, que no s'amaga rere un discurs hermètic o grandiloqüent. Ara fa un any vaig escriure una ressenya sobre "Casa de Misericòrdia" el llibre que li ha valgut el premi. Aquí en teniu alguns fragments:
"he trobat especialment trist aquest darrer poemari de Joan Margarit. D’una tristesa profunda, desoladora. Gairebé cruel, de tan assumida." (...) "La d’un vell que s’enfronta cara a cara amb la mort i aprofita el temps que li queda per a passar comptes amb la seva vida, com un home que apila llenya caiguda després de mil tempestes : “En les nits fredes, contemplant les flames, / va cremant el que queda del que estima.” (...)
"La memòria és gairebé un personatge més d’aquest poemari. Memòria de la infantesa –els jocs i els contes-, del pare amb qui no va entendre’s, de la mare absent, de les noies que ha estimat, de l’esposa que l’enganyà un i altre cop... I, sobretot, un cop més, de la filla morta, la Joana. Els records esdevenen el darrer refugi : “Malgrat això, són útils els records, / perquè així somiem que ens acompanyen / els morts, els nostres morts.”. (...)
"Costa d’entendre, potser, com sobreviure al dia a dia només amb aquestes maletes. És cert que no entenem el perquè de l’alegria d’un “un vell que canta”. O potser sí, si entenem que la poesia –ens diu- és una manera que tenim de sentir-nos més consolats, més ordenats, més feliços.
Jo m'hi sento sempre que llegeixo els teus poemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada