diumenge, 7 d’octubre de 2012

La fluïdesa de l'instant

Jaume Subirana / JOAN SÁNCHEZ


He ficat les dues mans
a la peixera dels dies.
JAUME SUBIRANA


Si Rapala, l’anterior llibre de Subirana, ja va arribar-me endins, a Una pedra sura hi he trobat un poemari més depurat –sobretot formalment-, amb una imatgeria arriscada, a voltes genial. L’autor ha anat despullant la sintaxi fins a prescindir de la puntuació. És el ritme intern del vers qui ens marca una lectura que hem de fer nostra, cercant on agafar-nos. Com a Quiet o Retorn al blanc, dos dels millors poemes del recull: “les meves primeres paraules/ t’estiren al llit despullada/ al blanc ets la pell de la pàgina/ color de record migdiada”. Ambdós poemes comparteixen una altra constant: el joc d’imatges que es barregen fins a confondre’s, seguint el doble sentit dels mots o dels punts de vista: qui retrata i qui és retratat, disparar una foto o una bala, el blanc dels llençols o el de la pàgina on s’escriu el poema.
Aquesta depuració del llenguatge poètic ha decantat Subirana cap a la mètrica oriental, cercant la condensació màxima del missatge. Fins a cinc haikús i una tanka apareixen al costat d’un nombre similar de poemes breus: “Volen les branques, / arrels en l’aire”. A la resta del llibre hi predomina sobretot el vers curt, de set o vuit síl·labes. Vull dir amb tot això que la tria dels aspectes formals és aquí tan important com la dels continguts i que, en certa manera, obeeixen a un objectiu comú: la captació de l‘instant, de la vida que conté, de la reflexió que ens suscita: “Ocells que passen. / Imagino mudances / estès a terra.”
La imatge d’alguna cosa escapant-se entre els dits sovintejava a Rapala. Aquí reapareix al primer poema, Per immersió. És un poema esplèndid –magnífica versió audiovisual a la xarxa de Josep Porcar- que acaba així: “A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides / i n’he tret dues mans molles.” Al capdavall l’important no és atrapar la vida sinó deixar que ens amari. Per això el poeta, si vol aconseguir el poema impossible –una pedra que sura- no ha de lluitar contra el corrent sinó deixar-se endur per l’aigua. A Gorg, el darrer poema: “Ni qui vol / ni qui pot: / en surt qui sura.”
Subirana és un poeta que estima els poetes. Per això no hi falten tampoc versions d’altri que fa seves: Stevenson, Papasseit, Ki no Aritomo, Yeats, Seamus Heaney o Ferrater. Un llibre per amarar-se de poesia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada