dimarts, 6 de desembre de 2016

Amb ulls de xiquet

Quan feia 8è d'EGB vaig tenir un mestre, el senyor Vidal. Era un home petit però contundent, de veu radiofònica i discurs molt eloqüent. I unes mans molt grans, o almenys així ho recordo. Em fascinava com les movia mentre ens explicava 'batalletes' de la guerra civil. Ens va fer estudiar la Batalla de l'Ebre amb un detall minuciós: totes les ofensives i contraofensives dels diferents exèrcits, el republicà i el que llavors anomenàvem 'el nacional'. Ho explicava amb un abrandament que a nosaltres -noiets que just sortíem dels 'jocs dels infants', com diria el cantant- ens feia més aviat riure. No érem conscients que tot allò que ens explicava formava part de la nostra història, d'una història que se'ns havia amagat i que trigaríem molt a recuperar encara. I encara hi treballem.
No sé en quin moment algú va descobrir que el Sr. Vidal ens explicava tot allò amb aquella vivacitat perquè ho havia viscut en primera línia: havia format part del que se'n va dir 'la lleva del biberó', noiets que, amb 18 anys acabats de fer, se'ls van emportar a fer la guerra. Molts hi van morir. Els que no, com el senyor Vidal, van haver de fer una segona època de milícies un cop acabada la guerra. Com a torna d'un càstig, la derrota, que de per si ja va ser duríssim. Però tot això a nosaltres no ens importava gaire. Ho veiem com un entreteniment dins les llargues classes magistrals de llavors. De fet, fins i tot ho propiciàvem: quan volíem aturar el treball algú feia una pregunta al senyor Vidal sobre la guerra. I no  fallava mai. Com si se li disparés un ressort intern, el seu rostre canviava de cop i ens amollava un conte que no era per a nens, el que ell havia viscut en pròpia pell quan no era més que un xicot.
Tots aquests records m'han vingut a visitar mentre llegia i rellegia aquest relat que he ressenyat per a 'El 3 de Vuit'. La història d'un altre senyor Vidal -com tants n'hi va haver- que ens recorda que la guerra vista des de la mirada d'un nen és especialment dura perquè, sigui quin sigui el desenllaç, s'hi perd la innocència. Per sempre més.
Vagi aquest comentari en record del Sr. Vidal i dels que, com ell, van perdre alguna cosa més que la guerra. El millor homenatge que els podem fer és escoltar la seva història. En silenci. I compartir-la.


Per raons d'espai al setmanari no he dit res de les il·lustracions i em sap greu. Sempre procuro esmentar-les perquè, més enllà del valor intrínsec que tenen, en un llibre infantil poden aportar una  visió  extraordinàriament suggerent que complementi allò que les paraules no arriben a dir. 
L'autor de les d'aquest llibre és en Joan Miró Oró -amb un nom així has de ser artista- i he descobert que, a part de dibuixar, la seva passió és el treball amb el cartró. Construeix tota mena de figures, escenografies i bestiari popular.   Ho trobareu al seu web:  http://www.unquefacartro.com  i al seu facebook: https://www.facebook.com/Joan-Miró-Oró-unquefacartro-181204075225994/?ref=page_internal

I "… en els moments que ho possibilita la feina, aprofito per a pintar". Això és el que ha fet aquí. Ens regala uns dibuixos plens de vida, a mig camí de la figuració i un cert expressionisme. La mirada del lector pot aturar-se en les emocions que es destil·len de les cares dels personatges dibuixats amb un traç net i poderós, a voltes deutor del còmic, d'altres del reportatge fotogràfic dels fets bèl·lics. Són especialment poderoses dues imatges, la de l'enterrament d'un familiar on el negre i els caps cots impregnen la imatge de dolor; i la del soldat-sastre que deixa provar a la mare una màquina de cosir -tot un tresor de l'època! L'escena és plena de brillantor i alegria, en clar contrast amb els dies que vivien. Aquí teniu algunes d'aquestes imatges perquè en pugueu gaudir i us acabin d'animar a la lectura d'aquesta petita joia.






D'aquest llibre se n'ha fet també una edició en castellà traduïda per M. Jesús Casado. I em consta que s'està presentant amb molt d'èxit a Saragossa i a Sòria. 
Per cert, que molt aviat se'n farà la presentació a Vilafranca, el proper dimarts:


En podeu llegir també una altra ressenya al blog de l'amic Josep M Aloy, Mascaró de Proa: http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2016/10/el-xiquet-i-el-poble-perdut-un-relat.html






6 comentaris:

  1. sempre es recorden els bons mestres, quina sort haver tingut un mestre de la lleva del biberó , jo a l'escola franquista ni en somnis ens parlaven de res, imperava l'ideari, és un dir, dels vencedors, jo vaig perdre un oncle a la guerra, a la Serra de Pandols , ....no tenia encara 19 anys ....un llibre important amb unes il·lustracions boníssimes, no hem de deixar perdre la memòria ni la nostre història, un llibre per tenir, per llegir i mirar me l'anoto!

    ResponElimina
  2. Ahir en vaig adquirir dos exemplars, un per a mi i un altre per regalar; crec que és un gran llibre per apropar la batalla de l'Ebre a la mainada i fer que se n'interessin, que l'entenguin dins de les seves possibilitats.
    Una magnífica crònica, August, tant al 3 de Vuit com en aquest post. Fins al proper dimarts, doncs!

    ResponElimina
  3. Fa poc he llegit Oona i Salinger, i he après l'increïblement cruel és una guerra. Salinger es va recloure en una casa al mig del bosc, i mai va deixar de ser un veterà tocat pel que va viure a la Segona Guerra Mundial. Ell hauria volgut morir directament.

    Si el llibre és del Pere Martí, segur que és bo. Bo per regalar per Nadal.

    ResponElimina
  4. De la Guerra Civil, aviat només ens quedaran aquests records infantils. Els més grans de 18 anys en començar el conflicte tindrien ara 98 anys. Pocs en queden, de vius. Són molt benvinguts aquests relats que substitueixen els avis, pares, vells professor, o en el meu cas, l'adroguer de sota casa, que de nen m'explicava les penes de la guerra i les represàlies que va patir. I barrejar la veu del nen amb els testimonis adults és un gran encert perquè permet acabar de dibuixar aquell terrible paisatge.

    ResponElimina
  5. Guardo totes les cartes d'un oncle meu desaparegut als 19 anys a la Batalla de l'Ebre.
    De ben petit les meves tietes m'explicaren fets de la guerra.
    La batalla de l'Ebre, més que una batalla va ser un crim que els feixistes van perpetrar contra la societat.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt llegir aquest post i la ressenya que has fet a la revista. Molt. Aquest llibre val molt la pena comprar-lo, regalar-lo, llegir-lo, m'ho has deixat clar.

    M'ha agradat el record cap al teu mestre, i m'has fet prnsar en el meu pare que quan es va anar fent gran, cada cop va anar explicant més "batalletes" de la guerra, (quan era més jove no en parlava gaire). Quina sort havet-ho pogut escriure! Al meu pare li vam recomanar moltes vegades que ho escrivís, però no ho va fer. Va viure una vida complicada entre la guerra i la resistència contra Franco.

    ResponElimina