diumenge, 13 de març de 2011

"Fins que no estàs ferit no et pots convertir en un home" (Milles Heller)

Com un cop de puny. Així m'ha sentat el final de Sunset Park. Un cop de puny metafòric és clar, que neix d'un cop de puny real -a la ficció-, ja ho entendreu si la llegiu.
I tot i el final m'ha quedat un molt bon regust. Una novel·la excel·lent. Un Auster dels bons. Des de les primeres pàgines t'atrapa, no pas perquè tingui una trama trepidant -que la té, a voltes- sinó per aquella fantàstica habilitat que té Paul Auster per explicar-te vides humanes. Unes vides plenes. Plenes de tot, el bo i el dolent. I per això es fa llegir. Sobretot perquè t'ho explica sense que te n'adonis que t'ho està explicant, ja m'enteneu : que no es nota l'escriptor al darrere del què i el com ens ho explica. Ho diu Jordi Llovet a la contraportada : "Aquesta deu ser la virtut d'un gran novel·lista : la cordialitat vers els lectors, la generositat, l'entrega; eclipsar-se un mateix a favor de la lliçó que ofereixen els esdeveniments de la vida."
Em vénen al cap molts moments de la novel·la, moltes sensacions. Però no patiu que no us els desvetllaré. Només un petit tast. El que sent Miles Heller per la Pilar, un amor que té tant de perill com de meravella :


"La joia de tornar a mirar-la a la cara, la joia de tornar a abraçar-la, la joia de tornar a sentir la seva rialla, la joia de tornar a sentir la seva veu, la joia de tornar a veure-la menjant, la joia de tornar a veure les seves mans, la joia de tornar a mirar el seu cos nu, la joia de tornar a tocar el seu cos nu, la joia de tornar a fer petons al seu cos nu, la joia de tornar a veure com arruga el front, la joia de tornar a veure com es pentina els cabells, la joia de tornar a veure com es pinta les ungles, la joia de tornar a estar al seu costat a la dutxa, la joia de tornar a parlar-li de llibres, la joia de tornar a veure com se li omplen els ulls de llàgrimes, la joia de tornar a veure com camina, la joia de tornar a sentir com insulta l'Àngela, la joia de tornar a llegir-li en veu alta, la joia de tornar a sentir com es fa un rot, la joia de tornar a veure com es renta les dents, la joia de tornar a despullar-la, la joia de tornar a posar la boca a la seva boca, la joia de tornar a mirar-li el coll, la joia de tornar a caminar pel carrer amb ella, la joia de tornar a passar-li el braç per les espatlles, la joia de tornar a llepar-li els pits, la joia de tornar a entrar al seu cos, la joia de tornar a despertar-se al seu costat, la joia de tornar a parlar de matemàtiques amb ella, la joia de tornar a comprar-li roba, la joia de tornar a donar i  rebre massatges a l'esquena, la joia de tornar a parlar del futur, la joia de tornar a viure en el present amb ella, la joia de tornar a sentir-li com li diu que l'estima, la joia de tornar a dir-li que l'estima, la joia de tornar a viure sota la mirada dels seus ulls foscos i intensos, i després el turment de veure com puja a l'autobús a la terminal Port Authority la tarda del 3 de gener, amb la seguretat que no serà fins a l'abril, fins d'aquí a més de tres mesos, que podrà tornar a estar amb ella."
Paul Auster

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada