diumenge, 24 de gener del 2010

La tendresa de la infelicitat

M’agrada mirar als prestatges de poesia de les llibreries a veure què hi trobo. Sovint em deixo captivar per qualsevol detall del llibre i me l’enduc a casa. No sempre l’encerto, esclar, però quan ho faig sento més satisfacció que si hagués triat sobre segur. Així vaig trobar Finestrals.

Al pròleg de Marcel Riera, responsable també de la traducció, vaig descobrir que l’autor de Finestrals és Philip Larkin (1922-1985), un dels millors poetes menors en llengua anglesa. Personatge solitari, gairebé misantrop, va compaginar la seva reduïda activitat literària amb la feina de bibliotecari. Publicà cinc reculls poètics, un parell de novel·les i un munt d’articles sobre jazz, a part de la seva obra crítica.

Els poemes de Larkin són tristos, desenganyats, crítics, sovint molt càustics però, no saps com, et deixen la sensació d’una certa tendresa barrejada amb nostàlgia que sembla dir-te : noi, no hi ha més que això, aprofita-ho! Larkin evoca la seva joventut com un temps ja perdut : allò que ja no pot tornar, / però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat. Aquests temes més personals es barregen amb una aguda observació de la quotidianitat. Els dissabtes de fira, la gent a la platja, un hospital... apareixen davant nostre sota la seva àcida mirada. Però, fins i tot en un funeral a una prostituta, hi veu una espurna de claror : Se sent una veu que canta / a la Kitty, o a la Katy, / com si el nom hagués significat una vegada / tot l’amor, tota la bellesa.

El to humorístic que sovint acompanya el seu vers té un doble efecte : li serveix per a furgar en la nafra i, alhora, aplicar-hi un bàlsam, una mena de compassió. Destaca també l’ús dels registres lingüístics. Del més formal i literari pot descendir al més col.loquial, una mica –com diu Riera- per “épater” :  Et varen ben fotre, el papa i la mama.  Tot plegat s’encabeix en un vers i unes formes estròfiques molt treballats -tot i semblar el contrari-, i una rima de vegades omnipresent, pensada per a col.laborar amb el to irònic del poema. 

“És la infelicitat allò que provoca el poema. És molt difícil escriure sobre ser feliç.”  diu Larkin en una entrevista inclosa en aquesta edició bilingüe - i que ja vaig comentar en aquest bloc- Potser per això agraïm la tímida esperança de Els arbres :  L’any passat és mort, semblen dir, era un assaig. / I ara cal començar de nou, de nou, de nou. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada