Un "clàssic" recuperat : M'ho ha dit el vent (Núria Albó)

Hi havia una vegada un esplèndid recull de poesies que, després de rebre un premi i ser publicat, va ser víctima de les misèries de la política editorial d’aquest país. Malgrat el seu èxit entre els lectors i lectores, l’autora va veure com l’obra romania segrestada pels mateixos que l’havien publicada. Aquesta història, però, acaba bé, i és per això que en parlo avui. Gràcies a en Josep-Francesc Delgado, escriptor i -des de fa poc- responsable d’Edicions del roure de can roca, podem tornar a gaudir de M’ho ha dit el vent, de Núria Albó.
Estic totalment d’acord amb l’editor en que es tracta d’”un dels millors poemaris infantils de la poesia catalana dels darrers anys”, que pot posar-se al mateix nivell dels d’autors com Joana Raspall, Miquel Martí i Pol o Miquel Desclot, per citar-ne tres que han excel·lit en l’intent de crear poemes infantils mantenint alhora un altíssim rigor formal, un lèxic ric i precís, una sensibilitat exquisida i un sentit del ritme i la musicalitat que fan molt més plaent l’apropament dels joves lectors a un gènere, el poètic, que desperta sovint massa prevencions.
El llibre està organitzat en petits capítols que, com diu l’autora, “fan referència a l’entorn més directe dels infants o als seus sentiments més essencials”, des de, posem per cas, els jocs més quotidians o els animals i les plantes que ens envolten, a les estacions, els fenòmens meteorològics més habituals i les relacions personals. Buscant sempre d’anar una mica més enllà de la simple descripció poètica, per tal que els nens i nenes puguin experimentar les sensacions i emocions que aquesta contemplació els desvetlla. Aprofundint –com sols ho sap fer la poesia- en els petits camins que ens porten al reconeixement dels nostres sentiments : la tendresa, el neguit, l’alegria, la comunió amb el que ens envolta, l’estimació...
Núria Albó té molt clar -i ho demostra als seus poemes- que per fer aquest camí el millor bastó és un llenguatge ric, “potser a vegades més extens del que habitualment ells fan servir”. És l’única manera d’avançar.
Per a fer més plaent encara aquest viatge poètic ens acompanyen les aquarel·les de Caterina Roca, inundant a voltes tota la pàgina o apuntant només un detall, però reblant sempre aquest clau de la sensibilitat poètica davant la vida. No us el perdeu i, sobretot, que no se’l perdin els nens i nenes!