Acabo de veure la cerimònia institucional de l'11 de setembre al Parc de la Ciutadella. M'ha semblat francament bona. Enhorabona al Joan Ollé, creador de l'acte. He de confessar que tenia curiositat per veure com s'esdevenia la polèmica amb la cantant israeliana Noa. Que trist! Uns quants cridaners han intentat desmerèixer la seva actuació al costat de l'Orquesta Àrab de Barcelona, a duo amb el cantant d'aquesta formació. Les paraules de Noa en acabar la seva intervenció m'han semblat més que encertades, demanant que es compleixi el somni de veure Palestina i Israel en pau. El moment més emotiu per a mi ha estat quan Sílvia Pérez ha interpretat les "Corrandes d'exili" de Pere Quart amb música de Lluís Llach. M'ha posat la pell de gallina, fins i tot he deixat anar alguna llàgrima. Quina capacitat d'emoció que té la veu d'aquesta noia... En la seva boca, les paraules del poeta prenien una força i una tristesa profundíssimes. Malgrat els anys passats, la nostra terra té encara arrelades moltes d'aquestes tristeses i caldran moltes forces per -com deia l'altre poeta, Martí i Pol- "poder guanyar el combat que fa tants segles que dura i encara no s'ha acabat".
I per si no n'hi havia prou, Joan Margarit -ja ho sabeu, el meu Margarit- ha llegit un poema fet exprés per a la diada, també amb una força corprenedora. Entre d'altres imatges del poema recordo la d'aquelles àguiles franquistes, aus de rapinya, que feren tantes malvestats i que, malgrat ser ja velles -deia el poeta- encara deixen anar aquella ferum de corral, de gallinassa... I si no que els ho diguin als d'Arenys de Munt.
Bona diada.
Visca Catalunya Independent! (d'Espanya, of course)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada