Paraules davant la mort

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te

(Miquel Martí i Pol)

Ja fa temps que Jaume Subirana ens regala poesia per als moments vitals : el Nadal, les noces... Ara ens presenta una antologia per als funerals, un moment en el que –com diu Francesc Torralba al seu pròleg- : “el més sensat és callar, guardar silenci respectuosament, abstenir-se de parlar i donar la paraula als poetes perquè expressin aquells sentiments que no som capaços de formular”.

Com sempre, Subirana fa una tria molt diversa, on pretén que tothom trobi paraules de consol –o de ràbia-, tant si les viu des d’una experiència religiosa com des d’una posició més laica. Perquè la mort és un misteri per tots. M’ha agradat, en aquest sentit, el contrast entre dos cants espirituals : el de Joan Maragall, un creient que dubta, i el Josep Palau i Fabre, un ateu que desitja creure :

“No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar- / te el millor de mi si no és així : sinó dient-te que / no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya / i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te : crec.”

L’antologia es mou també entre una atenció especial als nostres poetes (Martí i Pol, Màrius Torres, M Mercè Marçal, Salvat-Papasseit, Tomàs Garcés, Salvador Espriu...) i una ullada a la rica tradició anglesa (Shakespeare, Auden, Blake, Donne, Whitman, Yeats...) sense oblidar els textos bíblics o algun de la tradició oriental, com Lao Tse. També hi és present la poesia castellana : qui no recorda les coplas de Jorge Manrique o el “muero porque no muero” de Santa Teresa de Jesús?

Com que la millor manera de valorar una antologia és llegir-la, us destacaré només un parell de poemes que m’han sorprès especialment. Un és de José M Valverde, el professor que encara recordo. En la seva “Elegía para mi muerte” es despulla de tots els seus temors i acaba amb un vers esplèndid : “¡Oh, ser sólo una vez, y sin remedio!”. L’altre és d’una escriptora anglesa que desconeixia, Christina Rossetti. Escriu un vers senzill, gairebé de to popular, que destil·la un lirisme molt intens : “Quan sigui morta, amor,/ no cantis cançons tristes / per mi. / Sobre el meu cap / no plantis roses, / ni fosc xiprer mesquí. / Sobre meu, / fes d’herba verda, / rosada i fosa als sols. / I si tu vols / recorda’m viva; / o oblida’m / si tu vols.”