dijous, 15 de maig de 2014

Fem-ho bé, senyors, però sobretot fem-ho fàcil

Narcís Garolera

Llegeixo al Núvol que ha esclatat una nova polèmica sobre el català als mitjans. L'ha provocada un article de Narcís Garolera (filòleg i editor de Verdaguer i Sagarra) aparegut a la revista Els Marges amb el títol:  El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació. Com que no he pogut accedir al text en qüestió us passo l'enllaç del comentari que n'ha fet Bernat Puigtobella a El Núvol. Puigtobella no pren un partit massa clar ni a favor ni en contra però afirma:


"L’avís de Narcís Garolera pot semblar alarmista. Caldrà que entre tots valorem si la seva visió és excessivament recalcitrant o apocalíptica. De moment, ha decidit alçar la veu perquè té la convicció que els mitjans de comunicació són veritables escoles de llengua."

Oriol Ponsatí-Murlà

Qui sí que ha recollit el guant (i com l'ha retornat!) ha estat l'editor Oriol Ponsatí-Murlà. Valguin com a exemple aquest parell de fragments:

"la mena de problemes que té la llengua catalana l’any 2014 es poden resoldre de diverses maneres però no pas, en cap cas, agreujant encara més la desorientació dels parlants mitjançant compilacions de preteses essències lingüístiques que, a més a més, són, com a mínim, discutibles."

"La llengua catalana, avui, necessita començar a estimar-se a si mateixa com una llengua normal. No pot ser que condemnem fins i tot parlants que tenen el català com a llengua materna i un nivell cultural alt a sospitar constantment que allò que estan dient i que han dit tota la vida potser no és prou correcte. Compadir, recolzar, governança, senyera, onejar o malgrat (ens hem limitat només a aquests exemples però no són pas els únics qüestionables) no tenen ben res de calc del castellà. La línia que separa la vigilància de l’obsessió és fràgil. I dels nostres filòlegs n’esperem solucions clares, intel·ligents i pràctiques per tal que la llengua sigui viva, útil i utilitzada. No pas cants nostàlgics a les essències verdaguerianes."

Podeu llegir l'article sencer aquí.




A mi sempre m'ha entendrit aquesta obsessió que els catalans tenim per discutir sobre temes lingüístics. Deu estar en l'ADN d'un país que sempre ha hagut de lluitar contra tot i més per tal de defensar la seva identitat. Al final se'ns ha menjat la por de "no ser prou catalans" a l'hora de parlar o escriure. I això ens porta, de tant en tant, a obrir debats apassionats sobre quins mots són més genuïns o quina estructura és o no un calc d'altres llengües -sovint del nostre veí, el castellà. 

Que consti que no em sembla malament que es parli de les coses si el que es vol és millorar. Però potser caldria no perdre de vista un sentit pràctic que ens permeti traslladar aquestes discussions -o les seves conclusions si de cas- al gran públic de manera clara i senzilla, eficient. Perquè, al cap i a la fi, una llengua són els seus parlants i escriptors -entengui's tots els nivells d'escriptura. Aquí sempre m'he inclinat més per la manera de veure-ho d'Albert Pla Nualart (filòleg i, durant molts anys, cap de redacció del diari AVUI. Actualment escriu a l'ARA):

"Fabra era el primer que tenia clar que hi havia un límit per a l'arbitrarietat, i que la norma que ell proposava s'hauria de revisar i afinar en permanent diàleg amb els que l'havien d'aplicar. La guerra i el franquisme vam convertir aquella incipient proposta -certament brillant, tenint en compte com i quan es va fer- en una mena de dogma. El que jo plantejo és que tot allò d'aquesta proposta que en tots aquests anys un gran nombre de parlants interessats i intel·ligents no han sigut capaços d'interioritzar, malgrat els enormes esforços que s'han fet per vehicular-la, es pugui reformular o flexibilitzar de manera que el català correcte acabi sent més fàcil per a tothom."

Albert Pla Nualart, AIXÒ DEL CATALÀ podem fer-ho més fàcil?, Columna edicions 2010, pàg. 57


Per cert, no us perdeu tampoc la lectura de l'article de l'Ignasi Moreta -un altre filòleg i editor- De vegades m'indigno per una lletra, on aprofita la polèmica de la falta ortogràfica a la Fundació Josep Pla per a explicar una anècdota personal força interessant.

1 comentari:

  1. Jo ja estic d'acord que una llengua ha de ser flexible i adaptable, i que la fem i refem els usuaris dia a dia; però crec que Garolera té tota la raó i apunta un problema de fons. Sovint, en nom d'aquesta flexibilitat, anem imposant solucions restrictives, que no és que siguin incorrectes (algunes sí), però que en tot cas van arraconant altres formes més genuïnes que anem deixant perdre. I d'aquesta manera entre tots anem empobrint la llengua. No es tracta de criminalitzar els usuaris ni d'inflar-los el cap amb problemes innecessaris, però sí de recordar-los que disposen d'alternatives lèxiques i gramaticals tan bones o millors, només que facin el petit esforç de voler-les conèixer i fer-les servir de tant en tant. Precisament per flexibilitzar el seu propi estil.

    ResponElimina