dilluns, 5 de gener de 2015

El nen perdut: l'evocació de la pèrdua feta bellesa

Vaig dir que us parlaria de tres llibres. Aquí va el segon.

El nen perdut no és un llibre qualsevol, d'aquells que llegeixes i dius: està bé, però amb el temps oblides, no. Estic segur que el recordaré molt de temps, i per això us el proposo com a regal de Reis.
Els que em llegiu ja sabeu que no m'agrada fer ressenyes acadèmiques, per a això ja hi ha els professionals. M'agrada traslladar al lector allò que m'ha captivat del llibre, que m'ha fet sentir que estava llegint una cosa especial. I El nen perdut ho és.
I què és això tan especial? La feina serà meva per explicar-vos-ho però ho intentaré. I miraré de fer-ho sense desvetllar massa coses de l'argument tot i que, en aquest cas, la trama és gairebé accessòria.
És un llibre de sensacions i sentiments, de l'evocació d'un temps perdut, de la pena de la pèrdua i com aquesta es viu en la pell dels diferents personatges que ens l'expliquen. Però el que fa realment extraordinari el llibre és la manera com se'ns diu tot. Amb un ritme pausat, minuciós i serè assistim a un univers vital que gira entorn als records d'un nen que ja no hi és. Diguem-ho d'entrada: el nen perdut és Grover Wolfe, el germà gran de l'autor, Thomas Wolfe. Ell i la seva família es traslladaren a Saint Louis. Llavors allà s'hi feia l'Exposició Universal. I allà es produí el desgraciat incident que Thomas visqué quan tenia només quatre anys però que el marcà per a tota la vida. Una vida curta si tenim en compte que morí als 38 anys d'una pneumònia que es complicà.
El llibre es compon de quatre parts i en cada una d'elles el punt de vista del narrador canvia. Al primer és un narrador omniscient que ens acompanya al llarg d'una tarda que sembla suspesa en l'aire:

"La llum va arribar i se'n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d'abril van espargir l'aigua de la font en làmines d'arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la plaça."

Així comença el llibre i dius: quina prosa! quina poesia batega al darrera d'aquests mots! quin dring arriba a les nostres orelles mentre l'autor va descabdellant els mots, frase a frase, sovint repetint imatges en una sintaxi que es mou en cercles en espiral, amunt, amunt… I acompanyes en Grover en el seu passeig. I entres amb ell a la botiga de queviures i olores tot un festival de flaires mesclades en una olor embriagadora, aquesta Gran Olor per a la qual no hi havia nom. Però en té, i tant si en té de noms!
I després vius la petita anècdota de la botiga de dolços del Sr. Crocker, el vell garrepa. Un fet senzill però dolorós, com viu un nen petit els primers desenganys.

A la segona part és la mare qui parla. La família viatja en tren cap a Saint Louis cap a la Fira. Mentre els seus germans corren amunt i avall, inquiets, en Grover es manté immòbil, palplantat rere els vidres observant el paisatge amb el nas enganxat a la finestra. La mare explica tot això mentre manté una conversa amb algú -potser el fill escriptor- i li explica com molts cops li han demanat pels seus fills, si ja de petits eren tan especials. Les respostes de la mare són d'una humilitat gairebé exasperant: 

"A vegades ve algú i em fa la gara-gara per com n'arribeu a ser, d'intel·ligents, i m'adono de com us n'heu sortit en la vida i, tal com fa la dita, que us heu fet un nom que sap tothom. Jo els deixo dir. Només sec aquí i que garlin. No em vanto de vosaltres; si ells se'n vanten és cosa seva. Mai no m'he vantat de cap dels meus fills, mai en tota la vida. Quan el pare ens va educar, vam aprendre que no s'engendra una nissaga per vantar-se'n."

Després ve un moment molt emotiu -que no desvetllaré ara, és clar- però que Wolfe ens relata amb una sensibilitat extrema.

El tercer a parlar és la germana. La sintaxi canvia, es torna més repetitiva que mai, més propera a l'oralitat, amb els seus anars i venirs, i frases a mig dir, i aquell Aiiii… a cada quatre frases. Wolfe ens explica un cop més, a través d'un altre, com era en Grover i com succeí el fet traumàtic que ho desencadenà tot. 
I el llibre acaba amb el mateix Wolfe, que retorna al lloc de la tragèdia, Saint Louis, molts anys més tard, a la recerca dels espais familiars. El paisatge ha canviat molt però la casa és allà, impassible al pas del temps. La propietària actual, en fer-se càrrec del pes dels records d'aquest visitant inesperat, li obrirà la porta, una porta al passat, un passat irrecuperable.

Acabes el llibre i una profunda tristesa t'omple el cor, però alhora tens la sensació que has assistit a una sessió privilegiada, a la contemplació d'una obra d'art. Has tocat amb els dits un vellut molt delicat, has olorat mil i una sentors penetrants, has vist amb els ulls -i amb el cor- uns paisatges i uns personatges plens d'humanitat, de dolor i d'absència. Però és aquest mateix art el que, com un bàlsam, assuauja la tristesa i la fa bella.

Wolfe morí molt prematurament i no ens pogué deixar gaires obres. Narradors com Faulkner i Kerouac l'han lloat i situat com un gran entre els grans. Aquesta és la primera obra seva que apareix traduïda al català, gràcies al Marcel Riera. No vull deixar d'agrair-li l'esplèndid treball que ha fet amb aquest llibre. Gràcies a la seva feina -i a que me'l recomanà vivament un vespre en un sopar improvisat- podem gaudir d'aquesta joia. No us la perdeu.

4 comentaris:

  1. Doncs m'has convençut, August, que aquest llibre m'agradarà molt i que val la pena de llegir-lo.

    Crec que ja he fet tard pels regals de Reis, però me'l regalaré qualsevol dia, sense cap més motiu que aquest, viure empcions intenses en endinsar-m'hi.

    ResponElimina
  2. Celebro haver-te convençut. Ja veuràs com no et decebrà!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. A mi també m'has convençut per que l'hi doni una ullada aquest llibre. Crec que serà una lectura encertada

    ResponElimina
  4. Perfecte! Si això continua així hauré de demanar comissió a Viena edicions…

    Una abraçada, Bruixeta!

    ResponElimina