dilluns, 23 de febrer de 2015

Una veu poètica singular


D'encà de tu
que se m'estimben els mots
-un a un,
per rigorós ordre d'arribada-
en l'abisme impertèrrit 
dels versos.

Fa molt de temps que comento poesia i, tot i així, cada cop que m'enfronto amb un nou llibre sento la mateixa reserva, el mateix pudor del primer dia. Mai no sé fins a quin punt les meves paraules seran massa agosarades, o fins a on serà encertat el meu parer. Malgrat tot, si hi torno no és pas per temeritat -coses pitjors i més arriscades hi ha a la vida- sinó perquè m'hi empeny el sa desig de compartir amb d'altres allò que a mi m'ha causat plaer. Valgui aquest advertiment com a disculpa per als errors que pugui cometre. És allò que la retòrica clàssica en deia Captatio benevolientiae. Som-hi doncs.

Els llibres m'arriben a les mans per camins molt diversos però, la majoria, ho fan perquè tenen alguna cosa que ha cridat la meva atenció. De vegades és un títol, un autor conegut que retrobo, un comentari positiu llegit en algun lloc… Aquest cop va ser el tema. O, per a ser justos, un dels temes del llibre:  una mare amb alzheimer. Vaig fullejar-lo i de seguida vaig connectar amb aquells mots.

Ara, un cop llegit sencer, he d'advertir els possibles lectors que ni parla només d'això, ni tampoc del que el seu títol pogués fer-nos pensar. I tot i així són dos temes clau del poemari. Anem a pams.

El llibre està organitzat en quatre parts més uns poemes inicials previs on, de seguida, ens situem en l'ona que predomina al llibre. Són poemes molt breus però carregats de força, de tristesa i dolor per l'absència d'una mare malalta:

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Seguidament, sota el títol EL CEL DEL LABERINT, entrem al detall. La veu poètica es lamenta, amargament, d'aquesta mort en vida:  I avui que ja t'has mort / potser cent mil vegades. És un diàleg poètic adreçat a la mare a qui cal cuidar i que ens deixa desemparats: Mare, / podràs venir-me a buscar avui? Però la malaltia fa que es perdi en el seu propi laberint: Busques a les palpentes / les parets del laberint / i continues caminant. No tot és, però, desesperança, la malaltia té espurnes de lucidesa:

tots els laberints tenen cel, 
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure el mar.

La filla recorre el temps enrere buscant els records que sa mare ja no recorda: la malenconia (…) de les primeres setmanes sense pàtria -la mare vingué d'un altre país-, i la duresa d'haver de tirar endavant els fills: aquella pena fonda que escampaves / pels carrers impassibles mentre al ventre / et creixia una altra criatura. O el contrast entre unes finestres que obries de bat a bat quan eres forta i bonica com un arbre i aquestes d'avui, de la residència, que només s'obren endins. És un camí molt dur que cal recórrer:

-tu sense jo,
jo sense tu,
com es camina aquest camí?

I és tan dur com difícil d'expressar: Pesa la lluna que em fa callar avui (…)/ i em deixa sense versos, sense escletxes / sense sang. Un mutisme fins i tot necessari, terapèutic: No tornaré a parlar de tu. /  Et deixaré anar del tot, com em diuen els savis que he de fer.

Al segon capítol, GUANTS DE LLANA SENSE DITS, la poeta es gira cap a ella mateixa i recupera ara els seus records. Un primer amor: em va robar el cor amb les paraules / i me'l va embrutar també amb les paraules. Un amor d'ara: em vas dir que l'amor ens desafina / com un piano vell (…) desafino sovint / estimo / encara. Hi ha una assumpció que la pèrdua, el dolor, forma part del joc: Així, doncs, la vida era això (…) I voler tornar a néixer.

I, un cop més, la poeta s'enfronta a la dificultat d'escriure. Al poema Paraules (I):

I que has de fer si t'han tornat a fugir totes,
(…)
I ara que les vols no les demanis,
que no et volen elles per més que les cridis,
que diràs sang,
i por
i desig
i et ballaran burletes davant dels teus ulls,
i es riuran de tu i de la teva poca traça.

En aquest escenari, les paraules d'altri poder venir a salvar-nos. El llibre està farcit de cites, dins i fora del poema, que reflecteixen molt bé aquesta idea de prendre dels altres allò que jo vull dir. No és un plagi, ja que està esmentat, és un petit homenatge. Un rescat:

Només quatre gotes que et rescaten avui
com et rescaten quatre versos,
escribir para descansar
(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)
por no llorar tan dentro
tan a escondidas.

I DÉU EN ALGUN LLOC és el capítol que dóna títol al llibre. La poeta fa inventari de certeses: El poc que saps / ho arrengleres al prestatge al costat dels llibres. En la llista, que inclou un poema que sap de memòria, un número de telèfon que ja no marques, la matrícula d'un cotxe, el color exacte dels teus ulls, el tacte del silenci, la melodia d'unes cançons… hi ha també la presència intuïda de Déu:

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.

En aquest àmbit, la poeta prefigura la seva pròpia mort: En una vida inèdita / moriré tota sola a les envistes de casa, / a l'hora de la posta. I, amb aquest ànim, accepta que el millor és caminar sense esperar res, esdevenir camí. Un nou naixement:

He tornat al ventre de la mare,
quatre vides després. Tota sola:
aquest naixement serà només meu,
germà, però no t'estiguis gaire lluny
(…)
per si perdo l'ànima sota l'aigua.
Només tu pots donar-me'n una de recanvi.

El llibre es clou amb el poema AIXÍ, que dóna nom a la darrera part i reprèn la presència de la mare:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?




Ja ho veieu: Sònia Moll -encara no n'havia dit el nom!- ens regala un poemari rotund i alhora sensible. amb versos directes, tendres, durs i tristos a parts iguals.  Escrits des del sentit del ritme, amb unes imatges visualment molt suggeridores. Una veu poètica singular que, a partir d'ara, m'acompanyarà segur.

Podeu també seguir-la al seu blog La vida té vida pròpia. Els seus posts, plens d'aquest alè poètic, no deixen mai d'impactar-me. Una visió de la realitat realment amb veu pròpia.

8 comentaris:

  1. Sempre li segueixo el blog, el llibre no el tinc.
    La seva veu, els seus posts, la seva poesia, a mi també m'impacta molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El llibre, ja ho has vist una mica, és també molt impactant. M'he tirat a la piscina en algunes afirmacions, però vaja, aquesta és la lectura que n'he fet jo. Feia temps que no llegia un llibre nou de poesia i aquest ha estat tota una descoberta.

      Elimina
  2. Jo vaig anar a una presentació del seu blog amb la Núria Pujolàs. Té molt de nivell!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, jo també ho penso. Amb només dos llibres de poemes ja escriu així…uff! L'haurem d'anar seguint...

      Elimina
  3. Tens raó, comentar poesia de vegades és ben feixuc...He fet el pròleg d'un amic i no m'ha esta gens fàcil...Penso que quan els poemes t'arriben i et transmeten sensacions és més fàcil comentar-los, que quan passes per les paraules una mica sense pena ni glòria...En el meu cas he tingut sort perquè molts fragments de poemes em deien coses...
    He passat sovint per aquest blog de la Soia Moll i tinc molt presents aquests poemes de la mare; un bon llibre si t'ha fet sentir tantes emocions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em van arribar de seguida perquè connectaven amb la meva situació personal, amb la mare amb alzheimer. Però, més enllà d'això, he descobert també uns poemes molt bonics, tendres i tristos alhora, però molt ben escrits.
      Una abraçada!

      Elimina
  4. Gràcies, August, per la teva lectura aprofundida, atenta i sensible. Una abraçada forta.
    Sònia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Sònia, per les teves amables paraules i, sobretot, per compartir amb nosaltres els teus versos.
      Una abraçada.
      August

      Elimina