Descansa en pau, Carme, mentre nosaltres continuem la teva tasca

Foto: Júlia Partal

Poc em pensava haver d'insertar aquest escrit enmig de l'explicació de la meva ruta en bicicleta de fa pocs dies. Però la mort de la Carme Junyent m'ha trasbalsat tan profundament que no podia fer altra cosa que dedicar-li quatre mots.

No sé com ni quan vaig saber de l'existència de la Carme. Al meu blog sols he trobat aquest enllaç a una conferència seva molt interessant però jo llavors ja llegia àvidament els seus articles a la xarxa, a Vilaweb, i alguns dels seus llibres.

"El futur del català depèn de tu" em va impressionar fortament per la defensa argumentada -amb dades estadístiques i tot- que, realment, el català sols perviurà si els parlants l'usem a tothora i en qualsevol instància (i si exigim que es faci ús d'aquest dret, per tant) més enllà de polítiques lingüístiques i difusió als mitjans àudiovisuals, que també són necessaris, però arribats a aquest punt on som ja no són la salvació de la nostra llengua.

 

Després va venir la polèmica sobre el llenguatge "inclusiu" que tants cops -vegeu la conferència de més amunt- ella havia combatut. Sempre amb arguments lingüístics i amb respecte. Per això va poder coordinar un llibre on dones vingudes de molts àmbits (universitari, administració, mitjans de comunicació, traductores, filòlogues, activisme feminista...i un llarg etcètera, fins a 70 dones (70!! es diu aviat!) deien la seva opinió al respecte aportant també un argumentari divers i no sempre coincident. Però és que això és el que li agradava a la Carme: debatre, conversar, argumentar... I tant criticada -fins a l'atac personal- que va ser per alguns col·lectius i persones en particular -fins l'administració mateixa la menystenia- que no acceptaven aquest esperit lliure, no lligat a cap "amo" i senyor, que no tenia -i permeteu-me la broma parlant de llengua- "pèls a la llengua". Va ser molt crítica amb l'administració, especialment l'educativa, que es vantava dels èxits d'una immersió lingüística que a Secundària -ella ho deia sempre- no va existir mai en molts instituts del país. Per no parlar de la universitat.

Però la Carme era una dona pertinaç, perseverant i amb aquesta feina callada -cada cop més pública gràcies a les seves aparicions a les nombroses conferències que feu pel país, a les xarxes i a les publicacions com Vilaweb- va anar calant en la societat fins que va esdevenir un referent ineludible en temes de protecció de la llengua (i no només la nostra sinó d'altres llengues amenaçades, de la que n'era una brillant especialista, des del grup GELA). Potser per això el govern finalment la va tenir en compte quan es va crear el Consell Lingüístic Assessor per tal de reactivar l'ús del català especialment a les escoles. Va dissenyar 50 mesures que podeu llegir aquí.

I ha sigut tenaç fins al final, fins la seva pròpia mort. Són molt interessants i especialment emotius els articles que, sota l'epígraf "No patiu per mi" ha publicat a Vilaweb al llarg del mes d'agost, quan sabia la seva mort molt propera. Una mort que volia en català. El seu darrer testament. Llegiu-lo aquí:

El teu llegat és immens, Carme, com ho és d'immens el nostre deure per difondre'l i dur-lo a la pràctica. Que no quedi en pures paraules com deies tu mateixa:

"La recepta inevitable perquè el català pervisqui és: parlar-lo. I si ho diem, hem de ser-ne conseqüents i fer-ho. No n'hi ha prou de dir que hem de parlar en català, sinó que ho hem de posar en pràctica a cada moment. Perquè a vegades, amb el nostre comportament lingüístic, desmentim aquesta idea."

Descansa en pau, Carme. Nosaltres no. A nosaltres ens queda continuar la feina que vas començar.