Buscant la dignitat

M’he anat quedant sol com tots aquells

que mai no han estimat els seus errors.

JOAN MARGARIT

Recomanar –i ressenyar- poesia és com intentar vendre un objecte sense ensenyar-lo. No hi ha una trama on agafar-se, sinó tot un món interior on cal entrar i, per fer-ho, cal un esforç que no sempre ens permet entendre allò que llegim. Amb Joan Margarit és diferent perquè és un poeta honest, que no amaga les cartes en artificis mentals o llenguatges enrevessats. Ens deixa fites al llarg del camí perquè puguem seguir-lo. Potser per això és un dels poetes més llegits i estimats.

He anat fent camí amb ell aquests darrers temps en què ha publicat Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Misteriosament feliç (2008) i, ara, No era lluny ni difícil (2010). Llibres del pas de l’edat madura a la vellesa, amb el record de Joana (2002), sempre molt present. Hi he anat trobant poemes cada cop més desoladors, però amb una acceptació sense embuts de la vida i la mort. M’ha costat entendre –potser per la distància vital que ens separa- aquesta assumpció serena del dolor per allò perdut, aquesta tristesa que ens empara i ens ajuda a viure misteriosament feliços. Margarit sempre diu que entendre un poema vol dir que tu ja no ets la mateixa persona que eres abans de llegir-lo. I té raó perquè seguint les passes del poeta, endinsant-te en el seu món interior, al final et trobes sol davant tu mateix. I això potser no consola gaire però et fa sentir més viu que mai.

Al llarg d’aquests anys Margarit s’ha anat despullant de falses esperances, de lluïssors enganyoses. El passat, que havia estat el darrer refugi, ara ja és “brutalment inútil. / Tant, que és com si fos fals.” Però encara l’empara “perquè no res / empara com pot fer-ho la tristesa”. Ja ho veieu, un joc de contraris que és, al meu parer, una de les fites d’aquest llibre :  el poeta se sent “abrigat amb el fred del seu amor”, o, referint-se a la poesia, diu que “Quan la toco, / gelada, em crema, mentre continuo / el que mai no s’acaba: construir”. Tot per deixar clar que el seu món és ara el d’una soledat “que s’assembli a l’amor. I que potser és l’amor.” Una soledat que aprèn amb lucidesa el camí vers la dignitat, el respecte per un mateix. No és llavors gaire difícil trobar l’amor, a prop, mentre s’acosta “cap a la part més fosca del camí”.