dissabte, 22 de març de 2014

La veu del poble, la veu dels poetes


Escric aquestes ratlles després d'assabentar-me que han donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Raimon. Em sembla un premi merescudíssim, inqüestionable, que obre la porta a integrar dins el currículum d'aquest premi que ens honora com a poble noves sensibilitats, nous àmbits, més enllà dels tradicionalment premiats (les patums de la nostra literatura diguem-ne "amb majúscules").
I no és que cregui que Raimon és un artista menor, no. El que vull dir és que aquest país nostre ha hagut de fer tants esforços per a reivindicar-se davant del món que, sovint, ha estat des d'altres sectors culturals col·laterals a això que en diríem literatura acadèmica, des d'on s'ha fet tanta o més feina.
Així ho diu el mateix Raimon al diari ARA:

"Els que som de pobles petits i no reconeguts per la resta de nacions  i, a més, cantem en llengües parlades per uns pocs milions, hem d'internacionalitzar allò que som, la nostra cultura, perquè els altres vegin que som diferents de l'estat on estem. I això he intentat fer-ho sempre, des del 66 a l'Olympia".

Com també han fet d'altres músics, pintors, escultors, ballarins (des d'aquí proposo crear el Premi d'Honor de les Lletres (ballades) catalanes i atorgar-lo al nostre amic i mestre, recentment desaparegut, Joan Serra Vilamitjana)…

Però tornem on érem. Raimon és moltes coses, i no seré jo qui ho descobreixi aquí ara, però, més enllà del seu compromís pel país (Països si tenim en compte que es mogué sempre en el domini de la llengua catalana) i de la seva lluita política durant el franquisme i la transició, per a mi és el cantant dels poetes. Sobretot de dos poetes: Ausiàs March i Salvador Espriu.
Encara recordo com, molt jovenet (amb 11 o 12 anys) ja vaig descobrir-lo al cau, de la mà dels meus caps escoltes. Aquella veu, aquell accent (mai he pogut cantar les seves cançons si no és en valencià), aquella força… i, sobretot, aquelles lletres, d'uns escriptors que no havia sentit mai (i menys a l'escola de llavors). Vaig aprendre'm aquells versos de memòria, sense entendre'ls, una mica com em va passar amb les cançons dels Beatles. Però vaig començar a assaborir-ne la musicalitat, el gust pel llenguatge, i unes imatges per a mi molt sorprenents, que em captivaven per la seva força transformadora.
Molts anys més tard, vaig redescobrir-los a les aules de la plaça Universitat quan, estudiant filologia, retrobava aquells mots, i els omplia de nous i profunds significats. Però per a mi, abans que d'Ausiàs March o Salvador Espriu eren de Raimon:

Veles e vents  (fragment)

"Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn."


                         Ausiàs March



Cançó del pas de la tarda

"Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada.

Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat,
quan més perfecta mor la flor
a l'aire lleu, pel gran dolor
d'aquest camí de la mirada,
se'n va la tranquil·la tarda."


                        Salvador Espriu

Aquí el teniu, l'any 1993, al mateix concert on vam sentir Pete Seeger, amic seu, en els 30 anys de la cançó "Al vent":

2 comentaris:

  1. Hem tingut una enorme satisfacció de que hagin atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Raimon.
    Pel crit, per la lluita, per la poesia, per la música.

    Fita

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. Un raimonista des del seu primer disc, i li segueixo fidel. Gràcies pel post, i felicitats a Raimon. "Encara és forta la lluita / i queda tant per fer", "Cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir". "Una lluita / que és sorda i constant". Indesinenter.

    ResponElimina