dilluns, 23 de gener de 2017

"La vida; allò que passa / quan tu rius"


Fer anys està menysvalorat però la veritat és que és l'única manera de seguir vivint. D'acord, hi ha maneres i maneres de seguir viu, però, si som honestos amb nosaltres mateixos, la majoria no tenim dret a la lamentació. Sobretot si ho comparem amb la vida de molta gent que pateix dia a dia. I no veu un futur amable...
Que sí, que ens fem vells, que ens cau el cabell i ens engreixem, que ja no tenim l'agilitat i segurament la nostra salut està més limitada. També és possible que haguem descobert que alguns d'aquells somnis de jove ja no s'acompliran, que la vida comença a anar costa avall, que els pares se'ns fan petits -com deia la poeta-, i que potser ja ens han deixat, com alguns amics.
Podria seguir la llista però no cal. No porta enlloc. O pitjor, ens podria fer pensar que no val la pena seguir vivint per acabar així. Però és que la vida ja ho té això: és un regal amb data de caducitat desconeguda que cal aprofitar fins el darrer moment. I com que no sabem quan serà ni com, hem d'aprofitar-la mentre puguem amb totes les energies. Per a nosaltres sí, però també per als que ens estimem. Això sí que és, al cap i a la fi, l'única cosa que dóna sentit a tot plegat.
O sigui que jo, avui que en faig cinquanta-cinc, em comprometo davant vostre a treure-li tot el suc i compartir-lo amb vosaltres:

A aixecar-me cada dia agraint que em desperto al costat de la persona que més m'estimo.
A parlar sovint amb el meu pare, d'una mica de tot i de res alhora perquè sé que així estem a prop encara que ens separin uns quants quilòmetres. 
A estar més pendent dels meus germans. Encara que tots ja som grandets i la ballem sols. 
A passar més estones amb els meus amics, els de veritat, els que fan camí al meu costat.
A anar a treballar cada dia amb unes ganes immenses d'ajudar als meus alumnes, nois i noies que comencen a descobrir -ai!- què vol dir fer-se gran, encara que tot just estiguin deixant de ser nens i nenes.
A tractar amb amabilitat sincera els companys de feina amb qui hem de tirar endavant aquesta tasca tan important.
A escoltar les persones que tinguin ganes d'explicar-me coses. Perquè, de què serveix parlar entre nosaltres si no ens escoltem deixant de pensar per un moment en nosaltres mateixos.
A buscar moments de calma per a mi mateix on poder llegir un bon llibre, un poema, escoltar una música que m'emocioni, veure una pel·lícula que em faci sentir millor o que em faci pensar. O senzillament no fer res, no pensar en res. Perquè després de cadascun d'aquests moments em sento més capaç de fer costat als altres, de ser més empàtic, més bona persona.

La llista podria ser més llarga però no vull pressionar-me a mi mateix. Sé de la força dels propòsits però també de l'efecte descoratjador de no complir-los.

Així que, com deia Pete Seeger:  "Take it easy, but take it" (Pren-t'ho amb calma, però pren-t'ho). Sempre m'ha semblat un bon lema.

I no cal que em feliciteu. Bé, vull dir que no escric aquestes ratlles per a això. Senzillament volia dir-me a mi mateix unes quantes coses i dites així, en veu alta, sembla que fan més efecte.

Ahir sentia l'Alguer Miquel parlant entusiasmat del seu nou llibre, Camina, i em va il·luminar el matí:




Avui em regalo la carícia de les seves paraules i els delicats dibuixos de la Gemma Capdevila. D'ell també són els mots amb què he encapçalat aquesta entrada.
I com que no sabria viure sense música, pensant en ma mare, em regalo la veu de la Judit Neddermann. Dos regals que vull compartir amb vosaltres. Que per molts anys estiguem junts gaudint d'aquest viatge!

16 comentaris:

  1. Doncs sí, August, et felicito. Moltes felicitats i Per molys anys puguis tenir aqursta actitud bonica i positiva. Que et durin els anys i la manera de mirar-l·los.

    I m'afegeixo a les teves darreres paraules,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme! I tens raó, no és tant la llargada dels anys com la manera de mirar-los. Espero mantenir aquesta mirada amb l'ajuda dels que tinc al meu voltant. Com tu.

      Una abraçada.

      Elimina
  2. Jo també et felicito. I amb el teu permís també em faig meus els teus propòsits.
    A...
    Fins la Z

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, per la felicitació i per les teves paraules. O hauria de dir lletres? De la A a la Z!
      Una abraçada!

      Elimina
  3. August, m'has arribat al cor, com sempre. Jo vull ser un d'aquests amics que fa camí al teu costat, sempre. Per molts i molts anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, tu ets un d'aquests amics amb qui vull fer camí plegats. I sé que puc comptar amb tu per a aquest viatge.
      Molts petonets!

      Elimina
  4. Gràcies per compartir aquesta estona i els teus regals. Per molts anys, August!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartir és un verb que sempre m'ha agradat especialment. És un plaer que creix en fer-se trossos per donar als altres. Com tu.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. I tant que t'hem de felicitar, August! Sobretot per ser com ets, per aquesta capacitat de fer que el món sigui un lloc una mica més amable, per recordar-nos que els teus propòsits són fàcilment assequibles i que també nosaltres els hauríem de prendre com a exemple... I també per la nova edat, coi!
    Una abraçada molt gran, August!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Montse, últimament m'estic aficionant a fer llistes de propòsits… No sé què vol dir això. En tot cas m'ajuda a avançar, a no quedar-me conformat amb el que ja tinc.
      M'encanta compartir un tros d'aquest viatge amb tu.
      Una abraçada, Montse!!

      Elimina
  6. Per molts anys, August! El teu escrit també m'ha arribat al cor. Quina sort compartir aquest camí!! Sí, per molts anys! Cèlia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Cèlia! La sort és meva, de tenir al meu voltant gent com tu, que em va ser una mica millor. Encantat de fer camí junts, cada dia, enmig del tràfec de la feina que tan ens apassiona.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  7. Vols dir que està menysvalorat fer anys? A mi em sembla que no, sempre és un goig si tens una bona qualitat de vida...Ja sé que diuen que comencem a morir al moment de néixer, però com més fulls de calendari podem arrencar, molt millor! Jo també et felicito aquests magnífics 55 anys i que en compleixis molts més...
    Són uns bons propòsits els que et fas, tot i que de vegades potser costa complir-los, però la intenció és el què val.

    M'encanta el títol del post: "LA VIDA; ALLÒ QUE PASSA,
    QUAN TU RIUS" Preciós!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He començat dient això de la menysvaloració perquè avui dia sembla que pesa molt més tot allò nou, jove. La nostra societat amaga -o no vol veure- la part amarga de fer-se gran perquè només hi veu decadència. I, en canvi hi ha tantes coses que només pots veure i viure quan tens una mirada amb anys al darrere, que val la pena reivindicar el fet de fer-se gran, però sense la cotilla d'haver de mostrar-se jove. Per això he posat aquest fragment del llibre "Camina" que m'ha semblat molt alliçonador.
      El títol també m'agrada molt. El riure, un gran regal que ens hauríem de fer més sovint!!
      Una abraçada molt gran, Roser, i gràcies per la felicitació!!
      Content de compartir amb tu un tros d'aquest camí.

      Elimina