dissabte, 5 de novembre de 2016

Una veu i una sensibilitat extremes al servei de la poesia


Ahir al vespre vaig  arribar-me a Barcelona -i mira que fa mandra un divendres a la nit fer 60 kms!- per a escoltar la Bikimel, la meva fada musical. Com que ja n'he parlat altres cops i no pretenc enganyar-vos, avís per a navegants: no penso ser objectiu, ni ho intentaré. Estic profundament enamorat d'aquesta veu i de les seves cançons. I si m'apureu també de la seva imatge dalt l'escenari, amb una barreja d'entre fràgil, discreta, sensual i plena de força, de coses a dir.
Com us deia, ahir, després de fer la compra setmanal, en comptes d'escarxofar-me al sofà per a descansar del tràfec setmanal vaig agafar el cotxe i, au vinga, cap a la Casa Elizalde a escoltar la Vicky de Clascà! 
Com que ja hi estava entregat d'entrada em va agradar fins i tot el ritual d'espera a la sala annexa al concert (per cert,  si aneu a Casa Elizalde aniria bé que, encara que l'entrada sigui gratuïta reserveu plaça perquè l'aforament és reduït. Jo no ho sabia però per sort els quilòmetres no van ser en va: quedaven places lliures). Deia que em va agradar el ritual d'esperar a la sala del costat en un caos desordenat de gent que fa fila, gent que s'asseu o que, senzillament, ronda per allà. Sabia que tindria un seient així que no vaig molestar-me el més mínim en fer cua ni en saber per on rondava el darrer que havia arribat abans que jo.

I arriba el moment i s'obren les portes de la sala dels concerts (amb un aforament que, com a molt deu rondar el centenar de persones) i busques un seient entre les grades que s'enfilen per poder tenir una millor perspectiva del petit escenari on ja hi ha disposats els instruments i un llum de taula, tot en molt poc espai: a l'esquerra un piano de cua, al mig una guitarra amb un tamboret al costat i, just a la dreta, uns teclats. I prou.
Sabia que la Bikimel presentava aquest nou espectacle titulat "No ben bé" (tret del llibre pòstum de Carles Hac Mor) on musica poemes d'aquest autor, a més de Joan Vinyoli, Joan Brossa, Dolors Miquel i Maria Cabrera. Sabia també que la base musical seria el piano -o els teclats- i poca cosa més. Així que m'esperava una proposta austera però contundent, minimalista però rica a la vegada.

I això és el que em vaig trobar, però, per sobre de tot, vam poder gaudir de la seva veu. I quina veu! Modulada des del falset a la veu esgarrapada, des del xiuxiueig al crit melòdic, des de la dolçor a la ràbia. Com si la tinguessis al menjador de casa. Propera. Tant que s'arrisca a que el més petit detall quedi al descobert. I guanya, sempre guanya, perquè té un domini bestial -perdoneu la paraula- sobre el seu propi so, i això li permet jugar de maneres infinites amb els poemes que canta. Hi ha cops en què la veu és tan present que ni sentim la guitarra o el piano, perquè estan en un segon pla llunyans, acompanyant-la. 
També és cert que juga amb un avantatge importantíssim: cedeix la major part de les iniciatives musicals al seu teclista, en Xavi Lloses, que crea i recrea mil i una atmosferes al sintetitzador, des d'unes  més oníriques a d'altres de més contundents. I quan ell està al piano la Bikimel creix perquè es pot concentrar al cent per cent en la seva interpretació vocal. La guitarra hi té un paper menys principal però quan apareix -de la mà d'un músic del qual no sé el nom- viatja amb eficàcia i versatilitat. Sempre al servei de la cançó, que és el mateix que dir al servei del poema.

Perquè ahir era una nit de poemes cantats, no de cançons de la Bikimel. Parlem-ne.
Comença -i acaba- amb Carles Hac Mor, un dels poetes més inclassificables, alternatius i joganers dels darrers temps que ens deixà a principis d'aquest any. No tinc la cita dels poemes del recital així que no us puc dir-ne els noms. El que sí recordo és que són potents, mordaços, lúdics. I en la veu de Bikimel sonen genial. Haurem d'esperar al disc per tenir els textos -suposo.
Entremig apareix una sorpresa per a mi molt estimulant: Maria Cabrera. No sabia res d'aquesta poeta jove (nascuda el 83) i per això em van impactar més encara els seus versos. Recordo que un es titulava "Cançoneta leu e plana" (a la manera del sirventès homònim del trobador Guillem de Berguedà). Podeu  sentir-lo recitat per la mateixa autora aquí
Els versos de Dolors Miquel també van fer acte de presència. Tampoc recordo quins poemes va cantar Bikimel -demano disculpes un cop més per aquesta ressenya tan poc seriosa- però van sonar amb la força que la poeta de Lleida ens té acostumats (encara que alguns la van descobrir amb l'incident del poema "Mare nostra" durant l'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona i es van estripar les vestidures). Em sona un títol "Dones en runes" però no puc assegurar si és de Miquel o de Cabrera (si algun bloguer m'ho pot aclarir li estaré agraït).
D'altres poetes que van aparèixer per l'escenari van ser Joan Brossa i Federico Garcia Lorca. D'aquest darrer la Bikimel va fer una interpretació preciosa a la guitarra, però d'aquella guitarra tan subtil, gairebé imperceptible de què us parlava abans. Tot el protagonisme per a la veu, tot. Tampoc recordo -si és que el va dir- el títol. 

El concert va anar avançant amb alguns breus i molt discrets comentaris de la nostra protagonista. Semblava que no volia, precisament, acaparar el focus sinó cedir-lo als autors que havia musicat. I així vam arribar al final. Evidentment, el públic va demanar més i ella ens va regalar uns quants bisos. Entre d'altres una peça del primer disc "Stat Jònic" (del qual he descobert que contenia ja un poema de Maria Cabrera titulat "Jonàs", esplèndid). I va voler acabar amb Espriu, amb la versió que Raimon va fer de "He mirat aquesta terra". La veritat és que, tot i haver-lo escoltat molts cops de la veu del cantant de Xàtiva, estava sentint una versió deliciosa. Fins que… ella es va quedar en blanc i va reconèixer que no havia pogut cantar el poema sencer. Una sinceritat que l'honora i que va crear encara més complicitat amb el públic assistent. O sigui que fins i tot quan s'equivoca ho fa bé!!

Poca cosa més puc dir-vos. Demanar disculpes si algú se sent estafat per aquest intent de ressenya i animar-vos a escoltar-la en directe de seguida que pugueu. Podeu anar consultant al seu web l'agenda de concerts -molt pocs segons el meu parer: programadors de Catalunya, què esteu fent que no contracteu una perla com aquesta?
I si no sempre ens queda esperar a la publicació del disc. Bikimel, no ens facis esperar gaire. 



Alguns enllaços més que us poden interessar:





http://www.versos.cat/poema/4026/lacte (L'he trobat!  un enllaç a un dels poemes d'Hac Mor cantats ahir)

http://www.fundaciojoanbrossa.cat/obra.php  (enllaç a la Fundació Joan Brossa on trobareu molta obra seva)

13 comentaris:

  1. Jo també intentaré aconseguir el seu disc quan surta. Si te n'assabentes i ens ho fas saber t'ho agrairem.
    Aniré passant al llarg de la setmana per aquestaentrada del teu blog per anar visitant tots els enllaços que ens ofereixes.
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan tingui notícies de la sortida del disc us ho faré saber.
      Gràcies Novesflors, per la teva visita i el comentari.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Ser pintora o cantant, són les dues coses que trobo a faltar a la meva vida, no en tinc prou amb tenir cinc blogs. La Bikimel em fa una enveja no gaire sana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enveja, si ens fa voler ser millors, endavant!!

      Elimina
    2. Ara, si et sóc sincer, jo també envejo aquesta veu i el domini que en té. Però de Bikimel només n'hi ha una!

      Elimina
  3. No sé ben bé perquè serà, que trobo més engrescadores aquestes ressenyes com la teva, qui ni són ni volen ser objectives, que no són "serioses" com tu dius, però que sí que sòn entusiastes. Molt. Fan venir ganes de tot plegat. Aquest entusiasme tan necessari i a vegades tan difícil de trobar. Gràcies, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser és una excusa que em permet no haver-me de regir per normes més estrictes d'anàlisi. O potser senzillament perquè només així puc traslladar l'emoció que vaig sentir, i posar-la en la pell del que em llegeix.
      Gràcies a tu, Carme, per compartir-la!

      Elimina
  4. Jo també, com Novesflors, esperaré notícies de l'edició del disc. I com la Carme, agraeixo les teves ressenyes tan engrescadores i entusiastes. Gràcies, August!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Montse, ja saps que m'agrada compartir les meves "expansions" ;)
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Escoltaré la Bikimel, que quasi no la conec. Després d'aquesta crònica, no es pot no fer-ho :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et recomano el darrer disc: "Morir d'un llamp" i, si vols coses més experimentals però amb alguna peça genial, "Farrera Can Sons DO". El primer, "Stat jònic", és una mica més "rocker" però també està força bé.
      Ja em diràs.

      Elimina
    2. Ahir vaig escoltar (i veure, pel youtube) Farrera i algunes més, em va agradar força, sí!

      Elimina