diumenge, 29 de gener de 2012

"M'exalta el nou i m'enamora el vell"



Des del blog Raons que rimen de Victor Pàmies se'ns convida a un petit homenatge a J V Foix ara que fa 25 anys de la seva mort.
Sempre m'ha agradat la lectura de Foix, tot i confessar que molts cops m'ha deixat perplex. Però els seus mots tenien una força visual, un amor pel llenguatge, una passió per la tradició i alhora una exaltació de l'avantguarda tan grans que m'atreien profundament, i em deixava captivar dolçament per la seva poesia, pels seus poemes en prosa o prosa poètica o com se li vulgui dir.
A l'escola els meus alumnes més grans -quan encara hi havia setè i vuitè- sempre s'aprenien algun poema de Foix. M'encantava sentir-los recitar Ho sap tothom i és profecia... aquella nadala tan plena d'imatges suggerents, amb el Port de la Selva com a Betlem particular.
Avui m'afegeixo a aquest homenatge i transcric aquí una d'aquestes proses poètiques, treta del llibre Gertrudis, i em vénen al cap les classes amb l'Enric Bou, tot acostant-nos sense pors ni prevencions a aquestes meravelles literàries que pocs enteníem però que admiràvem en silenci :


PEPA LA LLETERA


Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de Sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japonesos esberlats, els flams s'escapaven cap al cel i l'omplien de d'estels incomptables. Les cases de banda i banda havien desaparegut. I, tot d'una, els dansaires. Pepa es veia sola al món, de cara al cel lluminós. En entreobrir els ulls, era davant el convent de les monges. Sor Roser la renyà : era tan tard! Deixà els pots al graó i, entre reny i reny, els ulls se li tornaren a cloure. Aleshores, tots els balcons i totes les finestres del Clos s'esbatanaren; se sentí un batec d'ales dolcíssim, i de cada obertura en sortí un àngel. S'acostaven silenciosament i ordenadament a Pepa, i omplien llurs petits gerros argentats. En descloure els ulls, els pots de llet eren buits i el carrer era ple d'un perfum de roses.
El diumenge següent, en sortint, a les tres de la matinada, del ball de "La Violeta", li vaig dir : -Pepa! Quina son aquest matí. Em va respondre que els dilluns santa Eulàlia li feia la feina.


J. V. Foix

Llarga vida al poeta-pastisser de Sarrià!

4 comentaris:

  1. August, segur que devia ser un plaer sentir recitar Foix als alumnes.

    Tan de bo això no ho perdi mai l'escola!

    ResponElimina
  2. Sí que ho era, Víctor! I ho continuo fent amb els que tinc ara que són més petits (10-11 anys), però Foix els queda una mica lluny, reciten Martí i Pol, Joana Raspall, Miquel Desclot, Lola Casas, ...

    Enhorabona pel teu convit a l'homenatge a Foix!

    ResponElimina
  3. Recordar els bons poetes i escriptors sempre és un plaer.

    ResponElimina
  4. Tens molta raó, Imma. I a més d'un plaer és una manera molt bona d'aprendre llengua, de tastar sensibilitats noves, en resum, de creíxer com a persones. A part de fer justícia amb la gent que ha treballat pel nostre país!

    ResponElimina