dimarts, 15 de gener de 2013

La memòria del vell professor



La meva darrera lectura ha estat aquesta:  Passi-ho bé, Senyor Chips. És una novel·la que es deixa llegir molt bé i et deixa -sobretot als que som mestres- un regust especial. Podríem dir que pertany al gènere de novel·les d'educadors que expliquen els seus periples a les aules, tot i que té alguns elements que la singularitzen. Com la majoria d'aquests relats, el protagonista és un jove professor enfrontat al repte de formar uns joves i adolescents. Com a la majoria el protagonista passa per moments un pèl delicats -tots els que hem estat en una aula sabem què vol dir això- que acaba resolent amb un plus de dedicació a la feina i als alumnes.
Situat en una vella escola anglesa, Brookfield, tota una institució al sector, la trama trancorre des del darrer terç del segle XIX i fins poc més enllà de la 1a Guerra Mundial. Chipping, un jove professor de llatí, molt tímid i amb un humor molt anglès arribarà a l'escola després d'haver passat algun "problema" de disciplina amb els alumnes del seu destí anterior. Afrontarà amb decisió ferma de no deixar-se prendre el pèl la primera permanència -davant de cinc-cents alumnes!- i en sortirà airós.
A partir d'aquí es descabdella un enfilall d'anècdotes i veiem com, Chips -que és com a manera de divertiment l'anomenen els alumnes- va prenent cada cop més paper en la institució. Els anys passen i assistim a diferents etapes d'aquest vell professor, etapes que ara, ja jubilat, recorda assegut a la butaca de la casa on està allotjat. Des de la finestra es veu Brookfield i se senten els diferents tocs de campana que marquen la vida escolar.
No entraré en més detalls perquè sinó trairia la gràcia d'aquesta novel·la. Ja veieu però que és una mena de El club dels poetes morts però sense tot aquell sentit de rebel·lia. Més aviat es destil·la nostàlgia d'un temps ja perdut però viscut intensament. Tant que ha arribat a convertir-se en l'epicentre a l'entorn del qual gira la vida de Chips. Fins i tot l'amorosa.
Hi ha episodis genials, com un que transcorre en plena Guerra Mundial quan Brookfield rep l'atac dels avions alemanys. La figura del vell professor emergeix llavors amb una fortalesa heroica. Però em quedo amb dues coses que són presents durant tota l'obra. Una, l'excel·lent humor que gasta el personatge i que li permet treure ferro de les situacions més dificils, sobretot les referides a l'atenció amb l'alumnat. Humor que el convertirà en tota una celebritat entre els alumnes. I l'altra, la tendresa que respira el personatge, mostrada a través del record fotogràfic que té de tots, tots, tots els alumnes que ha tingut i que, per sempre més, seran aquells joves:

"... sobretot recordo totes les cares de vostès. No les oblido mai. Tinc milers de cares a la memòria, cares d'alumnes. Si mai en vénen a veure d'aquí a uns anys (com tinc l'esperança que facin tots vostès), intentaré recordar les seves cares d'antany, però també és possible que no me'n surti... i aleshores algun dia em trobaran en algun lloc i jo no els reconeixeré i vostès es diran "El vell ja no em recorda" -Rialles- però sí que els recordo... tal com són ara. Aquesta és la qüestió. Dins la meva memòria vostès no es fan mai grans. Mai."

PD: M'ho deixava! L'autor, James Hilton, es féu primer famós per una altra novel·la, Lost horizon, on recreava una utòpica civilització anomenada Shangri-La, localitzada en unes remotes muntanyes, inspirada en uns articles sobre el Tibet apareguts al National Geographic Magazine. Se'n feu una versió cinematogràfica a càrrec de Frank Capra. Recordo que la vaig veure de nen i em va impactar moltíssim.
També s'han fet unes quantes versions al cinema de "Passi-ho bé, Senyor Chips". Hilton va arribar a treballar a Hollywood com a guionista i obtingué el 1942 un Òscar al millor guió adaptat per Mrs Miniver, basat en una novel·la de Jan Struther.

PD2: M'ho deixava també! La traducció és obra de Miquel Descot. Per tant, solvència més que contrastada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada