dimarts, 21 de juliol de 2015

21 anys sense Calders



Avui es compleixen 21 anys de la mort del gran Pere Calders. Ho sé perquè m'ho ha recordat la M Josep Escrivà mentre m'adreçava al blog de Tomàs Llopis (L'Almussai) on ha penjat un conte en homenatge al genial escriptor.

El conte es diu "La prova contundent" i, realment, té un to calderià, murri i alhora defensor de situacions inexplicables. Us l'enllaço.

17 comentaris:

  1. M'encanta saber que he fet de pont entre August Garcia, del Penedès, i Tomàs Llopis, de la Marina. I això sota l'aura benèfica del mestre Pere Calders. Impagables complicitats literàries.

    Salut, i gràcies per les atencions, August. I una abraçada, en aquest cas, des de la Ribera del Xúquer.

    ResponElimina
  2. I jo encantat de passar per aquest pont que ens connecta: una llengua, i moltes sensibilitats artístiques diferents i, tanmateix, compartibles.
    A més, el gran Calders s'ho mereix de valent!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. 21 anys sense ell ja, i jo l'he descobert fa quatre dies. Però no cal massa per respectar profundament la seva obra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quants n'hi ha que anirem descobrim i valorant més endavant! I quants ens passaran inadvertits… Calders, però, és un dels imprescindibles.

      Elimina
  4. Ja hi he anat a llegir i val la pena, és molt divertit.

    21 anys i recordo exactament el dia com si fos ahir. Me'n vaig assabentar d'una manera ben curiosa. Vaig acompanyar a la meva filla a comprar-se un vestit,a una botiga de Sant Cugat i la dependenta ens ho va dir: sabeu que s'ha mort en Pere Calders? sense conèixer-nos de res... em va sorprendre tot plegat: la mort i que ens ho digués aquella noia. Per això me'n recordo. Fa 21 anys, la meva filla en tenia 18... ostres, el temps!

    Gràcies per recordar-ho, pel conte que ens has apropat i pels records i somriures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'anècdota que expliques diu molt de la popularitat (de popular, del poble) que assolí Pere Calders. Tot un escriptoràs que trascendí les classes, dels lletraferits als que no ho eren tant. És una sort tenir escriptors així a la nostra cultura!
      Pel temps no pateixis… és l'únic que tenim -com li va dir el pare de la Laura Borràs a sa filla. L'important és viure'l, oi?
      Una abraçada, Carme!

      Elimina
    2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
  5. Una història molt divertida...A mi el nom de Pere Calders, sempre em porta a Antaviana... Anys enrere, a les escoles, es feia un concurs literari arreu de Catalunya, amb aquest nom, i jo vaig tenir la satisfacció que una nena de la meva classe de 3r, guanyés un dels deu premis, que tots tenien la mateixa categoria. Recordo que aquell any un dels jurats era En Martí i Pol. El poema que és curtet diu així:

    La rosa és com tu,
    quan hem dones un petó
    i tanques els ulls.
    I l'olor que fas,
    és com la pluja al camp.

    I ves per on, el poema , la nena l'havia fet per mi!!!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin poema més bonic! Ja deus estar contenta que els teus alumnes t'estimin tant! Segur que, ara ja grandeta, té molts bons records de l'època que va passar amb tu.
      Bon vespre, Roser!

      Elimina
  6. una professora de català del institut em va fer avorrir aquest bon home :(

    ResponElimina
  7. Llàstima, et vas perdre un filó de literatura que trobo que lliga força amb el teu to irònic. Bé, sempre hi ets a temps de tornar-hi pel teu compte.

    ResponElimina
  8. Com moltes persones de la meva lleva, el vaig descobrir amb "Antaviana" dels Dagoll Dagom.
    Vàrem anar a l'estrena. Ens va sorprendre tant que vàrem repetir.
    I uns mesos més endavant els Dagoll la van tornar a presentar a la "Festa de Treball" del PSUC, i li van fer un petit homenatge al Pere Calders.
    A partir de tot això compràrem (i llegírem) molts llibres seus.
    Un dia (deu fer uns 5 anys) vaig tenir l'oportunitat de parlar amb la seva filla, Tessa Calders.
    Vàrem coincidir que és un dels grans "oblidats" de la nostra literatura.
    Una mica com passa (no fa gaire es va comentar en alguns blogs) amb el Pedrolo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Antaviana… quina paraula! i quin espectacle. Saps que no l'he vist mai? Me'l vaig perdre al seu moment i em sap greu. Jo em vaig acostar a la prosa de CAlders de la mà de les Cròniques de la veritat oculta. Sempre em ve al cap el conte "L'Hedera Helix", aquell que compra una planta que vol que creixi ràpid… i no té temps d'arribar a casa… Me'l vaig aprendre de memòria -més o menys- i el vaig explicar als meus alumnes. Els va agradar molt.
      Estic d'acord en això dels oblidats. Potser el problema és que la nostra cultura no sap revisitar i tornar a descobrir per a les noves generacions el seu immens patrimoni. Els anglosaxons això ho fan molt millor. Pedrolo, no només oblidat sinó també, en certa manera, menystingut… com un autor menor.
      En fi, des de la societat civil dels blogs intentem recuperar aquests oblits, oi?
      Una abraçada, Xavier!

      Elimina
  9. Amb Calders em passa com amb Simenon, m'agradava molt però me'n vaig cansar, no sé per què.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, de vegades passa amb alguns escriptors. O músics, o pintors… Potser quedem embafats. Llavors és millor deixar-los descansar. I potser passat un temps revisitar-los...

      Elimina
  10. És un dels meus referents. Crec que, gràcies a ell, m'agrada llegir. Boníssim el conte del Tomàs Llopis

    ResponElimina
  11. vaja fins ara no havia caigut que en gran Calders morí el mateix dia que el meu pare

    ResponElimina